dimecres, de setembre 24, 2008

Xarneguisme sense límits (ni fronteres...)


Arribava amb el TGV de Madrid, tard i cansat. Tenint en compte que estem en les festes de la Mercè (dimarts a la nit) he pensat que agafar el metro per tornar a casa seria més ràpid i segur que pillar un taxi. De fet també hi ha fet el meu esperit català d’estalviar el taxi a l’organització que m’havia convidat a Madrid a fer una xerrada, atès que a banda dels meus honoraris ja m’havien pagat el tren, l’hotel del dia abans, uns bons menjars i en taxis a Madrid m'havia gastat 80 euros.

Bé, el cas és que, confiat, agafo el metro, línia blava, per fer canvi a la groga cap al Poble Nou i… ràpidament m’he adonat del meu error. Suposo que avui hi ha alguna macromoguda al Fòrum. Tot s’aguantava al límit fins arribar a Urquinaona (quan entren els que venen de la línia vermella). Llavors el metro s’ha omplert d’una quitxalla en plena edat del pavo, horrorsa edat del pavo i fatal portada… i fatalment incrementats els seus fatídics efectes suposo que amb grans dosis d’alcohol.

No faig servir gaire aquest terme, però és l’únic que m’ha vingut al cap: ESTAVA ENVOLTAT D'UN XARNEGUISME ABSOLUTAMENT INSUPORTABLE. No el faig servir, entre d'altres petites coses, perquè jo sóc "xarnego" en el sentit original de la paraula, no en el que s'ha convertit. Però realment no he pogut evitar pensar-ho i que em vingués al cap el que sempre diu un bon amic: el xarneguisme no és una condició, sinó una opció, una actitud.

Collons… i quines actituds que tenia al meu davant. Atònit, i com un pop en un garatge, amb el traje i la corbata, la cartera i el paraigües anglès… i aquella autèntica horda cridant, movent-se com a autèntics micos, bevent de botelló…

I mentre intentava “abstreure’m” del tot plegat i pensar bondadosament “són joves”, han començat a cantar o cridar… però era incapaç encara d’imaginar-me el que havia de venir.

Sense solta ni volta han començat a cridar “España!, España!”. Acollonant. M’he quedat flipat. D’acord que no ha sigut tot el vagó, però Déu n’hi dó. Tampoc ningú ha xiulat ni ha fet cap gest de desaprovació. S’han acabat els crits i han continuat fent el burro.

Jo també m’he sentit prou imbècil, d’haver pillat el metro perquè pensava que arribaria més ràpid a casa i a sobre encara estalviaria uns euros a una gent de Madrid. S’ha de ser imbècil per part meva.

I s’ha de ser imbècil per part nostra per no veure el que està passant. El que ens està passant.

Això sí, arribar a casa, posar les notícies, i encara anem amb l’estafa aquesta tan magníficament perpetrada pels sociates de la “unitat”. Unitat perquè ens donguin un altre cop pel cul mentre encara els hi agraïm i gesticulem com a gossos agraïts davant l’amo, atemorits per la nostra pròpia impotència, atrapats en la trampa del tripartit, els putos sociates i tota la cort de mitjans i aduladors que ja són legió.

Sí, definitivament som uns autèntics imbècils.

PS: per cert, ahir a la nit, a l’hotel, tornant del sopar, poso la tele, no sé perquè busco el Buenafuente a la Sexta, i estava de celebració de no sé quants programes. Anava sortint tota la fauna habitual, tot el seu imaginari espanyol que va començar a esprèmer des de Televisió de Catalunya, la seva. Li anaven passant trucades sorpresa i, tot d’una… el president Pujol. Vaig apagar la tele. No sé si era el de debò o un imitador. Però també vaig pensar, en aquell moment, en el nostre nivell d’imbecilitat, que havíem fet de catapulta d’aquest personatge, espanyol i espanyolíssim, des de la televisió de Catalunya. Li havíem ofert la nostra televisió perquè s’ho pogués fer d’espanyol i de trampolí. Uns autèntics imbècils. Que a sobre li riem les gràcies. És clar que, malgrat tot, encara podem mirar amb enyorança aquella època, davant la infàmia espanyolista en què el tripartit, de la mà d’ERC, ha convertit TV3, la seva, una autèntica màquina d’espanyolisme.

7 comentaris:

aristocrataiobrer ha dit...

molta gent només percep com a realitat el que veu per la tele, si no tenim teles catalanes ho tenim molt malament

Anònim ha dit...

Elies, com molt bé dius:

Sí, definitivament som uns autèntics imbècils.

Aquesta setmana vaig estar esmorzant amb un dels pocs diputats dignes que quedan aquest País, i em comentava la seva sorpresa de la submisió de la societat civil davant la pressa del pèl constant del govern actual.

Som uns autèntics imbecils.

Espanya avança sense pausa..

Enric I. Canela ha dit...

Ningú o s’atreveix a dir-ho, però el problema de l’educació a Catalunya no són els immigrants. Aquests poc a poc s’adapten.
El gran problema són els inadaptats de segona generació (o tercera) que viuen en guetos anti-catalans, que rebutgen qualsevol integració i que en alguns casos són violents o gairebé. Alguns sense ser-ho no accepten res que soni a català. Estan prenent força i és aquí on cal actuar.
Dir això és políticament incorrecte i es recorre a un indefinit immigració que fa pensar en el bolivià o paquistanès que acaba d’arribar. Parla amb professors de determinats instituts i veuràs que està passant.

Anònim ha dit...

Bonvolgut amfitrió,

Al meu entendre, el sr. Canela aporta part de la raó. Crec però, que ens oblidem que molts catalans som part del problema: tenim la voluntat atrofiada per tants anys de submissió. Més d'un cop he vist els meus pares -catalanoparlants- dirigir-se en castellà a taxistes, cambrers, etc. Encara porten la por ben endins. La por generada durant la dictadura. Ells et diuen que es tracta d'educació. Potser caldria una assigantura específica en la carrera de Psicologia.

Salut i independència!

L'adlpo

Anònim ha dit...

Benvolgut Elies,

Sí. Es un fet, dissortat, creixent.
Col.lectius de jovent "negativa", de la cultura del "no", a gairebé tot, però espanyolistes hooligans. De segona o tercera generació d'inmigrants espanyols. Però amb una agror, amb una ràbia primària, fora de mida i de tó. Motius? No ho sé. Entorns familiars poc familiars?Mileuristes obligats, i gràcies, per manca de formació i/o abandonament escolar? No ho sé. però segur que l'entorn familiar no ha funcionat. I les xarxes socials de cobertura, fràgils, petites, limitades, nomès orientades a la gent gran sense mitjans o dependent, no existeixen per als adolescents. I la ràbia crida ràbia, sense cap tipus d'idea o d'ideologia, pur gamberrisme agrupat. I 10/15 anys d'abandonament dels carrers per part de les policies locals, o generals, als nostres municipis "progressistes" també hi ajuden, donant costum d'impunitat, de tot es pot fer, a aquests grups.

Mala peça al teler, però les families i els ajuntaments en són els responsables, amb diferència, però no sembla que facin res al respecte.

Cordialment,
Andreu

Dessmond ha dit...

Dubto molt que tu sigui cap xarnego, en el sentit original. És la persona que no s'adapta a la nova cultura que l'acull. Jo sempre t'he vist i sentit en català.
Dramàtica l'escena que descrius i real com la vida mateixa. A Barcelona hi ha això i més. I molt de multiculturalisme.

Anònim ha dit...

Amic Elies,

Sobre el que hi ha a Barcelona i el que ens passa al país. Una anècdota real que em va passar ahir mateix amb dos dels meus nanos.

(escena: terrassa d'un bar de l'Eixample)

JO: Voldria un suc de préssec, si us plau.

CAMBRER: No tenemos. Sólo hay de piña y de melocotón.

JO(i els meus fills de 9 i 10 anys): ??????

CAMBRER (s'impacienta i mou la barbeta, també belluga el cos com volent dir si no "parles en cristià" jo toco el dos, que a mi se me'n fot).

JO: Doncs, porti-me'n un.

CAMBRER: De cuál?

JO: Del que he dit.

CAMBRER: ¿De piña?

JO: No.

CAMBRER: ¿De melocotón?

JO: Això mateix.

Naturalment, no li vaig donar propina.

Bé, Elies, m'estic posant al dia dels teus posts perquè un bon amic teu em va dir que jo no estava al corrent. M'hi estic posant, però aquest principi de curs està essent dur.