Misèria moral

Tres dies per la Terra Alta. Pau i tranquilitat. Això pensava aquest matí quan m'he aixecat per fer un tomb per la serra. A mig matí les coses s'han començat a tòrcer. Aprofito un dels dos últims posts del meu blocaire favorit, en Joan Arnera, per saltar a la iugular d'uns quants (a veure si l'encerto).

El post d'en Joan es titula “Els frikis”. Una curiositat sobre ERC", i es fa ressò d'una info fiable que li ha arribat segons la qual la direcció d'ERC, per referir-se a la seva militància, els hi diu "els frikis", i ell diu que se li acudeixen uns quants adjectius per a la direcció d'ERC (llegiu el seu post). L'altre post recomanat és "Patriotisme".

En arribar a casa aquesta nit de diumenge, i llegir aquest post del Joan, no puc menys que abocar la ràbia que porto i dir que jo sí tinc adejectius: Malvats i miserables (tot i que faig dues prèvies abans d'arribar a la direcció d'ERC, que és al que fèia referència en Joan)

Foc al bosc
A mig matí d'avui diumenge, una columna de fum sospitós s'ha aixecat a la zona de les Camposines (en la cruïlla de camins de Móra-Gandesa-Ascó-Lleida). Per veure-ho millor he pujat a un mirador natural de la zona, on he vist créixer la columna de fum de foc al bosc. El cor se m'ha encongit. L'aire no semblava empènyer cap a Cavalls, però a l'estiu això no vol dir res. Sortosament els bombers hi han arribat amb una bona velocitat d'intervenció (la velocitat d'intervenció és un dels elements clau en l'extinció de qualsevol foc), i també els mitjans aeris (fins a vuit). A l'hora de dinar el foc estava controlat. Han estat tres hores de desassossec, d'angoixa. La devastació del foc és una de les coses que més m'entristeix. Perquè normalment sempre hi ha la mà de l'home al darrere, i sempre la considero culpable, al bosc i a l'estiu no hi ha imprudències, hi ha criminals. A la tarda, quan hem passat cap a l'estació de Móra, he pogut veure la zona afectada, just després del revolt de la benzinera de Camposines, negra, totalment calzinada, amb tot el llit del riu Sec ple de cendres, no he pogut deixar de pensar en els "fillsdeputa", sigui qui sigui que ho hagi fet, expressament o perquè hagi llençat una burilla des del cotxe, passejant, des del quad o la moto de cross, etc. Malvats i miserables.

RENFE
Quan he passat per la zona calzinada m'acompanyaven a l'estació de Móra la Nova per tornar en tren cap a BCN. Quan hi he arribat l'estació estava deserta. És una estació bonica, i una línia que travessa paisatges encisadors. Fins a Castelldefels tot bé. Però llavors ens hem aturat. Una bona estona aturats i sense que ningú expliqués res. S'han començat a propagar els rumors "els del primer vagó estan baixant". A l'estona, quan ja no sé el temps que fèia que hi érem, apareix el revisor i informa que el tren s'ha espatllat i que hem de canviar de tren.

Només explicaré tres històries que he pogut presenciar. Una noia anava al tren amb un nen molt petit i una maleta, doncs sort que la gent és bona gent i ràpidament una noia que anava asseguda a la seva vora l'ha ajudada, perquè en aquells instants on tothom corria la pobra no se n'hagués sortit, amb maleta i criatura al coll. Segurament algú l'havia acompanyada al tren i algú l'esperava al destí, però en aquest imprevist la pobra no podia fer-s'ho. També anaven al vagó dues noies japoneses, ningú els hi ha dit res, i no entenien res, estaven desconcertades, i només han vist la massa de gent precipitant-se cap a un tren de rodalies que teníem al costat i que anava ple a vessar, quasi no es podien tancar les portes. Com a sardines. Jo m'he encaminat cap al final del rodalies, que quedava més enllà del final del nostre comboi, i anava més buit. Quan pujo, se sent el xiulet i una senyora gran comença a cridar "el meu marit, el meu marit". El tren ha tancat portes just quan la dona acabava de pujar i el seu marit, també un senyor gran, s'ha quedat a l'andana. Ningú hi ha pogut fer res. La pobra dona estava perduda i desconcertada. Són tres històries intrascendents, si voleu, amb la que està caient. Però és que és l'angúnia i l'angoixa de cada dia. I això té noms i cognoms. I les persones que han permès que arribem a aquesta situació són, per a mi, miserables i malvades. Són plenament conscients de la llarguíssima i miserable falta d'inversions, que no té cap altre origen que el fet que siguem catalans i que les inversions s'haguessin de fer a Catalunya, per això són també, no només miserables, sinó malvats. I han condemnat a milers i milers d'històries diàries de trasbals, problemes, etc.

L'actual direcció d'ERC i el seu entorn: especialistes en la guerra bruta
Arribem al desllorigador que enllaça amb el post d'en Joan Arnera. Quasi al moment d'escriure el post "diuen que diuen", sobre l'estratègia d'en Puigcercós i el seu entorn envers Carretero i Reagrupament, ja vaig veure que havia fet curt, i que n'hi havia una altra en marxa: la guerra bruta.

L'actual direcció d'ERC són uns grans experts, uns grans veterans, de la guerra bruta com a instrument polític. Han protagonitzat, tots ells (tota l'actual direcció d'ERC) un dels episodis de guerra bruta més sinistra que hem conegut, contra l'Àngel Colom. No vull entrar en el legítim joc polític d'estratègies que hi havia aleshores a ERC (i que jo crec que calia el relleu). Però sí recordar la més que criminal estratègia de guerra bruta contra la seva persona que van protagonitzar els actuals dirigents d'ERC. Doncs bé, la setmana del post a què fèia referència, diversos mitjans electrònics es van fer ressò de la guerra bruta contra Carretero, amb difamacions, parladuries, intoxicació, etc. Em va semblar tan fastigós que no vaig voler ni entrar-hi (i no ho faré pel que fa als continguts, perquè els miserables l'únic que volen són altaveus, però sí denuncio la seva existència). Quan vaig parlar de la visita d'en Carretero a les terres de l'Ebre també em vaig fer ressò de les trucadetes i amenaces que havien rebut diversos càrrecs electes perquè no acudissin a cap de les trobades que havien muntat els militants de base. Més guerra bruta.

Però aquest cap de setmana he tingut accés a més informació, informació de fets repugnants. Se suposa que com a conseqüència dels informes que van arribant a la direcció d'ERC sobre els assistents a l'acte de constitució de Reagrupament, i a les diverses convocatòries i/o contactes establerts, s'han començat a estendre dinàmiques de càstig i repressàlia sobre persones concretes (algunes de les quals simplement hi eren com a convidats i ni tan sols són militants d'ERC!), en tot allò que des del govern es pot fer. Estem parlant d'actuar en contra de projectes personals, d'inciatives associatives, empresarials, i de llençar tota mena d'insídies professionals... des de qualsevol àmbit del govern que puguin fer servir per a castigar les persones que suposadament integren la "llista negra de Reagrupament", la maquinària de la guerra bruta de la direcció d'Esquerra des del govern s'ha posat en marxa. Això, per a mi, és baixesa moral.

Aquesta és la situació del país. Un país que se'ns cau a trossos i la direcció i el seu l'entorn del partit que ens havia de dur cap a la independència convertits en un eixam sectari de persones que actuen en política sense consideracions morals ni valors.

Realment el relleu de l'actual direcció d'ERC és el gran objectiu de qualsevol persona que professi un mínim patriotisme i es consideri una personal moral. Dissortadament els que no som militants d'ERC no hi podem fer gaire cosa més que fer veure la importància que aquest relleu té per al nostre país, que no és simplement una qüestió interna d'un partit, i ajudar en tot allò que poguem donant ànims, denunciant, fent-nos ressò... què sé jo, m'agradaria tenir més idees o alguna iniciativa que pogués servir d'alguna cosa.

Aunque me tiren el puente... (115 interminables dies a l'infern)

Tal dia com avui, de fa 69 anys, les tropes de la República havien passat l'Ebre des de Mequinensa-Faió fins a Amposta, en una operació audaç que tenia per objectius evitar la caiguda de València en mans de l'exèrcit feixista i allargar una guerra que semblava perduda per tal que el context internacional oferís un escenari més favorable a la República, aïllada totalment pel que fa a les potències occidentals (només rebia ajut -i a quin preu!- de l'URSS).

El pas d'Amposta, que era secundari respecte l'operació principal, va fracassar, i diverses brigades internacionals, com la franco-belga, van quedar pràcticament aniquilades intentant el pas, al mateix riu.

En la resta del perímetre les tropes republicanes avançaven decididament, a peu, carregant tot l'equip de material de guerra (armament i munició) i de subsistència, sense suport motoritzat, i provocant la desbandada en diverses divisions feixistes. La tarda del dia 25, després de violentíssims enfrontaments, les millors unitats de l'exèrcit republicà establien les seves posicions a Camposines, Pàndols, la Fatarella, Cavalls, etc. i estaven a les portes de dur l'ofensiva en la línia de Gandesa, penetrant en direcció a l'Aragó.

Acabava de començar La Batalla de l'Ebre, la batalla més dura, cruel i terrorífica de la guerra civil. L'exèrcit republicà, tanmateix, abans de finalitzar juliol veu totalment frenada la seva ofensiva, a les portes de Gandesa -van arribar a les portes de la cooperativa- i de Vilalba dels Arcs -es va combatre a les parets del cementiri-, sense poder-les ocupar, i va haver de passar a consolidar les seves posicions i preparar-se per a una guerra defensiva, mentre els feixistes protagonitzaven la més important acumulació de forces terrestres, artilleria i aviació de tota la guerra.

Durant 115 interminables dies el territori de la Terra Alta que abraça des de la Fatarella -al nord- fins al Pinell de Brai -al sud- (uns 800 km2) esdevindria l'escenari d'una carniceria històrica, d'una lluita inhumana que, per al nostre país, implicava una catàstrofe històrica similar a l'11 de setembre.

Segons O. Junqueras i altres historiadors, al llibre "La batalla de l'Ebre (Història, paisatge, patrimoni)", de l'editorial Pòrtic, "podem argumentar que la derrota de l'Ebre va ser determinant en la història de Catalunya, mai res no tornaria a ser igual després del desastre de l'Ebre. Arribats a aquest punt, es fa forçosa la comparació amb l'11 de setembre, una altra gesta que de grat o per força van haver d'afrontar els catalans."

I continuen: "La guerra de Successió, com la Guerra Civil Espanyola, va tenir una dimensió europea, peninsular i civil. Els catalans van ser lleials a l'arxiduc igual que ho van ser al govern de la República, malgrat que ambdós poders centrals, desconfiant de les forces de Catalunya, van desaprofitar-ne els recursos materials i humans..."

"Des de l'ofensiva de l'Ebre l'exèrcit republicà de Catalunya, nodrit, cal no oblidar-ho, majoritàriament per catalans, va lluitar sol; i la República també va resultar traïda per les potències d'aquell moment. Amb tot, a les muralles de Barcelona i a les crestes de Cavalls i Pàndols calia resistir i calia guanyar temps, resistir singificava donar una oportunitat a la victòria, ja que d'un moment a l'altre la situació internacional podia capgirar-se"

"La resistència a l'Ebre, com la de l'11 de setembre, va ser assenyada; calia lluitar per la vitòria perquè la victòria era possible i el que estava en joc era important: calia barrar el pas a la barbàrie".

Molts joves d'aleshores hi van deixar la vida, atrapats entre les serres rocalloses de Pàndols i Cavalls i una terra plena de turons seguits un darrere l'altre, i els bombardejos aeris i d'artilleria més importants, terribles, que mai s'han vist a la península i, probablement, fins aleshores, a Europa. Tones i tones de bombes que feien tremolar la terra com si es tractés d'un terratrèmol i embogir els soldats en els seus refugis precaris, massacrats, sense poder enterrar els morts, aguantant dies i dies sense poder beure sota el sol d'agost a la Terra Alta.

I van aguantar 5 ofensives diferents i fracassades dels feixistes durant 115 dies, fins que, oblidats a Munic, amb les fronteres tancades novament, sols davant la barbàrie, l'exèrcit de l'Ebre, exhaust, i que tenia al davant un enemic amb una aclaparadora superioritat de foc i tropes de refresc, va tornar a creuar l'Ebre cap a la ribera esquerra, en la sisena ofensiva feixista, que va trencar les defenses de Cavalls, i les tropes de Pàndols i Ascó i corrien el risc de quedar encerclades.

L'últim home va creuar el riu el 16 de novembre, havien passat 115 dies a l'infern. El replegament es va fer amb ordre. La guerra estava perduda i milers i milers i milers de catalans estaven en mans d'un destí cruel: la mort, l'exili, la presó, la mort civil... El país quedava sumit en una fosca terrible, privat de la seva joventut, institucions, dirigents, intel·lectuals, acadèmics, llibertats...

Els amics que saben d'aquest bloc sovint em pregunten per què el 115 d'Elies. Com que saben que sóc una persona religiosa i d'una família religiosa sovint pensen que fa referència a algun passatge bíblic. És una possibilitat que s'excusa davant la ignorància general que hi ha a la nostra societat sobre els continguts de l'Antic i el Nou Testament. I fins i tot jo, en juguesca, he alimentat aquesta possibilitat, quan de vegades he dit que sí, que efectivament el 115 fèia referència a un passatge que dèia "sempre triomfarem els pocs". Doncs no.

Aquest segon post de la sèrie "Aunque me tiren el puente" el volia dedicar a tots els herois que van combatre a l'Ebre, com a modest homenatge i record, i contribució al coneixement d'aquests fets i el valor d'uns homes que, per sobre de tot, combatien la barbàrie. El dedico a tots sense excepció.

Però, i tot i que pugui allunyar-me una mica de la focalització en la Batalla de l'Ebre, vull tenir un especial record a tota la generació de patriotes catalans que es van trobar atrapats en un conflicte que sovint els plantejava un munt de contradiccions, però que no van dubtar ni un moment en combatre amb tot el coratge del món contra les tropes feixistes, sabent com sabien que perdre la guerra era, per a Catalunya, el desastre més absolut, i sabent com sabien que fàcilment podien caure per "foc amic". Cal llegir Joan Sales i "Incerta glòria" per entendre-ho. Cal llegir Raimon Galí. Cal haver conegut el testimoni de tants i tants patriotes, com Andreu Xandri, que no només van combatre amb coratge, sinó que ho van fer mantenint les seves conviccions catòliques. Cal saber de tota la bona gent d'Esquerra i d'Estat Català que en unes condicions duríssimes no només van lluitar fins a la mort, sinó que van lluitar també per salvar la vida de molts altres compatriotes l'únic pecat dels quals era creure en Déu, anar a missa, ser de la Lliga... Sempre recordaré, en aquest sentit, la tarda que vaig conèixer, en un pis del Poble Sec, compartint un gotet de ratafia, un militant històric de les JEREC que, amb altres companys del Ripollès, es va apostar a l'interior del Monestir de Ripoll per tal d'evitar que la barbàrie anarquista dels incontrolats el profanés i el destruís.

La petita sorpresa amb que us volia obsequiar a tots els amics i amigues que em llegiu és desvetllar el "secret" del "115". Suposo que si heu arribat fins aquí ja heu vist per on va..., efectivament, fa referència als 115 dies a l'infern que van haver de patir aquests soldats, i la població civil. No és només un record intelectual i polític. És també un record familiar. El meu avi era capità de l'exèrcit de la República, i va combatre a l'Ebre. La meva família pervé de la Terra Alta, i va patir el calvari de la separació, d'haver de fugir de casa, abandonant-ho tot, perdent-ho tot, de ser ferida greument la meva besàvia en els bombardejos feixistes i arribar, fugint, i d'hospital en hospital, fins a Barcelona. A Barcelona es van "retrobar": la besàvia a l'hospital, el meu avi pres a Montjuïc i la resta de la família, passant tres llarguíssims anys de presó, hospitals, penúries, fam, humiliació.

I, malgrat tot, hem arribat fins aquí. I aquesta és, avui, la nostra victòria. Demà la nostra victòria serà el país lliure que tantes generacions hem somiat, perquè malgrat l'actual fosca i apagada política i nacional del tripartit, hi ha una remor de fons...

Vull acabar amb una altra de les moltíssimes històries commovedores de la Batalla de l'Ebre. De les poques coses amables que s'explicaven a casa de la guerra era la presència dels brigadistes internacionals. La història de les brigades internacionals és extraordinària. Milers i milers de joves de tot el món van venir aquí a defensar la llibertat davant la barbàrie feixista que s'estenia arreu. Després de Munic, en un gest desesperat de la República per intentar garantir la neutralitat internacional (davant la massiva ajuda que Franco rebia de Mussolini i Hitler), s'ordenà evacuar les Brigades Internacionals. Molts no tenien on anar. En els seus països, el fet d'haver lluitat aquí els convertia en indesitjables, en enemics polítics.

Al llibre "La batalla del Ebro, de Jorge M. Reverte, he trobat aquest testimoni basat, a la seva vegada, en el llibre "Shalom libertad! Judíos en la guerra civil española", d'Arno Lustinger (editorial Flor del Viento, Barcelona, 2001):

"(21 de setembre del 1938). La compañía Botwin es parte de la XIII Brigada Internacional (...). Los de la Botwin son judíos, y cuentan incluso con una publicación propia, que se edita en yiddishy. En sus filas hay judíos palestinos, de los que han acudido más de dos centenares como voluntarios (...).

La compañía ha sufrido enormes bajas desde que comenzó la ofensiva del Ebro. El 30 de julio cayó muerto su capitán Israel Halbersberg en el asedio de Gandesa (...). Desde hace cuarenta y ocho horas, la artillería les machaca con una eficacia terrible. Los morteros de los franquistas completan la tarea. Las trincheras en las que se refugian casi han desaparecido por efecto de las numerosas explosiones. Las bajas se cuentan por docenas y la moral decrece a marchas forzadas. Los hombres saben que sus unidades van a ser disueltas en pocos días. Son sus últimas horas en el frente (...).

El teniente Mischa Skorpurinski manda una sección de ametralladoras que hace fuego de contención sobre el enemigo, que ya ha saltado las trincheras. Los acontecimientos se sucedent con rapidez. El comandante Mateu, del 5 tabor de regulares, el mismo que protegió la retirada hacia Gandesa el 25 de julio, cae en el asalto. Sus tropas, atacan con fiereza (...). El fragor de las granadas y el polvo enloquecen a los defensores, que casi pierden el sentido. En pocos minutos, los regulares les han rodeado y les conminan a rendirse. Los pocos supervivientes alzan las manos. Un oficial ordena que se separen los españoles de los extranjeros y todos obedecen la orden. El comisario de la compañía, el español Diego Mula, impide a Skopurinski que se desplace con los demás extranjeros, le obliga a quedarse a su lado. Los dos ven con horror cómo los legionarios disparan sobre los prisioneros y los rematan en el suelo, uno por uno (...).

La compañía Botwin ha dejado de existir. Ningún gobierno protestará por ello."

Aunque me tiren el puente... (Joan Carretero a les terres de l'Ebre)

"Aunque me tiren el puente

y también la pasarela

me verás pasar el Ebro

en un barquito de vela"

Cap de setmana intens i emotiu. Hem baixat amb uns amics a la meva terra, a la Terra Alta. Feia dies que no trepitjava el poble. I aquest cap de setmana hi havia un munt d'esdeveniments. Aquest és el primer -el resum- d'una sèrie de tres posts que vull fer sobre coses, idees i reflexions d'aquest cap de setmana. Els altres dos aniran un específicament sobre qüestions polítiques i l'altre, bé, una sorpresa.

La matinada del 24 al 25 de juliol del 1938, revetlla de Sant Jaume, l'exèrcit republicà creuava l'Ebre i s'iniciava així la batalla més dura de tota la guerra civil. Una batalla terrible que ha marcat les nostres terres i les nostres gents fins a l'actualitat. I aquests dies se cel·lebraven a Mora d'Ebre unes jornades al voltant d'aquesta batalla. ´

Dissabte a migdia es va recrear el pas de l'Ebre, amb tot un munt de gent vestida i armada d'època. La "infanteria" va sortir de l'embarcador en dues barques, i van creuar, fent un tomb, fins al nàutic. La "cavalleria" va passar a través del pont. I després van recrear teatralment l'avanç sobre el poble, fins el castell. La veritat és que hi van posar dedicació, ganes i una vestimenta que certament semblava molt fidel a l'original que hem pogut veure mil cops en fotografies i documentals en blanc i negre. Vaig fer fotos, miraré de penjar-les.

Després vam anar a dinar a Corbera d'Ebre, a Can Trill, un restaurant nou amb uns enormes finestrals que permeten una magnífica panoràmica de tota la serra de Cavalls i Lavall de la Torre. Un bon lloc per extasiar-se en la contemplació d'aquesta Serra, i la vall del riu Sec, amb tots els verds de la mediterrània de secà. El verd engrogit i feble dels camps d'ametllers. El verd platejat de les oliveres. El verd intens i més tendre de les vinyes. El verd enfosquit dels pinars. Ens hi vam trobar un vell conegut, col·leccionista de tota mena de peces de la batalla. Després del dinar, regat amb vi de la terra, la vam fer petar llàrgament, acompanyant-nos d'una bona copa de conyac. La placidesa d'aquests moments contrasta amb tanta sang vessada i tant patiment en els fets que havíem baixat a recordar. Encara m'emociono quan passejo per les línies de trinxera que encara es poden identifcar en els diferents turons que formen el paisatge d'aquesta terra i la història d'aquesta batalla, tot i que en aquest cas identificats amb el nom de "cota" i un número.

A la tarda vam baixar cap a Tortosa, per la preciosa carretera que des de Gandesa, travessa Pàndols, i segueix l'Ebre, deixant a l'esquerra El Pinell, Xerta (i l'assud)... Hi anàvem perquè Joan Carretero baixava a conèixer i compartir el cap de setmana amb tota la bona gent de reagrupament, que és molta, de les terres de l'Ebre. Una bona oportunitat per a saludar-lo, i desitjar-li sort, després que el vaig conèixer quan era conseller. Hi havia una molt bona excusa per a aquesta trobada amb la gent de les terres de l'Ebre, i és que a Tortosa s'hi cel·lebrava, com cada any per aquestes dates, la fira del Renaixement, una recreació històrica de la Tortosa del s.XVI en la que s'hi implica tota la ciutat, comerços, etc. Una festa que fa goig. Dissabte va ploure força a Tortosa, i això va complicar bastant una festa que es fa i es viu al carrer. Amb els que érem vam estar una estona en una cafeteria i després vam fer un tomb per Tortosa. A la nit hi va haver un sopar a Ulldecona, molt concorregut i animat.

Ja de nit amb la colla hem tornat a pujar a Mora, hi havia un concert de grups de la comarca i uns altres de Montblanc, a la vora del nàutic.

Avui diumenge ha continuat el periple d'en Joan Carretero per les terres de l'Ebre. Hem fet un dinar a Flix, en el que s'hi ha aplegat molta gent de la Ribera, bàsicament. La tertúlia s'ha allargat fins a pràcticament quarts de sis. De tot el dinar només tres persones no érem militants d'ERC.

Tant ahir a Tortosa com avui a Flix hi he vist molta il·lusió i confiança en Carretero. Lògicament també hi ha una certa fatiga que ERC es torni a trobar en una situació certament convulsa (tractaré això en un nou post específic). A això hi contribueix, clarament, les trucades que des del partit (sector Carod?) s'han estat fent a alcaldes i regidors de la zona perquè ni se'ls hi acudís anar a cap de les trobades que militants de base havien muntat amb en Carretero perquè els hi expliqués el projecte de Reagrupament. Tot i així, tant ahir a Ulldecona com avui a Flix hi havia diversos càrrecs institucionals, i òbviament no donaré noms.

Quan he sabut de les trucadetes i amenaces que s'havien fet al llarg de la setmana m'ha vingut al cap aquesta bonica cançó republicana "Si me quieres escribir" de la que he agafat una estrofa per a obrir el post.

La batalla de l'Ebre tenia com a eix i enorme dificultat "creuar el riu". L'exèrcit republicà es va preparar a consciència, es van baixar barques fins i tot des de l'Empordà, i els enginyers republicans van fer una obra colosal, desplegant ponts i passarel·les que permetessin el pas dels soldats, subministraments, armament, etc. L'exèrcit feixista va concentrar una enorme potència de foc aeri per destruir aquests ponts i aquestes passarel·les. També van provocar enormes crescudes del riu, des dels embassaments que, riu amunt, controlaven, perquè s'emportessin aquests ponts. Tantes vegades com es van destruir els ponts, es van refer. Va ser un coratge extraordinari. La cançó ho reflecteix: "aunque me tiren el puente...".

Veient tota la gent que aquest cap de setmana s'ha aplegat al voltant d'en Joan Carretero he vist que la gent està disposada a creuar el riu a vela, nedant, com faci falta. I que ja poden fer trucadetes perquè la gent no hi vagi, per tirar els ponts. No tenen res a fer.

"Diez mil veces que los tiren

diez mil veces los haremos..."

LA FOGUERA DE LES VANITATS

(avís: xapa!!!)

La seqüència de baixíssima participació a les últimes consultes electorals (referèndum estatut, eleccions al Parlament de Catalunya i municipals) ha encès un munt d’alarmes. Primer perquè objectivament la participació ha estat baixíssima. I segon perquè aquesta baixa participació s’ha produït en escenaris polítics que han trencat els esquemes habituals del progressisme nacional (òbviament espanyol) i la seva opinió acadèmica i publicada.

Els elements distorsionadors que diferencien l’anàlisi de la baixa participació del referèndum de l’estatut i de les “autonòmiques” i municipals són clars. Amb l’estatut va servir allò de “no interessa a ningú”, “l’estatut és el fruit de l’endogàmia dels partits de l’oasi català, cada cop més allunyat dels interessos de la gent”, o fins i tot allò de que “el sistema polític català estava copat per un catalanisme transversal que “excloia” “el 50%” dels ciutadans de Catalunya”. Doncs bé, tant a les eleccions al Parlament com a les municipals, es va presentar una candidatura com “Ciutadans”, exclusivament orientada als atacs a la llengua catalana, a l’enervació colonialista de l’espanyolitat, i a més a més, el PSOE-PSC va presentar el seu candidat més espanyolista, pur PSOE. Això va esquarterar el discurs dels nostres progres.

S’han escrit i dit moltes tonteries d’aleshores ençà per intentar explicar aquesta baixa participació, i s’estan invertint molts diners –de tots- en veure com els ciutadans podem madurar i ser més responsables… i servils amb el poder establert –preferentment-.

Seria imbècil per la meva part aspirar a trobar la clau d’aquesta baixíssima participació. Però sí que m’atreveixo a ordenar les idees que tinc al respecte, i ho faig perquè probablement des dels entorns polítics dels partits els meus arguments no es voldran considerar mai.

He titulat el post “la foguera de les vanitats”. No perquè vulgui fer cap paral·lelisme amb la magnífica novel·la d’en Tom Wolfe, sinó perquè el títol em sembla molt descriptiu dels mals de l’actual escenari polític català i els seus principals protagonistes, els actuals líders polítics.

La meva tesi és que una de les causes de la distància entre els projectes polítics que concreten els partits polítics i els ciutadans es troba en la tenalla fatídica que formen dues realitats:

- el baixíssim nivell de l’actual classe política, que representa l’endogàmia màxima i el triomf de l’aparell dels partits.
- el seu comportament, actuació, superb i vanitós i trampós.

L’actual classe política no té res a veure amb cap dels lideratges emblemàtics que ha tingut el catalanisme al llarg del s.XX. La capacitat i influència d’un lideratge polític pot tenir fonaments diversos: inteligència, preparació, formació, experiència, coratge, habilitat, carisma, visió, anticipació, idealisme… etc. Cap d’aquests atributs els podem trobar amb la més mínima rellevància en cap dels polítics en actiu. Més aviat en són mancats dramàticament.

Al llarg del s. XX crec que podríem identificar tres lideratges del catalanisme molt significats, amb valors i virtuts molt diferents entre ells:

- Prat de la Riba: la seva capacitat, amb la resta d’homes de la Lliga, per treure del pou de la mediocritat i la foscor el nostre país, d’ordenar-lo, d’empènyer-lo a la modernitat des de les més profundes arrels catalanistes, que es reivindicaven com a part del nostre progrés, va ser extraordinària. L’obra de la Mancomunitat, amb una sabata i una espardenya, és colosal, titànica: en l’ordenació institucional, en l’escola, en la llengua (l’obra de Pompeu Fabra), en la cultura, en les infraestructures… L’impuls modernitzador i catalanitzador de la Mancomunitat, concretat en la figura de Prat de la Riba, va ser extraordinari i la seva petjada encara ens guia avui en dia.

-Francesc Macià: el seu carisma es va fonamentar en la figura d’un home d’acció, capaç de sacrificar-ho tot pels seus ideals, un líder extraordinari, d’un coratge excepcional i ecomanadís, que transformava els seus ideals i el seu idealisme en acció directa. Era capaç d’encapçalar un projecte d’insurrecció armada i, malgrat fracassar, convertir la seva causa, Catalunya, en una qüestió internacional, i guanyar-se les simpaties de tota Europa. Un Quixot, com el dibuixaven alheshores al costat del seu fidel Ventura Gassol, un militar català, un home carismàtic, elegant, educat i que estava disposat a donar-ho tot per la llibertat de Catalunya. Així li ho va reconèixer el nostre poble, atorgant-li amb ell i a Esquerra Republicana de Catalunya, un partit acabat de formar, una clara victòria electoral. Un home, a més, que va saber establir un ideal de progrés i benestar per a Catalunya i els catalans, la casa i l’hortet, en uns temps en què els “progressistes” que ara ens volen donar lliçons i exhibeixen impúdicament la seva pressumpta superioritat moral, estaven per l’abolició de la propietat i la dictadura del proletariat.

- Jordi Pujol: una personalitat i un president excepcionals. Una persona formada, preparada, cultíssima, d’una inquietud intel·lectual formidable, però per a qui la seva acció política només ha tingut un objectiu: Catalunya. Una persona a qui la història farà justícia, identificada fins a l’extrem amb la idea de Catalunya, i que va traslladar la seva enorme dignitat personal i coratge a la institució que va presidir. La proximitat del final del seu mandat fa que sigui encara molt més fàcil per a molta gent criticar-lo que valorar la seva trajectòria i el seu paper cabdal en la configuració de la Catalunya actual. Un autèntic líder que combina elements excepcionals en la seva persona, tant des del punt de vista de l’home d’acció, que ho ha estat, com des del punt de vista del seu pensament. Pujol, un home menyspreat per la intelectualitat oficial progressista, crec que ha estat el polític català amb un pensament més profund, sofisticat i arrelat al país, la seva gent i la seva realitat. No hi ha cap altre polític viu a Catalunya o a Espanya, que pugui presumir com Jordi Pujol de la consistència del seu pensament i de la seva coherència. Si posem al davant de qualsevol altre polític el que dèia fa trenta anys, moriria de vergonya (si en tingués, que ja seria molt). En canvi, les idees del Jordi Pujol de la lluita antifranquista, de la fundació de CDC i del primer govern de la Generalitat, continuen sent plenament vigents, no han caducat. Això el converteix en un polític extraordinari. I no em dòl gens ni mica fer aquest panagíric seu; no l’he votat mai, i el meu projecte polític per a Catalunya sempre l’he situat més enllà del que em semblava que ell establia. Tot i així, i malgrat la inconcreció del seu projecte, el reconec com un polític extraordinari, com un dels més grans líders del catalanisme que hem tingut mai.

Aquests tres grans líders crec que a més de la seva pròpia capacitat i coratge, transmetien a la població, als ciutadans, una altra característica: l’esperit de sacrifici. El seu lideratge es basava en el servei a Catalunya. Podrien haver tingut vides molt diferents, tranquiles i regalades, però la seva opció personal va ser Catalunya, i la van defensar amb tot el sacrifici que va ser necessari (especialment en els casos de F. Macià i J. Pujol, no conec tan a fons els atzars a la vida d’en Prat de la Riba). Crec que ningú podrà dir mai que estaven en política per a servir-se.

En canvi… què tenim ara al nostre govern?

El tripartit que ens governa són una colla de polítics i persones absolutament mediocres, sense cap mena de tret virtuós mínimament rellevant en la seva personalitat, trajectòria o formació (només n’exclouria en Tresserras i en Castells, tal vegada també en Nadal). De fet només els uneix una cosa: haver estat els més hàbils o els més gàngsters en els seus propis partits per arribar on són. L’única trajectòria que poden exhibir és la que han fet en els seus propis partits. Cap d’ells ha fet res mínimament rellevant. Cap d’ells té cap formació que acrediti res rellevant, més aviat el contrari, el més rellevant és la seva manca de formació. Cap d’ells pot acreditar haver mostrat un coratge extraordinari o mínimament remarcable, cap sacrifici consignable… més aviat l’únic rellevant és que s’han servit contínuament dels partits, la gent i les institucions per a promocionar-se, sacrificant sempre que ha calgut els seus companys. Cap d’ells ha demostrat mai tenir cap idea rellevant, mínimament interessant, més aviat han fet de la falta d’idees una virtut, un valor.

(Això específicament del govern. Tot i que sincerament crec que en Mas té més virtuts que tots els qui ens governen junts, això no és cap mèrit, perquè n’estan molt mancats. I en Mas realment justeja en moltes coses…)

Tota aquesta falta de valors positius té, en el cim de la piràmide, indubtablement, l’actual president de la Generalitat de Catalunya, el sr. José Montilla. Realment, i pel que fa a l’absència de valors i virtuts, sí que es mereix el càrrec.

Tanmateix, i aquí arriba el xoc paradoxal, aquesta clamorosa falta d’atributs positius, de virtuts, en els nostres polítics no els converteix pas en persones modestes. Més aviat el contrari. La seva acció política exhibeix supèrbia per tot arreu, traspua una vanitat indecent.

Aquests dos vectors que potser haurien pogut transcórrer en paral·lel si no s’haguessin embarcat en cap projecte que requerís un lideratge mínim, bàsic, han xocat violentament quan la seva vanitat els ha portat ha emprendre projectes per als quals no estaven ni remotament preparats. P.ex., fer un nou estatut per a Catalunya o timonejar el país en una època de canvis profunds.

I aquest xoc es percep clarament pels ciutadans, que acabem agafant distància amb aquests polítics i la seva manera de fer política. Què aporten? Quin referent són? Quines idees ens traslladen? Quina confiança ens mereixen? Quin coratge exhibeixen? Com poden, per tant, voler-nos liderar o voler-nos donar cap mena de lliçó????

Jo, com a mínim, no n'admeto cap, de lliçó, que vingui d'ells. No em mereixen cap credibilitat ni confiança. I en el meu entorn diari conec un munt, un munt, de persones molt més virtuoses i de confiança que ells. I que malgrat estar plenes de valors i virtuts, i de ser persones capaces i treballadores... no tenen ni una mil·lèssima part de la seva vanitat i supèrbia.

Un país de low cost

La notícia política del tripartit d'aquesta setmana és que el president Montilla i el seu sèquit faran un viatge oficial en una companyia de low cost.

Aquesta és la dimensió i idea política que té el tripartit del nostre país. Low cost. El primer problema que té Montilla quan viatja és que necessita uns sèquits brutals de gent, i això m'ho ha confirmat gent que se'ls ha trobat en viatges aparentment senzills. És clar, algú que no té idees necessita fer-se acompanyar de la camarilla d'assessors, matons i altres energúmens que l'orientin.

Des de quan un president d'un país normal presumeix de viatjar en low cost? A la vida privada que faci el que vulgui, i si prefereix low cost perquè així es pot construir macroxalets i portar els nens a l'escola privada, doncs no hi tinc res a dir. Però el problema de presumir de fer viatges oficials en low cost és que ho fa perquè la seva visió del país és la d'un país de low cost. Una administració descentralitzada, d'un lloc que fins i tot quan algú li pregunta sobre el govern, respon coses del govern de Madrid (entrevista amb la Terribes).

També és low cost un govern que presumeix de posar les banderes de l'orgull gai a les seus institucionals. Una patxanga, un casal de barri, un càmping del Baix Llobregat. Que s'ha de posar això perquè avui fem una festa de gais, doncs es posa. Que demà ve un grup de feministes, doncs posem la violeta. Que l'endemà tenim una festa ecologista, doncs la verda. Total, tampoc saben què vol dir la senyera, què més dóna, no en ve d'una, de bandera.

Així ens va. Un president que presumeix de no tenir idees. Que el seu somni polític és un país amordassat, callat, immòbil, fosilitzat, en el que ell no desentoni. Un president que exhibeix amb orgull i com a referent la seva falta de formació i el no haver fet res de rellevant a la seva vida. Aquesta és la seva ambició: la irrellevància. Un tripartit que l'únic que pretén és que no es parli de gaires coses perquè així ells no s'hagin de posicionar. Un govern que entén per governar traslladar les decisions als altres, no per liberalisme, sinó perquè no sap què fer i com que dubten en posar-se d'acord, es treuen els problemes de sobre (p.ex. tercera hora del castellà, que decideixin les escoles). Un govern i un partits on tot sigui low, light, intrascendent. Que prefereix pensar que plou fi quan se'ns pixen a sobre.

Ahir en Xavier Roig, en un molt recomanable article a l'Avui, "La forma d'un país", acabava dient:

"OBSERVO, COM DEIA, LES FOTOGRAFIES OFICIALS del govern d'Escòcia i hi veig reflectida la formalitat de l'independentisme. Un govern que fa uns dies acaba de contractar dos premis Nobel, un rector d'Oxford i a Sir George Mathewson per tal que l'assessorin en com s'ha d'encaminar l'economia productiva del país -perquè amb només demagògia no s'arriba enlloc-. Un govern que no dóna la permanent sensació de que ve de tirar l'aigua a l'arròs. Que no creu que la vocació per la sobirania nacional hagi de ser social-populista, sinó que és un projecte de tots -fins i tot dels sirs-. Un govern que sap que el poder viatja en classe business, perquè amb el prestigi del país no s'hi juga. Que sap que l'ús de les formes és un requeriment internacional implantat arreu d'un món globalitzat al qual, per cert, ni odia ni menysprea. En definitiva, en observar la fotografia del nou executiu escocès, hi veig reflectit un país seriós. Un país que guarda les formes perquè té, i vol tenir, forma de país."

Bé, després vindrà algú i a cop de demagògia, de calçot o de qualsevol altra bestiesa, voldrà convertir-nos, per birlibirloque, en Escòcia. Són com són i han fet president de la Generalitat algú com ells, low cost. Aquest és el projecte de país, aquesta és la nostra puta realitat.

Diuen que diuen... (sobre Portabella, Puigcercós i Reagrupament)

- Diuen que en Portabella podria estar-se preparant per tornar al govern municipal de Barcelona en uns sis mesos. Diuen que això podria explicar la lamentable estratègia d'Esquerra en la negociació de la composició dels consells d'administració de les empreses municipals, autèntic pinyó del poder socialista i la seva xarxa d'interessos. Diuen que per això va desestimar l'opció de deixar-hi en minoria el bipartit municipal, que ara té el control total en tots els consells d'administració, amb una posició molt més còmoda (entre PSOE-PSC i ICV poden fer i desfer) que quan Esquerra estava al govern, que formava part d'aquesta majoria. Diuen que aquesta actitud, d'estar a l'oposició, però permetre governar amb més facilitat els sociates que si estiguessin al govern, hauria "salvat" part de la gent que tenia Esquerra treballant per l'Ajuntament i és la porta oberta per a aquest retorn al govern municipal.

- Diuen que el sector d'Esquerra Puigcercós-Vendrell ha donat consignes clares d'acostament a Reagrupament. Aquest moviment tàctic, que estaria buscant desesperadament una aliança amb Carretero, i fer pagar els plats trencats a Carod Rovira, s'estaria desplegant en tres flancs:

1. Públicament, a través de l'Uriel Beltran, i la seva pressumpta iniciativa d'Esquerra Independentista, l'únic objectiu real de la qual seria evitar que l'enorme i creixent descontent dels militants d'ERC el capitalitzi en exclusiva Reagrupament i Joan Carretero, i, alhora, aprofitar el "desmarque" estètic de la direcció d'ERC per a "lapar-se" a Reagrupament i intentar fer una oposició pactada (un exemple d'això serien la foto que va aconseguir el tal Beltran amb en Carretero el dia de l'acte de presentació de Reagrupament i els intents, per ara amb poc èxit, per coordinar-se o anar "de la maneta" al Consell Nacional d'ERC).


2. El segon flanc s'estaria desplegant en paral·lel a aquesta iniciativa de domini públic que li han encarregat a l'Uriel Beltran: l'entorn Puigcercós-Vendrell estaria protagonitzant una frenètica activitat d'acostament personal, amb qualsevol pretext, als líders i l'entorn de Reagrupament. Diuen, també, que aprofitant l'avinentesa algunes persones d'aquest entorn també estan indagant sobre com quedarien les seves coses en un hipotètic triomf d'en Carretero.


3. La tercera pota de l’estratègia seria fer militants a qualsevol preu.

- Diuen que des de Reagrupament assisteixen estupefactes a aquest desplegament sobtat de "bonrotllisme" i proximitat, quan fa poc més d'un mes la consigna era "anar a per ells (a per Carretero i Reagrupament, s'entén)". I diuen també que des de Reagrupament no s'expliquen que el sector Puigcercós-Vendrell continuï pensant exclusivament que la cosa i les diferències són una qüestió de lideratges, "treiem aquests i entreu vosaltres", i que ignorin que la iniciativa de Reagrupament el que qüestiona per sobre de tot és l'estratègia, i, com a derivada, necessàriament els líders que l'han desplegada.

- Diuen que la guerra oberta, entre Carod i Puigcercós estaria afectant el finançament de plataformes i projectes de l'entorn d'Esquerra, i que s'estarien fent la punyeta "a la seva cara" en funció de les seves afinitats i aliniació.

Carretero: una oportunitat a l'esperança

L'acte de dissabte de Reagrupament i la intervenció d'en Joan Carretero són una porta oberta a l'esperança. Una oportunitat per redreçar el rumb de naufragi d'ERC.

He seguit atentament les notícies de l'acte de dissabte, he comptat amb el testimoni de primera mà d'amics que hi varen assistir i he llegit el discurs que va fer en Joan Carretero, i no tinc cap dubte -val a dir que abans tampoc no el tenia- que aquesta és l'única opció que hi ha en aquests moments que realment implica una modificació de l'estratègia d'ERC que la faci recuperar el paper que li correspon i la confiança de militants i votants.

Cap de les intervencions que han precedit l'acte de Reagrupament - Vendrell, Ridao, Puigcercós- ni les posteriors -Carod, Puigcercós- no han qüestionat ni un milímetre l'estratègia que està seguint ERC. Ni tan sols proposen variants tàctiques. Només maquillatge, fum, farsa. Una estratègia fracassada que en la seva ceguesa encara pensen que els permetrà créixer.

La intervenció d'en Carretero qüestiona radicalment el paper i l'estratègia que a hores d'ara està seguint ERC. Comparteix solidariàment l'estratègia inicial del primer tripartit, però qüestiona les bases i la inconsistència del segon. A més a més ho fa des del terreny de les idees. Tinc ganes, però necessito temps, d'encarar la diferència que en la política moderna, en els nostres temps, hi ha entre idees i ideologia. El terreny de les idees és la clau del futur. En canvi, el terreny de la ideologia apareix com un reducte fossilitzat que no aporta cap altra cosa que corsés i pautes de comportament i obediència quasi sectàries a militants i votants, una autèntica trampa. El discurs d'en Carretero, que recomano llegiu, aporta idees, idees noves, noves propostes, per encarar el debat que necessàriament s'ha de produir a ERC. Però, sobretot, aporta claredat i credibilitat.

Si la confrontació d'idees vs ideologia és per a mi un dels eixos estratègics de l'actual món de la política, pel que fa als polítics, als gestors d'idees o d'ideologies, hem entrat en un escenari on la credibilitat, la confiança, recupera terreny davant els lideratges basats en el monopoli de la burocràcia i aparells dels partits. És curiós veure com PSOE-PSC i ERC, amb els resultats pèssims de les últimes eleccions, han aconseguit acaparar més poder que mai. És curiós, però és l'exemple del triomf de les burocràcies dels partits. Sortosament aquesta és una victòria pírrica, ja que és clarament el preludi d'una desfeta que només l'exercici de tots els ressorts del poder podria disminuir, i encara així, serà inevitable.

Diumenge, aquests dos líders amortitzats que són en Carod i en Puigcercós, dues caricatures del que foren, oferien un espectacle patètic davant el sunami polític que va representar en el món d'ERC l'acte de Reagrupament. Allò de que Esquerra era el partit de les tres "G" (gran, de govern i gradualista) exemplifica clarament l'enfolliment i ceguesa política de l'actual direcció. Responsabilitat de la que no n'excloc ningú.

Els moviments grotescos que estan protagonitzant tant Carod com Puigcercós no aporten res de res, i encara els hi dona una forma més caricaturesca i patètica en l'actual nivell del debat polític.

Carretero i la seva gent tenen una feina molt dura i complicada pel davant. Els aparells i les burocràcies dels partits, engreixats des del poder, són un enemic molt complicat de batre. Però no tinc cap dubte que Reagrupament ha aconseguit situarel debat on calia, sense estridències, des de la tranquilitat i la solidesa argumental, però en un terreny on no serveixen ni els servilismes ni la sequacitat sectària que tan sovint és l'únic argument de les direccions dels partits.

S'equivoquen els que pensen que estem davant una pugna de lideratges. Estem potser davant l'última oportunitat per a l'esperança que ERC sigui un instrument útil per a tots els qui volem un país lliure.

Endavant!