Elies115

A partir d'ara... Dies de fúria (http://diesdefuria.blogspot.com/)

2008-12-06T03:15:00.000+01:00

Ja ho sabeu, a partir d'ara ens trobem a Dies de fúria!

Comiat parcial, agraïments i confessions sobre Elies115

2008-11-28T20:48:00.004+01:00

Amics, Elies115 ha arribat al final del seu recorregut. Heu pogut gaudir –per a mi ha estat un autèntic honor- dels escrits dels meus amics blocaires, parlant sobre aquest bloc. Ara, ja ho sabeu, he posat en marxa un nou bloc, Dies de fúria, més ajustat al que em reclama el meu compromís patriòtic i militant.

A l’hora d’acomiadar-nos, ni que sigui d’aquesta manera tan virtual i falsa (ens continuem veient a Dies de fúria), crec que cal que us expressi el meu agraïment per haver estat amb mi en aquest bloc. Per a correspondre mínimament la vostra generositat, m’oblidaré per un dia del “dia a dia” i tornaré a fer un post llarguíssim parlant d’altres coses, les coses que han estat divisa d’aquest bloc: Déu, Pàtria i Honor.

Els últims temps molta gent ha parlat de la crisi dels blocs. Pel que sembla haurien estat superats per altres eines de comunicació cibernètica, específicament pel facebook. Per a mi aquest bloc ha estat tota una experiència vital. Una experiència de la que en el fons, l’únic que queda -i no és poc!- són dues coses: les estranyes relacions que s’estableixen amb uns lectors desconeguts i l’autoexigència –un cop més- d’anar oferint un producte, de fer un producte que em satisfés a mi i que a més a més gaudís de l’aprovació d’altra gent, que trobés acollida satisfactòria en altra gent.

Sí. Mentim quan diem que no ens interessen les visites o quan ignorem els comentaris que es reben. I tant que interessen, i tant que ens fan pensar, i tant que ens afecten! Un filòsof francès, del que dissortadament ara no recordo el nom, deia que la mirada de l’altre en nosaltres és com un tall a la nostra galta. Quan vaig començar a escriure el bloc ho vaig fer com una exploració, això és cert. I ningú ho sabia i no ho deia a ningú. Em va servir molt, aquells dies en que la majoria de la gent que coneixia aplaudia el tripartit mentre jo el condemnava. Sí, ho confesso, em vaig sentir molt sol aquells dies, molt incomprès. Inevitablement sol, per la manera com sóc.

Havia pres una decisió molt dràstica, per a molts encara incomprensible: trencar amb tot el meu passat que no condemnés el tripartit. Portava des dels 18 anys lluitant per una terra lliure, i de sobte, la meva lluita de tants anys feia president un tal Montilla, l’exemple paradigmàtic de l’unionisme a Catalunya. La meva sensació de fracàs era absoluta. Si tants anys de lluita em portaven aquí, havia de trencar amb tot el que no s’enfrontés de manera directa a aquest estat de les coses. Vaig dimitir dels càrrecs que ocupava en una Fundació cultural, vaig plegar de totes les associacions que sospitava còmplices amb el tripartit, i vaig aparcar tota relació amb els meus fins ara amics de l’ànima que s’integraven en l’entorn tripartit. Cap complicitat, cap concessió. D’alguna manera em vaig haver de reinventar. No ploreu encara, perquè mai vaig estar sol, gràcies a Déu en la fractura, a la meva banda van quedar-hi un bon grup –més reduit, això sí- d’amigues (alguna especialment) i amics. Però el trasbals vital va ser, ho reconec, molt fort.

Sóc creient, ho sabeu. Vaig pensar en aquell Jesús de Natzaret al desert. Ara em tocava a mi ser fort i assumir aquesta inesperada travessia del desert, de resultat incert. I cal ser fort, cal no acomodar-se. Aquest és un dels vicis de la nostra societat: no som forts. La fortalesa comença per un mateix. És en aquest moment que obro el bloc d’Elies115. Em serveix per endreçar els meus pensaments, tan incompresos en aquell moment, i per a desfogar-me. Havia pres la decisió d’establir un cordó sanitari sobre tot el que fós tripartit. El bloc em va servir de vàlvula d’escapament.

Llavors assisteixo al fenomen bloc en tota la seva integritat: hi ha gent que et comença a fer comentaris, tu -jo- també en fas- i s’estableix una estranya relació cibernètica: odis, aplaudiments, crítiques, comentaris, etc. De sobte aquell refugi personal esdevé un espai de relació. I com que les coses és molt difícil mantenir-les en secret, poc a poc, entre el meu cercle més íntim, s’estén la notícia del bloc. Deixa de ser un secret.

El bloc, i jo amb el bloc, creixem. El bloc, creat com qui crea un personatge literari, agafa vida pròpia, i cada cop la frontera entre el personatge i les seves fòbies i la realitat s’aprima. Arribarà un punt que desapareix, i és quan decideixo tancar-lo i obrir Dies de Fúria.

Bé, la majoria dels que esteu llegint això ja us incorporeu en la fase del bloc madur. Un bloc bàsicament polític, que ha deixat enrere les seves provocacions literàries sobre les pròpies angoixes, fòbies, incerteses. Del moment que us incorporeu –diferents moments, és clar- fins ara, ja sabeu per tant què és el que hi ha.

S’estableixen complicitats. Aliances. Es fan coses. S’adopta una posició i un paper. Es fan més coses. Es creix en visites. La gent i els blocs en parlen. Les coses, en definitiva, entren en una nova dimensió, molt agraïda, molt satisfactòria a nivell personal: la iniciativa de blocs amb estrella, la solidaritat amb causes com la de les restes de la Batalla de l’Ebre, etc. El bloc ha passat a formar part de la meva vida, com anar al Barça, al gimnàs, a concerts… Ha passat sense adonar-me’n, però ha passat.

Com ja vaig dir-vos, la campanya a favor de Reagrupament representa una implicació tan brutal que la frontera entre el bloc i la persona es trenca, desapareix. És llavors quan decideixo tancar Elies115. Hi ha gent que em diu “Elies”. I això, per a algú que porta des dels 18 anys militant, és, d'alguna manera, frustrant. Ho entenc, perquè he fet del meu bloc l’objecte militant. Però no. Un no, tanmateix, que no vol ser un abandonar la cultura de bloc. Ben al contrari. Si això és el que ha tingut impacte, cal reforçar el perfil militant. Això és el que és, en el fons, Dies de fúria.

Dies de fúria és, des d’aquest punt de vista, un bloc més estàndard. No té secrets. Elies115 té més secrets, més misteris, ha estat vitalment més polièdric. Som-hi a explicar-vos-ho…

A Elies115 vaig voler militar també en la causa de Déu. Vaig voler que Déu fós present públicament en el meu perfil. Perquè sóc cristià, i catòlic, i perquè no renuncio ni a la meva fe ni a la meva Església. I en aquells moments, quan el tripartit entrava amb la seva fúria laïcista, volia fer públic el meu compromís. Establir una trinxera contra el tripartit, també en aquest punt.

Déu ha desaparegut de la nostra societat. Déu, la idea de Déu, els valors de Déu i de la seva Església. I han estat substituïts per altres valors, no necessàriament millors. Amb l’excusa de la no confessionalitat s’han trillat i menyspreat els valors religiosos que formen part de l’ADN de la nostra nació. I els nous valors, sincerament, ens fan pitjors: més febles, més egoïstes, menys exigents, menys creïbles, menys compromesos, més frívols, més, molt més, relatius. Per això volia reivindicar Déu. Posar-lo com a divisa del meu bloc, establir una trinxera, una poc habitual defensa d’uns valors en un context hostil. I me’n sento orgullós.

Però no és només una actitud estètica, política o social. És una resposta vital. Déu és molt important per a mi, fins i tot quan he tingut les més dures crisis de fe, que les he tingudes. Vaig començar a “militar” en els grups d’església, a la JOBAC. Parlar de la fe, viure la fe, expressar la fe… forma part de la meva formació. Sempre recordaré quan, en una peregrinació de la nostra parròquia a Montserrat em va tocar llegir davant tota la basílica plena de gent. No sé quants anys tenia, però em va impressionar molt. Montserrat… anys després vaig pujar-hi amb el meu amic Ramon Tremosa, i vam passar-hi un cap de setmana, a l’interior del monestir, convivint amb els monjos. Aixecar-se amb tots els monjos per a les maitines (és una oració nocturna, encara fosc, molt i molt d’hora…), seure al cor superior del monestir absolutament a les fosques, amb tots els monjos cantant gregorià, la basílica a les fosques i només, al fons, la imatge de la Mare de Déu il·luminada… uf!

En aquella estada vam coincidir amb el pare Batllori, i vam compartir una emocionant xerrada després del dinar. Encara conservo, entre els meus llibres, el que em va dedicar el pare Bernabé Dalmau, un llibre seu: “Testimonis predilectes del Messies”. “en record de la seva primera estaa a l’interior del monestir de Montserrat, 23-24 de juliol 1988”.

Moltes vegades m’he interrogat sobre Déu. També sobre perquè m’interrogava tant sobre Déu, i si això era alguna mena de senyal. Sí, us ho confesso, això no ho sap gaire gent, però tampoc em fa res explicar-vos-ho: en ocasions m’he interrogat molt sobre si Déu m’estava cridant. I per a un creient, la crida de Deú… implica posar-se al seu servei. I sí, en ocasions, alguna vegada amb molta intensitat, m’ho he preguntat. Però no. No em reconec prou virtuós per respondre afirmativament aquesta crida. Més aviat el contrari, em considero, des d’aquest punt de vista, feble, massa viciós i hedonista, massa pecador. De manera que m’he quedat com el que sóc, un fidel creient a Déu i a la seva Església. I, malgrat tot, com deia al perfil, espero servir Déu, perquè el podem servir de moltes maneres, i a això no hi he renunciat.

Pàtria. Bé, de la pàtria és del que més vaig acabar parlant a Elies115. Perquè en el compromís patriòtic és on sempre he militat, i molt intensament. També em va semblar molt oportú reivindicar, en el moment de constitució del segon tripartit, el concepte de Pàtria, de patriota, de patriotisme. Quan es parlava de patriotisme social, quan es negava el nacionalisme… jo volia reivindicar el patriotisme i el nacionalisme com a valors polítics nuclears de la nostra lluita per una nació plena, lliure.

Curiosament, en el moment de tancar Elies115, aquest debat semàntic continua viu. Només puc dir una cosa: cal deixar-se guiar pel cor, per l’ànima. No he cregut mai en aquest independentisme científic. Els sacrificis que exigeix la nostra causa requereix una adhesió moral intensa. El patriotisme, la reivindicació de la Pàtria és un valor polític superior a qualsevol altre. Sempre he dit que sóc patriota abans que independentista. I em reafirmo. Òbviament que sóc independentista. Però la conversió de l’independentisme en partidisme ho feia necessari. Perquè les estratègies partidistes no són sempre, dissortadament, patriòtiques. I per a mi, per sobre del partidisme, sempre hi ha el patriotisme. Què bonic, oi? Però podeu veure, absolutament sensu contrario, en els dirigents d’Esquerra el que passa quan es prescindeix del compromís patriòtic i tot es remet al concepte “independentista”. És el fracàs més absolut. És un fracàs moral sense precedents.

Pàtria, sí, patriotisme. Un valor que podem posar en pràctica cada dia, a cada moment, sense necessitats de remetre’ns a un futur hipotètic per a justificar tot el que fem. Perquè el drama de l’absència de patriotisme és aquest, que el materialisme de la paraula “independentista” s’ho menja i justifica tot. I això no és, no pot ser. Volia i vull reivindicar amb tota la contudència i convenciment el valor polític del patriotisme. Molt superior, infinitament superior i infinitament més útil que el de “independentista”.

Finalment, Honor. Sí, honor. El trobo definit –i ja em serveix- a Viquipèdia com a “qualitat personal que reporta l'estimació i el respecte de la comunitat per les pròpies virtuts i la conducta”. Molt precís i escaient als temps que vivim. Un temps de crisi de virtuts i valors, on qualsevol comportament pot arribar a ser objecte d’aplaudiment. I conducta, ah! Conducta com a fil conductor del que es pensa i es diu i es fa. Justament el que no és el tripartit. Honor, per tant, com a antònim d’engany (l’engany propi del tripartit), com a coherència entre el que tota la vida hem defensat i el que fem. L’honor, l’assumpció de la pròpia individualitat com a un agent rellevant políticament, exemplaritzant, em va semblar molt adequat.

La política catalana està absolutament mancada de valors. Però l’honor és un dels valors més absents en tots i cadascun dels nostres polítics. El tripartit, de fet, és una suma dels polítics catalans amb menys honor, amb menys sentit de l’honor. I el tripartit és, en si mateix, un producte absolutament mancat d’honor, que ofèn l’honor. Volia reivindicar, i reivindico, l’honor com a valor, com a compromís, com a límit, com a guia de la nostra vida i participació en política. Tenir honor, ser algú d’honor vol dir algú de qui et pots fiar, creïble. Per això el reivindico. Per això m’esforço, sempre, per ser algú creïble, amb honor.

Déu, Patria i Honor. Tres dels valors i conceptes més humiliats pel tripartit. Tres dels valors que precisament per això vaig voler reivindicar en aquest bloc d’Elies115 i que, sens dubte, formen part de la meva estructura i arquitectura moral i d’actuació.

Gràcies a tots per compartir tantes estones, lectures, comentaris i iniciatives amb mi. Continuem a Dies de fúria, que tenim molta feina per fer...

Visca la terra, mori el mal govern!

Paraules (Joan Arnera escriu sobre Elies115)

2008-11-20T00:08:00.002+01:00

La paraula no és una arma especialment poderosa, malgrat tots els poemes, malgrat els crits de tots els revolucionaris, malgrat les pintades de tots els infants ingenus a les parets i a les llambordes. No, amics, meus, no. Ens agrada de creure en bagatel·les i jo també penso que tenim el dret de tenir somnis, i confiança, el dret de la utopia. Molt bé, d’acord. Visca. Enganyem-nos a nosaltres mateixos, mentim-nos, cobrim la veritat amb teles de seda, com els altars.

Però no. La paraula és un instrument pobre, l’eina dels desesperats. La paraula és un invent per a la lluita dels febles, és una arma petita, dòcil, fàcilment colpejable. Som un exèrcit de brins d’herba, amics, som petits granets de sorra en una petita platja, i contra el mar, contra les armes de veritat, res no hi podem fer…

O potser sí. Potser, justament, allò que fem és allò que cal fer. Potser la paraula, tant dèbil, ens permet de sobreviure. Vagament, menudament, enfonsats. Però podem escriure, sempre que volem, la paraula “orgull”, o la paraula “resistència”, o la paraula “desig”, o la paraula “llibertat”. Només són paraules, i són febles. I de segur que (totes soles) no ens duran a la victòria. Però un ha d’estimar-se les armes que té, encara que les armes siguin dèbils.

Gràcies, Elies, per les teves paraules, que són també les nostres paraules.

Elies115 vist per L'Espelt

2008-11-12T08:22:00.002+01:00

A la vida tots necessitem mestratges. En tenim molts, tots diferents, i a cadascú li correspon una etapa.

Recordo a en Fredy. Va ser el meu mestre “escolar”. Tenia fusta de líder, especial intel·ligència per preveure situacions, per buscar complicitats. I era llest, murri potser se li escau millor. Amb ell vaig aprendre a treure molt profit de poc estudi, per que el pocs minuts que dedicàvem a estudiar, rendien com dies.

Sempre he estat futboler. El meu pare, va ser el mestre. Tècnica, tàctiques, gust per la velocitat d’execució, per la combinació, per la recerca d’espais nous, la desmarcada, la posició, l’anticipació, el regat, els canvis de ritme.

El gust per la cultura i la lectura, els seus altres mestratges.

La meva mare ha estat mestre en responsabilitat, generositat, sacrifici, tenacitat, esforç, dedicació pels altres, i tantes altres coses. Totes impagables.

El Jordi em va ensenyar sentit pràctic en la vida i ironia, tota la que calgui. El Xavi i l’Edu, el gust per viure i l’amistat. El Xavi E., la fidelitat, la confiança.

El Batis va ser mestre professional. Empenta, sentit pràctic i recerca de metodologies.

En Cruyff el gust per les formes, en Llach, la coherència en un mateix.

La meva dona, mestre en l’amor serè i fidel. En l’amor que arriba envoltat de senzillesa, sense preses, conscient de la seva immortalitat.

I tants i tants altres que sense saber-ho, han estat mestres en algun aspecte. Espurnes que encenien els meus focs interns.

Tots som mestres en alguna cosa, tots som deixebles en altres. És aquest continuo intercanvi d’energies i experiències el que ens fa créixer.

Elies115 ha estat l’espurna catosfèrica que em calia per començar a caminar. Mestre en l’estil, en les formes, en la conviccions, en les lleialtats.

Elies115 però, no en va tenir prou amb el seu paper (inconscient) de mestre particular, si no que va ser la guspira que va fer possible la trobada dels meus set magnífics personals. Les energies de mil colors diferents que va reunir al voltant d’una mateixa taula, van ser els fonaments del naixement dels Blocs amb Estrella. Impagable experiència per la diversitat i brillantor de personalitats.

Certament, Elies115 no és més que una finestra oberta per un incansable patriota. Només un patriota entre els tants i tants que hi ha. Feina sorda i constant que en aquest cas gaudeix, a més, d’una brillant capacitat per esdevenir veu escrita.

Només és una finestra, que cal tancar-la (sense necessitat) i obrir-ne una altra. Potser sí. Però collons quina finestra que hem tingut!

Elies115, el guerrer incansable, dona pas a Dies de fúria.

Certament els temps que vivim, on els nostres líders només són exemple d’incompetència, egoisme i renúncies, demanen que els guerrers agafin les seves armes i lluitin, tant o més, com tants d’altres guerrers dels país han fet des de sempre.

Benvinguda la nova finestra, plena de fúria. Benvinguda la seva lluita, fins que puguem obrir la finestra de l’esperança.

Salut!!!

Bon viatge per als guerrers

que al seu poble són fidels,

afavoreixi el Déu dels vents

el velam del seu vaixell,

i malgrat llur vell combat

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels

plens de ventures, plens de coneixences.

Bon viatge per als guerrers

si al seu poble són fidels,

el velam del seu vaixell

afavoreixi el Déu dels vents,

i malgrat llur vell combat

l'amor ompli el seu cos generós,

trobin els camins dels vells anhels,

plens de ventures, plens de coneixences.

I-Kavafis (Adaptació de Lluís Llach sobre una versió catalana de Carles Riba)

El "cameo" del gran comentaire Cesc a Elies115

2008-11-07T07:38:00.001+01:00

Com bé sabeu els fidels lectors d’ aquest bloc, n’ Elies ens va obrir les portes, a un grup d’ amics, a redactar unes ratlles que posessin punt final a aquest Bloc esdevingut de referència catosfèrica, un comiat fet en equip.

Jo de fet, vaig conèixer Elies115 per una casualitat, sobtada, de la vida. Vivia aquells mesos als Emirats Àrabs Units, i seguia l’ actualitat Nacional per Internet; i un bon amic, dels de l’ infantesa ençà, em va escriure un correu felicitant-me per la meva iniciativa blocaire, jo, és clar, no vaig entendre res, l’ amic es pensava que feia el beneit, que em feia l’ orni i que no volia destapar-me.

Cal dir, que pocs dies abans, li havia dit que la meva ERC, o nostra, vaja, s’ equivocava, i força, investint un al·lòcton com a President de Catalunya i vaig comparar-ho amb un ramat que es dirigia, decidit, a un riu ple a vessar de cocodrils o a un cau de llops famolencs...i pam!, l’ Elies115 fa un post dels nyus ...

De fet, m’ he sentit vinculat a la figura d’ Elies, de l’ Antic Testament (llibre primer i segon dels Reis), des de que tinc us de raó, diria que fins i tot molt abans d’ anar a Doctrina, que en deien, Catequesi, que en diuen ara. Gosaria dir que de sempre.

Sempre m’ havia impressionat aquell relat bíblic, que un home, voltat de foc, pugés viu a la vora de Déu, i que Jesucrist, ja en el Nou Testament, l’ invoqués des de la Creu, equiparant Elies amb Yahveh (Marc 15,34). Em fascinava.

És, suposo, per això, o per alguna altra raó que se m’ escapa, que el meu amic pensava que n’ Elies115 era jo mateix. Veies tu, estimat lector.

Llegint aquell post, que l’ amic va enllaçar-me, vaig quedar corprès, talment com si fos un Missatge, una llum d’ esperança entre aquell montillisme esperpènticament sobrevingut que arrossegava ERC pel pedregar. Ja, des de llavors, no m’ he perdut cap més post, si on residia no vetava els dominis blogspot, la majoria d’ escrits han estat boníssims i força colla antològics, premonitoris, definitius, clavats.

Més endavant, vaig tenir l’ oportunitat i l’ orgull de poder participar en la gestació del Blocs amb Estrella, que va esdevenir com un somni fet realitat, al constatar, que darrera d’ aquells admirats escrits hi havia, a més a més, una meravellosa persona, un patriota infatigable.

Personalment em dol que hagi decidit posar fi a aquest entranyable Bloc, però l’ encoratjo a seguir progressant en la nova aventura del Dies de fúria. I resto a la seva disposició pel que consideri més oportú.

Salut i independència,
Cesc.

Elies115 vist per l'Andreu

2008-11-05T00:32:00.002+01:00

Déu, Pàtria i Honor

Vaig quedar sobtat en trobar-ho, a un bloc, a Elies115. No fa massa temps, encara que em semblava molt més enrera el meu descobriment de l'Elies115. Un bloc sobiranista important, amb aquest lema permanent. Gens freqüent. La memòria relacional, ràpidament, em va fer venir al cap quatre possibles referents:
a)- Persona gran.
b)- Joan Sales i la seva Incerta Glòria
c)- Raimon Galí i la seva Recalada
d)- Jordi Pujol i els seus primeres escrits (de pressó, de clandestinitat i del tardofranquisme ( Des dels Turons a l'altra banda del Riu, Entre l'Acció i l'Esperança; La Inmigració, problema i esperança de Catalunya, ó una Política per a Catalunya).

Ràpidament el vaig incorporar a la llista, petita, de blocs indispensables a seguir. I reconec, ara, que fins i tot vaig arribar a trobar-me "neguitós", ansiós, un temps, en no veure actualitzats amb nous escrits el bloc, tant ràpid com desitjava.

Això de la blogosfera permet fer moure la imaginació. La virtualitat pot suportar moltes incerteses.
Tanmateix,poques setmanes després, vaig tenir l'ocassió de coneixer'l personalment, al "pare" de l'Elies115. I, simultàniament, ja vaig veure que la meva intuició relacional era errònia.

Persona jove, i jovial, dinàmica, activa, preparada,documentada, organitzada, rigorosa,lleial, honesta,valenta i responsable.

Una persona neta, i un gran patriota, esdevingut també gran escriptor.Una persona de qui t'ens pots fiar, sempre.

I els seus escrits, l'Elies115, són un mirall, perfecte, de la seva personalitat, la personalitat del seu "pare" i, també, sempre del lema permanent del bloc. "Deu,Pàtria,Honor".

Per a un no-bloger, com jo, conscient de l'esforç, talent i dedicació que comporten els blocs "bons", per a un "rellogat" però alhora convençut de la importància creixent dels blocs bons per a superar les autocensures mediàtiques i periodístiques i les censures externes als mèdia escrits, o que es difonen per les ones i les antenes, i per a recuperar una opinió lliure, i alhora oberta, que ens enriqueixi.

Els escrits del bloc, clars, ben estructurats, didàctics, contundents en les conclussions, rotunds en les argumentacions, són, moltes vegades, magistrals. Recullen i emeten, diria, Autenticitat 100%, i això, ara, aquests temps, no es gaire freqüent.

De vegades, els seus escrits m'han recordat el mític, i alhora indispensable i actual, sempre, llibre "Justificació de Catalunya, de Josep Armengou i Feliu, de Mossén Armengou.

Dues virtuds diferencials.

Les metàfores a Elies115. Magistral utilització, i creació. I requereixen molt treball previ. Diria, sense dubtar, que està clarament , quant a les metàfores, entre els 3 millors blocs que conec.Destacadament entre els millors. Diferenciadament.

I el rigor en el tractament. També entre els millors. I si els escrits són "llargs", jo opino que "millor que millor".

Elies115 no abandona la qualitat, i la profunditat expositiva, per l'espai. No es còmode. A mí, com a lector, de blocs, de columnistes, de noveles, d'estudis, sempre m'ha sobtat aquest fenòmen creixent de primar, com si fos una virtut, l'extensió reduïda.

Cada tema requereix la seva extensió.

I si l'article es bo, i el tema no és de pa sucat amb oli, lògicament, quan més llarg millor. Aquesta moda, infantil, de ser breu, sempre, no se sap perquè, ens està destroçant.

Els sms són missatges curts, els lemes són lemes, els titulars són titulars, però moltes coses no es poden exposar, de manera rigorosa, en 3 paràgrafs. I m'agrada que l'Elies115 no hagi caigut mai en aquesta comoditat dels temps que vivim.

S'acaba l'Elies115. Honor, glòria i reconeixement per la seva inmensa qualitat i rigor. I no ha defugit temes àrids, incòmodes. Ni el debat, sempre civilitzat, amb els qui hem/han posat en questió algunes de les seves conclussions alguna vegada. Debat sempre enriquidor i civilitzat.

De ben segur, la nova finestra serà diferent.

Així ens ho anuncia el seu "pare". Diferent en algunes coses, però, de ben segur, serà també innovador i "conservador", en el que cal conservar . I com també serà autèntic, autèntica creació de l'autor, em serà també indispensable, per a transitar i enriquir-me en aquests temps.

Déu, Pàtria, Honor, i Fúria, ara.

Bon senyal.

Senyal de lluita, de combat, en aquests temps d'ara, potser decisius en els 3 propers anys, on l'individualisme, el nihilisme, el desinterès, el bonisme, i els enemics de fora i de dins, ens estan fent molt de mal col.lectiu.

Jo, benvolguts lectors, si al final em decideixo i sóc capaç d'obrir un bloc, voldria que fos un clònic de l'Elies115.

Per això, dificilment ho podré fer.

Andreu

El món segueix essent un panyelu (Elies115 vist per en Dessmond)

2008-11-02T20:59:00.002+01:00

Ara que vivim en temps internetaris, sembla que la tècnica hagi d’engolir-nos completament. Com a mínim l’enteniment. O la forma de relacionar-nos. Àdhuc fer-nos canviar els hàbits i convertir-nos en uns ascetes. Quan algú –que no hi rasca- comença a meditar sobre el fenomen, acostuma a sobtar-li una mena de vertigen i a imaginar teories ben apocalíptiques.

Un capítol molt important en aquest camp en són els blogs. És una irrupció que a casa nostra ho ha fet amb una força inusual. Els blogaires en català segurament representen el tant per cent més alt de la blogosfera. És a dir, que molts de nosaltres ens hem convertit en escriptors de circumstàncies i que a internet hi pots trobar milions de blogs en aquesta llengua. Per triar i remenar -i quedar esgotat.

És curiós que de tota aquesta immensa oferta hagi acabat topant amb el http://elies115.blogspot.com/, el blog de n’Elies. Simplement em meravella comprovar el magnetisme que pot despendre un raconet com aquest. Si he de ser sincer, no sé pas com va ser que el vaig descobrir. Però un cop va passar, vaig repetir, repetir, repetir la visita fins avui.

Probablement això és perquè hi trobo la Catalunya que desitjo. S’hi respira una versió catalana del país, que al món real sembla tan difícil de consensuar. Malgrat la distància i els abismes que pugui provocar el mitjà, a n’Elies 115 sempre hi ha molta proximitat.

En un començament vaig limitar-me a llegir, a meditar sobre el que allí s’hi exposava. Però sempre arriba un punt en que vols saltar l’aparador. N’Elies, d’altra banda, ho posa ben fàcil i és així que a més de comentar els posts vaig decidir escriure-li algun missatge. És així que també vaig anar notant que el grau de sintonia amb molts punts de vista sobre els mals que planen a casa nostra era inusualment gran.

De les coses que millor destil·la n’Elies115 és la generositat. També la contundència o potser la radicalitat. Però no crec que sigui això darrer el que més pesi. La visió generosa que hi trobes a l’hora de parlar sobre Catalunya és el que acabava enganxant. La política entesa com instrument al servei del país, com antídot a tanta renúncia que ara mateix ens volta. Això és el que després provoca al seu autor la contundència o aquesta radicalitat que dic. Quan has de suportar el tacticisme mesquí, la mentida, la ineptitud o, simplement, el lucre personal en el dia a dia del país, és llavors que n’Elies esdevé contundent i radical. Fins un punt on jo mateix voldria encendre’m. Reconec que molts cops ell ho ha fet millor que jo i m’ha deixat amb la feina feta abans de començar.

És innegable, doncs, que un blog com aquest tibi molt. Molt. I a la fi arriba a ser tanta la seva força que es fa inevitable acabar topant amb el seu autor. És aleshores que la sorpresa és majúscula. Aquest paio és n’Elíes!. I veus que el món virtual pot ser tan infinit com vulguis però en realitat és un panyuelu.

Amb n’Elies ja havia coincidit en d’altres bandes -gens virtuals-, en uns temps que ara em semblen prou remots. Això m’ha fet comprendre el perquè de moltes de les coses que en aquest blog s’hi aboquen. Hi ha tota una escola de la vida rere aquests escrits, que difícilment trobaràs en d’altres bandes. És per aquest motiu que aquesta finstra pot provocar idees tan felices com la dels Blogs amb estrella. I més. Perquè aquest tacte per impulsar des d’humors a iniciatives no ho pot fer qualsevol, per més que s’hi entesti. Cal suportar una llarga trajectòria damunt l’esquena si vols fer-les arribar a bon port.

Veient el què he vist, arribo a una conclusió inevitable: Elies115 sobreviurà al seu tancament. Aquesta força que irradia dubto molt que arribi a la seva defunció, pel simple fet de tancar el blog. Estic convençut que continuarà, encara que sigui d’altra forma. Mentre hi hagi un motiu per reivindicar Catalunya hi haurà Elies per estona. I topar amb ell serà com sempre. Afortunadament, aquest món és un panyuelu.

Manel Bargalló escriu a Elies115

2008-10-31T15:37:00.001+01:00

Quan el company blocaire Elies115 va dir a tots els presents al darrer sopar del nucli fundador dels Blocs amb estrella que volia tancar el seu bloc i que li agradaria que li féssim un "careo" de posts, devia fer cara de no entendre res. La paraula "careo" em va sonava a quelcom d'intercanviar cartes d'amor entre una parella (o això és una altra paraula) o quan en un judici s'obliga dues persones a debatre davant d'un jutge per veure qui diu la veritat. La veritat és que sóc un desastre amb les paraules.

Però suposo que no era l'únic que devia fer una cara estranya i n’Elies115 va continuar explicant el que volia dir amb aquesta paraula. Volia que escrivíssim un post que el publicaria en el seu bloc. Vaig pensar, bé, el que vol és una espècie de carta de comiat on li expliqui quines són les meves impressions del seu bloc.

Després de les vacances que n’Elies115 ha fet, ens va tornar a enviar un mail per recordar-nos que aquest mes de setembre pensava tancar el bloc i que, si volíem, podíem fer-ñi un “cameo”.
“Cameo” o “Careo”, en què quedem? Vaig anar a la Wiki per veure què voli dir això de “cameo” i em trobo que és quan un actor o director surt en una pel·lícula d’un altre fent un paper de figurant o amb poca rellevància, però que els fans ho saben veure de seguida com un joc que s’han fet mútuament.

Bé, vaig pensar, i això com es menja?

Li vaig enviar un correu per preguntar-li què volia dir realment amb el “cameo”, i em contesta:

Hola Manel,

un cameo és una actuació breu, com a convidat, en una cosa d'un altre. S'ha fet popular per les pelis. P.ex. a Torrente hi ha molts "cameos", com ara el d'en Buenafente fent de "dominguero" al Retiro, o la Cañadas...

és una cosa divertida, una aparició breu en una cosa d'un altre, així ho interpreto. I, evidentment, signat per vosaltres, pels autors de l'escrit.

La seva resposta coincideix amb la que he trobat a la Wiki, però segueixo sense entendre què haig de fer. Com puc fer una “aparició breu en una cosa d'un altre” en un bloc?

Com que n’Elies115 ja em coneix d’alguna “espantà” que he fet, sap que malgrat que no tinc vergonya a parlar davant 3.000 persones per criticar els seus líders, en canvi sí que ara en tinc per tornar-li a preguntar per més explicacions, al final pensarà que estic cercant excuses per no escriure-li res. Perquè fins aquí hi arribo, que es tracta d’escriure quelcom, suposo, ja que estem parlant de blocs, no?

Al final, he decidit tirar pel dret i escriure la primera idea que tenia. Per això, benvolgut lector del bloc de referència dins de l'univers estrellat que brilla com si fos l'estrella polar (agafa’t!), pots llegir aquest post sobre el que penso d’ell i del seu bloc.

Vaig conèixer n’Elies115 arran del seu post "Esquerra, la síndrome Nicholson i el pont sobre el riu Kwai", on intentava trobar una explicació igual al que jo endebades també intentava trobar, a les marrades sobiranistes de l'actual direcció d'ERC. El vaig trobar genial com tots els altres amb què ens ha delectat després. Va ser uns dels primer sindicats al meu Reader i el tinc agrupat en un reduït grup amb el nom de "de lectura imprescindible", els quals no deixo mai de llegir.

Amb els escrits de n'Elies115 sempre m’hi he trobat a gust, vull dir que no només coincidim en molt del que diu, sinó també amb la forma d'expressar-ho, encara que ell té molt més bona traça amb les lletres que jo.

N’Elies115 denota amb la seva prosa, i sobretot llargària dels seus escrits, molta passió amb el que diu. Segur que a mesura que va escrivint li van venint al cap més i més exemples, similituds, metàfores i paròdies per argumentar el que vol dir. Se li nota que viu i sent molt profundament tot aquest atzucac a què ens ha portat l'actual direcció d'Esquerra i sobretot com anem tot el país.

Abans de tenir la sort de conèixer-lo personalment, només em podia imaginar d'ell, segons llegia dels seus escrits, que era una persona una mica més jove que jo però de la dècada del 60, independentista fins al moll de l’os i amb conviccions profundes. Qui, si no, hauria escrit en el seu perfil això: La meva pàtria esdevé el meu somni i la meva lluita incansable per una terra lliure i pròspera. I aspiro servir Déu i Pàtria amb honor, dignitat i coratge?

Però gràcies al procés precongressual d’Esquerra, vaig tenir la sort de conèixer-lo en persona, i us puc dir amb tota certesa que la seva humanitat irradia molta força, empenta i convicció.

N’Ellies115 és el que abans es deia un home ferm, es nota en els gens i la força de la Terra Alta ha impregnat el seu caràcter de lluitador. Té la sang d'activista, té una capacitat de motivar i engrescar el personal; amb deu més com ell, els Països Catalans ja serien des de fa temps independents.

Si no, com es pot muntar en quatre dies el portat de referència innovador com és Blocs amb estrella? De fet els blocs amb estrella van sortir gràcies a la seva idea i sobretot al seu impuls. Sense ell, no hauria estat possible.

Ens ha dit que continuarà escrivint en un altre bloc d’aquest mateix estil, com també en té un altre de diferent , més “gamberro”; no ens en vol donar el nom, però segur que la seva prosa el delatarà, segur que el trobarem.

Ja estic frisant per llegir-los.

Moltes gràcies, Elies115, per tot el que ens has donat.

Manel Bargalló des de l’Exili
Karlsruhe

Ps:Espero que em sabràs perdonar si això que he fet no és un “cameo” o una “aparició breu en una cosa d'un altre” i “tampoc és una cosa divertida”. Però és que soc de poble amb aquestes coses.

Elies115 vist per en Joliu

2008-10-29T17:57:00.001+01:00

(parèntesi previ d’Elies: vaig convidar als cameos d’una manera agoserada, abusant una mica dels amics, tal com p.ex. el Santiago Segura va demanar al Buenafuente que aparegués al seu Torrente. Els escrits que m’han fet arribar els meus companys i no obstant amics superen amb escreix la pretensió inicial, i, a més, dissortadament per a mi s’han centrat molt en la meva persona, fet que m’ha provocat un evident pudor i fins i tot vergonya. Però alhora els hi estic molt agraït, és una bonica mostra del que pot donar de si aquest món blocaire en el que ens movem. Espero que els gaudiu tant com jo).

ELIES115 vist per en Joliu

Quan vaig saber que l’Elies115 obriria el seu blog als amics, el primer que se’m va acudir va ser fer un post llarguíiiiissim com a venjança per les hores que he perdut llegint els seus llençols. De fet, vaig començar a escriure idees inconnexes a la PDA durant els meus trajectes diaris en transport públic. Quan em semblava que ja havia escrit la Bíblia en vers, ho vaig passar a l’ordinador i va resultar que amb prou feines passava del foli i mig. I és que resulta que jo, pel que fa a lletra, sóc ejaculador precoç, home de poques paraules, de post minimalista. M’agradaria poder fer meva aquella cita d’un periodista, no en recordo el nom, i dir que quan un article em surt llarg és que no he tingut temps de resumir... però la veritat és que m’escau més aquell famós comentari d’en Moneo: “esto del minimalismo, ¿no será pereza?. Sí, el meu problema és de puta mandra i sequera d’idees, per això sempre vaig sentir una sana admiració per aquest blog.

Al final he decidit aprofitar l’oportunitat per fer-vos coneixedors d’un fet que canviarà el rumb de la Història de la nostra nació i és de justícia que en el record de les futures generacions quedi fixat l’immens paper que ha jugat la figura (1) de n’Elies115 :

Sempre he seguit el savi criteri de no creure en les coses que no són certes, mai he permès a la meva ànima escapar-se de la meva pell perdent-se en viatges esotèrics i he mantingut sense esforç allò que en diuen els peus a terra. Considero l’empirisme el sostre del pensament intel·lectual de la nostra civilització, de la mateixa manera que considero que més allà de Pink Floid només hi ha soroll. Malgrat que us pugui semblar incoherent amb aquesta presentació, conservo el costum infantil d’associar la realització de futuribles a la verificació immediata de fets aparentment aliens. M’explicaré amb un exemple: si se’m caga un colom a sobre d’aquí a la uni, aprovaré mates (2). Us en podeu riure si voleu, però no m’ha fallat mai, només cal pensar una condició amb una probabilitat equivalent a la del futurible desitjat. Quan compreu loteria heu de dir: Si avui veig tres dones embarassades rosses i vestides de vermell amb topos blancs, em tocarà la grossa (3).

Us conto tot això, i ara sí que vaig al gra, per que acostumo a esmorzar sempre al millor bar que conec (4) amb un diari a les mans, posant-me al dia de la vida i miracles de la nostra classe política. Fa uns mesos, en un d’aquells dies en que per mala sort no quedava lliure ni el 20minutos vaig haver de quedar-me abandonat amb la tassa a les mans i no vaig tenir més remei que pensar per mi sol. Evidentment només em venia al cap allò que per als sobiranistes és l’únic tema i que no és el sexe. Em vaig dir: Catalunya serà independent, si el proper client que entra no va vestit de cap color. Fou aleshores que n’Elies115 eclipsà el contrallum de la porta del bar, la sang em va pujar a la pell i no vaig sentir ni veure res més que aquella immensa figura negra (5) amb una mirada que m’atravessava la retina projectant-la al fons del crani.

Des d’aquell dia sé que veurem l’Estat propi que volem, i us demano que sapigueu transmetre als vostres fills i nets el definitiu paper que hi ha jugat l’amfitrió d’aquest blog. Elies115, espero que la Història sàpiga fer-te justícia.

Sempre teu,
Joliu

(1) posar en la mateixa frase les paraules immens i figura no ha estat una indirecta conscient,... com a molt ha estat inconscient.

(2) Vaig aprovar... a la tercera i passant per Plaça Catalunya dues hores abans.

(3) No m’ha tocat mai la grossa. Alguna ‘gorda’ com a molt.

(4) El millor en tant que és el que tinc més a prop. Obviant aquest criteri, no valdria res.

(5) Ara sí que ha estat conscientment.

Ha mort Francesc Espriu

2008-10-27T23:41:00.002+01:00

M’acaben de trucar per donar-me la trista notícia de la mort d’en Francesc Espriu. Fou un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya. Patriota exemplar fins el darrer alè de la seva fecunda vida, com demostra l’haver participat en la presentació dels actes del centenari de l’estelada.

L’any 2007 l’associació patriòtica Catalunya 1640 va impulsar la recuperació de la commemoració del Corpus de Sang, i vam instituir la medalla “Pau Claris”. Aquell primer any es va voler homenatjar el Front Nacional de Catalunya, i en Francesc Espriu va recollir la medalla en nom del Front i de tots els seus heroïcs militants.

Crec que les paraules amb què s’il·lustra al web de Catalunya 1640 el moment de la recollida de la medalla és el millor homenatge i record que podem tenir en aquests moments:

“Per part del Front Nacional de Catalunya ha recollit la medalla "Pau Claris" el sr. Francesc Espriu, que va ser fundador del FNC i en va ser també el darrer secretari general. La seva participació en la fundació de FNC, l'any 1939, quan el partit, fundat per diferents nuclis de patriotes a l'exili, encara no tenia ni nom, i el fet de ser-ne l'últim secretari general, l’any 1990, denoten una vida sacrificada per Catalunya, plena de coratge i de valor... una vida, en definitiva, que és un autèntic exemple per a tots nosaltres. El valor i el compromís patriòtic d’Espriu en un context terrible per a Catalunya ens ha d’esperonar a tots a lluitar per un futur millor, que miri més enllà de la podrida situació política que ens toca viure en el dia a dia.”

Descansi en pau. A nosaltres ens toca ser dignes de l’herència que hem rebut d’ell i de tants altres patriotes que han consagrat la seva vida a la lluita per una Catalunya Lliure.

HA ARRIBAT L’HORA…

2008-10-25T02:14:00.008+02:00

Amics, ha arribat l’hora de tancar Elies115 i obrir un nou bloc.

A partir d’ara ens trobarem al bloc Dies de Fúria. Un nou bloc per als nous temps. Un nou bloc, com tot a la vida, circumstancial. Elies115 és una creació fruit d’un estat d’ànim determinat. Com ja us vaig dir, Elies115 és una part del meu jo, però no sóc jo. Com a creació, és un bloc que ha funcionat molt bé, n’estic molt content. Sobretot estic molt content de tota la gent que he conegut personalment o virtualment amb aquesta aventura cibernètica. I, molt especialment, d'haver conegut i participat amb ells a tots els companys de Blocs amb Estrella, un autèntic luxe!!!!

Però els temps canvien. I potser sense cap necessitat de canvi, vull canviar. Què collons, companys i companyes… això no és res més que una finestra. Canviem de finestra.

Vivim en un país presoner de la por als canvis. Perquè entre d’altres coses els canvis que se’ns han proposat han estat nefastos (p.ex. el tripartit). Però en qualsevol altre país i escenari, els canvis han de ser celebrats, aplaudits i gaudits.

Tanco Elies115 però obro un nou bloc: Dies de furia. Sincerament, al final és més un canvi de capçalera que cap altra cosa, però en el fons, un canvi. Perquè hi ha una cosa que els farà germans: denunciar el que ningú s'atreveix a denunciar. Ser radical contra el silenci, l'ostracisme, la por.

Dies de fúria espero que reculli el millor d’aquest bloc, Elies115, i que a més a més em permeti trepitjar altres espais creatius, altres formulacions dialèctiques, més efectives -si pot ser- que les d'Elies115. Dies de fúria és un bloc nou per als nous temps. Sí, és un bloc que és més dur que aquest. I ara, direu. Sí, encara més dur. Un bloc pensat per tirar amb bala dialèctica. Davant la dictura mediàtica i d'opinió del tripartit, tirar amb bala dialèctica és l'única opció que ens queda. Serem mentre resistim i ens oposem a aquesta dictadura, a aquest règim. La nació, la nostra nació, depèn en aquests moments de la nostra capacitat de resistència i oposició al tripartit i el seu poder absolut.

Per tant, i si puc, Dies de fúria serà un bloc més d’acord als nostres dies, un bloc radical, d’estètica Tarantino i de llenguatge contundent.

Espero que sigui un bloc de traspàs, en el sentit que els dies de fúria, que són els dies que ens toquen viure, donin pas als dies d’esperança. Però mentre no arribin, i mentre el nostre país sigui aquest país messell, servil, del sibwanisme… Dies de fúria serà un bloc de denúncia radical i permanent.

Espero, també, que sigui un bloc creïble. Amb la credibilitat de que on poso l’ull poso la bala. Un bloc pensat per esbudellar la xusma tripartita, un bloc que sàpigui transformar la indignació i la fúria que molts sentim en paraules precises i punyents com a bales, que destrossin dialècticament tot aquest personal del tripartit, del primer a l’últim. Un bloc útil per a destruir el tripartit.

Però en aquests dies, per fer més entretinguda la transició, faré un obsequi impagable a tots els lectors d’Elies115. Durant uns quants dies aniré penjant articles dels meus més estimats companys d’aventures blocaires.

Els hi he demanat un “cameo”, és a dir, que facin un escrit destinat a aparèixer a aquest bloc, com a despedida del bloc. És una invitació que els hi he fet i que ells han acceptat. D’aquesta manera la transició serà doblement entretinguda: gaudireu dels escrits dels meus amics blocaires i alhora podreu anar transitant cap a Dies de Fúria. I, intercaladament, hi afegiré algunes confessions personals, d'aquelles tan políticament incorrectes. O absolutament incorrectes, que són les que més calent em posen...

Començarem els cameos dimarts, amb en Joliu. No us el perdeu…

I no em perdeu… a Dies de Fúria…

Moltes gràcies a tots i totes per haver estat per aquí… espero que hàgiu xalat tant com jo! VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!!!

Marín i Huguet, paradigmes de l'actual (i patètica) Esquerra

2008-10-22T23:43:00.003+02:00

Enric Marín, un dels personatges més grotescos que conformen això de l’entorn de l’actual direcció d’Esquerra ha tingut, com a mínim, el coratge d’escriure en forma d’article el que està fent l’actual direcció d’Esquerra.

I què és el que fa l’actual direcció d’Esquerra? No, no, en cap cas està analitzant o preocupada per la seva actuació. Què va!!! L’actual direcció d’Esquerra s’està dedicant a escampar per tot arreu que la culpa de la situació actual la tenen els crítics. Sí senyor. L’actual discurs és que l’estratègia d’Esquerra és evidentment bona, boníssima, i que si hi ha hagut algun problema electoral, això és culpa dels crítics. Perquè és clar, els votants el que no perdonen són els problemes interns a un partit. I Joan Carretero i la resta de la gent de Reagrupament són els responsables directes de la davallada de vots d’Esquerra.

Això ho ha escrit l’inefable Marín (un dels ideòlegs de l’eix social) a un article a El Punt. Un article que acaba, òbviament, d’acord a la més pura tradició de mamporreros dels sociates d’aquesta banda, lloant en Pepe Montilla com a líder del catalanisme.

Si un dels personatges que ha aconseguit finalitzar la carrera universitària en l’actual direcció d’Esquerra pensa i escriu desvergonyidament això… què no han de pensar i votar els militants de base?

Perquè és clar, suposo que a cap d’aquests militants, ni al mateix Enric Marín se li ha passat pel cap que la davallada de vots tingui res a veure amb el que fa Esquerra. I ara!

Però potser els hi aniria bé repassar algunes cosetes. Mireu, avui li tocarà el rebre a aquest personatge anomenat Huguet, que pel que sembla dirigeix una macroconselleria. Aquest polític que es defenia com a “dur”, dels que podien “marcar perfil” és un dels exemples paradigmàtics del que és en aquests moments Esquerra: una puta sucursal dels sociates. I res més.

Aquests dies hem pogut llegir a l’Avui que des de la seva conselleria s’ha impulsat la creació d’un institut per a la recerca en temes turístics: l’Institut de Recerca en Turisme de Catalunya (IRTUCA), en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de Girona. Sabeu, segons l’Avui, quina és la persona que el senyor Huguet ha designat i la comissionada Palmada ha propagat als quatre vents per dirigir aquest institut: un tal José Antonio Donaire, per a més senyes –o úniques- diputat socialista.

Està bé, això. El sr. Huguet, en els àmbits que li són propis ja designa directament sociates de carnet, diputats sociates. Estupendo, Huguet, estupendo!!!

Però és clar, llavors, endut per la curiositat, hom comença a estirar el fil dels darrers nomenaments del senyor Huguet i la senyora Palmada, i… vet aquí que no fa res han nomenat president de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (Universitats és de la conselleria d’Esquerra, “brillantment” dirigida per l’Huguet i la Palmada) un senyor conegut com a Ximo Prats, oficialment Joaquim Prats. I vet aquí que aquest senyor va ser Director general d’universitats en el primer tripartit quan es va fotre fora Esquerra del govern. Ben curiós, un sociata de socarrel, que no li fa por exhibir en el seu currículum vitae que ha estat director de la revista “Pensament i política. Revista de reflexió política i social”, editada (oh!) pel Partit dels Socialistes de Catalunya. O sigui, un “pota negra” sociata, un autèntic comissari sociata.

Anem bé, Huget i Palmada, anem bé.

Però les meves pesquisses encara han proporcionat més fruits. Sí senyor. Sabeu qui és el Director General de Recerca de la comissionada Palmada? Doncs sí, efectivament, un amiguete.

El director general de Recerca és un tal Ramon Moreno, a qui no se li coneix cap veleitat nacionalista (catalana), més aviat, pel que m’informen des de Girona, és (oh sorpresa!) de l’òrbita sociata. Però… i quins mèrits té més? Doncs ser amiguete de la Palmada. Segons sembla, tots dos van ser vicerectors a la Universitat de Girona, i el tal Moreno es va presentar a Rector, amb la Palmada al seu equip. I, segons sembla, i contra tot pronòstic, van perdre. I per què em diuen des de Girona que van perdre? Doncs perquè a la llista d’en Moreno hi anava la Palmada, personatge que, de prou conegut a la UdG va ser evitat electoralment, sàviament evitat. De manera que es van estalviar el “saldo” i de retruc la bofetada la rebre el tal Moreno que era qui aspirava a ser Rector. Però bé, per a això està el govern, i per a això està Esquerra al govern, per a col·locar als amiguetes. I vet aquí que la Palmada, en funcions de comissionada, el posa de Director General de Recerca.

Ah! Però no s’acaben aquí les sorpreses…. no!!! Resulta que un dels altres negociats de la conselleria de l’Huguet i la Palmada és la Direcció General d’Universitats. Alerta! Que diria el gran Monegal. Sí, alerta, perquè… potser us penseu que és d’Esquerra el director general d’universitats??? No companys no. El director general d’universitats és un catedràtic de la UPC que, segons els òrgans sociates, té la virtut de no estar significat políticament. És a dir, allò que abans es coneixia com un “apolític”.

Caramb! Quina mala ratxa, no? Quina mà més estranya per als nomenaments que tenen el senyor Huguet i la senyora Palmada….

Però ai làs! Resulta que els mateixos sociates ens donen les pistes de la manera de fer. Segons el seu òrgan de propaganda, el relleu es produeix perquè l’antic director general, que sí era d’Esquerra, no s’entenia amb l’Huguet. Tenien "discrepancias profundas con la política del consejero". És a dir, que l’Huguet no l’entenia. Potser perquè era d’Esquerra, el cessat, vull dir. O potser perquè n'Huguet no té ni puta idea d'universitats.

Vet aquí, finalment, que em diuen que tot això no ha estat un mal moment. Que més aviat és que davant el naufragi absolut en matèria de política universitària, des de presidència li van dir al senyor Huguet, et quedes amb el departament però nosaltres et fem els nomenaments i fem les polítiques. Cosa a la que el sr. Huguet, un d’aquests de “perfil”, s’hi hauria avingut com un corderet.

Ah! Amics… potser de tot això també en tenen la culpa els crítics, no Marín?

Unió i Esquerra, la punta de llança de l'espanyolisme (semblances sorprenents…)

2008-10-20T09:02:00.004+02:00

Aquest cap de setmana hi ha hagut el congrés d’Unió. Se’l podrien haver estalviat. El cap de setmana passat es va tancar el pesadíssim procés congressual d’ERC, que també se’l podrien haver estalviat.

Unió (Unió Democràtica de Catalunya) i Esquerra (Esquerra Republicana de Catalunya) són els dos partits històrics del sistema català de partits. Tots dos han arribat als nostres dies des de l’època republicana. Tots dos partits tenen un full de serveis al país llarg i fecund, i fins i tot han ofert al servei del país el martiri i la mort dels seus líders, com és el cas d’en Carrasco i Formiguera i d’en Lluís Companys, assassinats pel feixisme espanyol.

Unió i Esquerra són, en aquests moments, i malgrat aquest històric full de serveis, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Unió i Esquerra són, en aquests moments, i de la mà de les seves direccions, el “tonto útil” de la política catalana al servei de l’espanyolisme. Tots dos partits provoquen, per aquest miserable paper que els obliguen a jugar les seves nauseabundes direccions, amb el vistiplau incomprensible de les respectives militàncies, fàstic i llàstima a parts iguales.

Unió i Esquerra són els dos partits amb unes direccions polítiques que han fet de la seva supervivència personal el seu objectiu polític. Fins al punt que la seva continuïtat al capdavant dels projecte situa personatges com en Duran i Lleida, en Puigcercós o en Carod Rovira, a l’alçada, pel que fa a aferrament al càrrec, de personatges com en Robert Mugabe, Raúl Castro, Hosni Mubarak… i uns pocs més d’aquesta naturalesa. És evident que ÉS IMPOSSIBLE trobar a l’Europa Occidental cap altre exemple de líders que s’hagin perpetuat tant en el poder. Fins i tot els cafres dels espanyols s’han renovat més que les direccions d’Unió i d’Esquerra. Però la renovació també és un fet a Anglaterra, a França, a Alemanya…

Només a Unió i a Esquerra sobreviuen líders polítics que porten tants anys com aquells exemples tan interessants de l’africanisme i el bolivarisme.

Unió ha fet, en aquest últim congrés, una apologia fastigosa de la “sociovergència”. La defensa que n’ha fet, en termes d’enfortir la relació amb l’estat, és l’evidència que Unió ha acceptat clarament el paper de tonto útil de l’espanyolisme, és a dir, dels sociates.

Unió, a canvi de vés a saber què, ha acceptat fet tots els possibles per dinamitar el projecte de Casa Gran del Catalanisme. I fer-ho per motius ideològics, per tal de dinamitar aquest projecte que situa el Dret de Decidir com a eix del discurs. Unió situa “enfortir les relacions amb l’estat”.

Bé, això és el que porta fent Esquerra amb els dos tripartits. Actuar de tonto útil dels sociates, i, en aquest paper, porta sis anys essent l’altra punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Aquest nauseabund paper de crossa sociata…

Unió havia esdevingut, en els governs Pujol, la millor agència de col·locació de Catalunya. Ara ERC ha assumit aquest paper, i a més a més, tots dos partits, totes dues direccions gestionen amb habilitat aquest fons de reptils de les xarxes clientelars per tal de perpetuar-se en el poder.

Unió i Esquerra són en aquests moments, i de la mà de les actuals direccions i militàncies castrades, la punta de llança de l’espanyolisme a Catalunya. Els tontos útils dels sociates, que fan servir les seves "ideologies" com a excusa, com a tapadera.

Quina pena veure aquests dos històrics partits en aquest paper nauseabund.

PS: el que em temo és que els sociates, l’espanyolisme, ja han aconseguit els seus objectius: governa a tot arreu a Catalunya i es barallen per fer-ho amb ell.

Més sobre "Xirinacs al Palau", gràcies a dues col·laboracions de luxe...

2008-10-15T15:01:00.006+02:00

Com a continuació de l’anterior post sobre l’homenatge a Lluís Ma. Xirinacs, puc fer-ne aquest altre, gràcies a dues col·laboracions de luxe. Per una banda, la fotografia que encapçala aquest bloc, que molt amablement m’ha fet arribar en Lluís Brunet, fotògraf, que ha estat un dels organitzadors de l’homenatge. Moltes gràcies, Lluís! És una fotografia magnífica, preciosa, que estic segur tots els lectors d’aquest bloc sabran valorar. Correspon al moment inicial de l’acte, quan es va representar la càrrega policial que va immortalitzar el fotògraf Armengol.

El text que segueix aquesta introducció meva són les paraules que havia preparat n’Oriol Junqueras per a la seva intervenció, i a qui agraeixo enormement que me les hagi fet arribar i així poder-les compartir amb tots vosaltres. És un text escrit per ser dit, no llegit. Per tant, la intervenció de l’Oriol és molt superior encara al seu magnífic text. Però per als qui no hi vàreu poder ser, i fins que no tinguem accés a l’acte, penso que us agradarà molt. L’últim paràgraf em fot encara la pell de gallina.

Gràcies, Lluís i Oriol, també en nom de tots els lectors del bloc

INTERVENCIÓ DE L'ORIOL JUNQUERAS:
“Bona nit!

Sovint, en Lluís Maria Xirinacs apareix com una figura aïllada, com una veu que clama en el desert i, si m’ho permeteu, com una mena de bolet en un erm ressec. Afortunadament, però, en Xirinacs és molt més que una figura aïllada, que una veu que clama en el desert o que un bolet en un erm ressec. De fet, en Xirinacs és un veritable líder espiritual perquè és la veu del poble... de l’esperit del poble. I, sens dubte, en moltes ocasions, en Xirinacs va ser la veu d’aquells que no podien parlar i va parlar a les consciències d’aquells que no volien escoltar. I, en aquest sentit, en Xirinacs és una encarnació de la paràbola evangèlica del gra de mostassa que, malgrat ser la més petita de les llavors, acaba esdevenint el més formós dels arbres.

En Xirinacs és una baula en l’eterna cadena de les generacions que es passen (les unes a les altres) el relleu... el testimoni de que cal mantenir-se fidel a l’imprescindible compromís amb la llibertat i la dignitat.

I la paraula compromís significa, precisament, “prometre amb”, és a dir “prometre conjuntament amb els altres”... i, en la mesura del possible, “amb tots els altres”... amb els nostres compatriotes (perquè en Xirinacs era català), amb els nostres germans en la fe (perquè en Xirinacs era cristià), amb tots els humans (perquè en Xirinacs era pacifista) i, molt especialment, amb els més febles (perquè, a l’igual que Gandhi, en Xirinacs sabia que no podem ser neutrals entre els botxins i les víctimes).

Avui, nosaltres ens retrobem aquí per renovar el nostre compromís etern... per prometre’ns els uns als altres que nosaltres també passarem el relleu... per prometre’ns els uns als altres que, siguin quines siguin les dificultats, nosaltres també farem tot el possible per tancar les nostres pròpies baules... i, així, donar testimoni de que nosaltres també vivim... I que, en concret, tal com ens va demanar el president Lluís Companys poc abans de que l’afusellessin, vivim “Per Catalunya... i tot allò que representa de Pau, Justícia i Amor”.

Moltes gràcies!

Oriol Junqueras”

Xirinacs al Palau

2008-10-14T01:09:00.007+02:00

Ara, són les dotze i poc de la nit de dilluns, arribo de l’espectacular acte d’homenatge a Lluís Ma. Xirinacs “Xirinacs al Palau” (la foto és de l'e-noticies).

Només escric per descarregar tota l’emoció acumulada aquestes hores al Palau. Ha estat molta. Confesso que se m’han humitejat –i molt- els ulls un parell (formenterer) de vegades.

Ha estat un homenatge extraordinari. Un homenatge a flor de pell que li hem volgut retre una multitud de patriotes anònims. I un acte que ha comptat amb una organització i una realització impecables. Des d’aquí, la meva més càlida felicitació als organitzadors i als realitzadors de l’acte, i a totes les persones que hi han intervingut: artistes, ponents, coral, músics…

Tinc moltes ganes de disposar dels parlaments que han fet les diferents persones que hi han intervingut. Han estat, tots, magnífics, amb molt nivell i coratge abordant aquesta personalitat tan polièdrica d’en Xirinacs. I han estat valents, com sempre ho va ser en Xirinacs.

Ara mateix tinc un munt de frases bellíssimes i emocionants que han circulat pel Palau i han creuat el meu cervell sense que les pogués retenir. Però voldria referir-me especialment a la singular, única, extraordinària, intervenció del meu amic Oriol Junqueras. A peu dret des d’un racó del primer pis, amb el Palau a les fosques i enfocat per un únic foco, l’Oriol ha fet una intervenció apassionada i brillant, brillantíssima. Ell em sembla que també estava emocionat, però a mi em rajaven les llàgrimes a dojo.

La combinació d’intervencions de ponents, d’actuacions músicals i d’intervencions en video ha estat magistralment conduïda, realitzada. Avui ha estat una nit que en Xirinacs es mereixia i que tots nosaltres li volíem oferir… i que a sobre n’hem pogut gaudir, i sortir amb una renovada energia i compromís.

No ha estat un acte de floritures, buit. No. Ha estat un homenatge dur, de radical expressió de militància per part dels ponents. Tan dura –i tan justament dura cal afegir- en ocasions, com la d’en Pep Guia -que m’ha recordat el Guia dels millors moments- quan ha llençat una estracanada brutal, com una mascletà dialèctica en mig la platea, que de tan fort que ha petat ha provocat fins i tot algun incomprensible xiulet que ha estat ofegat amb aplaudiments.

Ha estat un acte valent, que no ha defugit cap de les vessants intelectuals o militants d’en Xirinacs. M’ha agradat sentir parlar mossèn Dalmau d'en Xirinacs a la llum de Jesús de Natzaret. M’ha agradat que els ponents en més d’una ocasió s’hagin referit a la fe cristiana d’en Xirinacs. Xirinacs, el fill de Déu tan incomprès, tan vilipendiat, que tants somriures de compleança distant i superioritat (per no dir una altra cosa) provocava en els sempre tan posats polítics del nostre país. Valent, mossèn Dalmau, valent.

També m’ha agradat la referència a l’absència de mitjans de comunicació que ha fet en Puigbò: a Catalunya hi ha mitjans oficials, però no públics. La cara de vergonya li hauria d'haver caigut a més d'un.

Però les paraules definitives han vingut del mateix Xirinacs, en un video amb diferents intervencions seves. En la seva glossa de la no-violència, valent com sempre, ens deia “prefereixo un violent valent que un no-violent covard…”. No ens incitava a la violència, en cap cas, això només ho poden pensar els energúmens. Ens incitava a ser valents, a tenir coratge. I a fe de Déu que ell en va tenir sempre, i no li va fer por MAI exhibir-lo, fins i tot en solitari, fins i tot a risc de que ens n’enriguessim d’ell i el veiéssim ridícul. Qui estigui lliure d’aquest pecat que llenci la primera pedra.

Suposo que podrem gaudir de la gravació de l’homenatge. Que es penjarà a Vilaweb o on sigui. No us el perdeu. Prepareu-vos per retre homenatge i perquè la vostra pell i ànima s’amari de radicalitat patriòtica.

Prepareu-vos, també, a gaudir amb aquests artistes compromesos del nostre país, que avui han posat el seu talent al servei d’aquest homenatge i del nostre poble. Un sorprenent Joan Reig, extraordinari amb la versió de Al Tall. Els Obrint Pas, espectaculars i emocionats -fins i tot tímids- en l’acústic. En Feliu Ventura, cada cop més gran, que li ha dedicat -i ens ha dedicat- la preciosa cançó basada en el poema de Salvat Papasseit “Prometença”:
Lluitaria qui sap per quina ampla bandera

— però millor que fos la de la meva terra:

Quatre barres de sang

l’or del cor que voleia.

I també, com no, la gran dama de la cançó catalana, la Maria del Mar Bonet, que ha fet –un altre cop- una interpretació magistral del “Què volen aquesta gent” que m’ha fet venir llàgrimes als ulls. Quina cançó tan adequada per a un homenatge com el d’avui.

I tots els altres, els At Versaris, els Aramateix, la Dharma...

El clímax ha arribat amb la Muixeranga, amb tot el Palau dempeus i enmig un silenci commovedor, mentre les dolçaines creixien des dalt del cor i es feien himne, sempre amunt, sempre més fort. M’ha recordat l’homenatge que, de la mà de l’Eliseu Climent, vam retre al general Basset al Fossar, en vespres d’un Onze de setembre, amb en Carles Santos dirigint un exèrcit de dolçaines i interpretant una Muixaranga militar que és de les coses més belles i emocionants que he sentit mai.

Com aquell dia, avui també he tingut el plaer de trobar-me i xerrar una estona amb en Miquel Gironès, dels Obrint Pas, a qui feia uns anys que no veia.

Des d'aquell dia al Fossar. El mateix lloc on vam retre l’últim adéu a en Xirinacs, l’agost de l’any passat. Amb una basílica de Santa Maria del Mar plena de gom a gom i amb una emoció apenes continguda, en una missa concelebrada per una munió de capellans. I després, vam treure –el poble va treure- el ferètre cap al Fossar, enmig la pluja, enmig d’un mar de punys enlaire.

I per acabar, una magnífica lectura del seu últim text, Acte de sobirania… amb un video sorprenent que ha volgut ser també un homenatge i memòria dels nostres herois, dels nostres patriotes. D’aquests pels qui, com ha dit avui en Titot, aixecarem el got per brindar el dia de la nostra independència.

La coral Sant Jordi ha interpretat Els Segadors, i tot el Palau ha cantat a pulmó.

Algú ha parlat avui dels herois...

PS: per cert, poc herois els qui avui, emparant-se en la fosca i la multitud s'han dedicat a xiular les persones que intervenien en els videos, especialment en Cuní. Han tingut un comportament indigne en un homenatge com el d'avui, i gens respectuós amb els organitzadors, si ells havien considerat que el seu testimoni era important. Hi ha gent que sembla que no entén mai res. Per a ells, fins i tot avui, cal mantenir alta la nostra exigència moral i recriminar-los-hi aquesta actuació indigna i covarda.

Eleccions ERC-BCN: discrepo de la lectura que en fa Reagrupament Independentista

2008-10-12T00:58:00.005+02:00

Divendres van ser les eleccions a la Federació d’ERC de Barcelona. Després d’una setmana de parlar-ne des d’aquest bloc, i de donar suport explícit a la Rut, a RI, avui la veritat és que haig de discrepar de la lectura que han fet des de RI dels resultats.

Dissortadament per a ERC, per a Barcelona i per al país, han tornat a guanyar els continuïstes. Els mateixos que porten manta eleccions perdent vots, i que ja han perdut, de manera clamorosa, la confiança dels ciutadans.

El resultat final ha estat:
Oriol Amorós: 425
Rut Carandell: 276
Xavier Florensa: 220

Una altra oportunitat perduda per la militància d’ERC. Tanmateix, en aquest cas, crec que els que ens estimem el projecte de RI faríem un mal negoci no fent una lectura adequada del que ha passat i del resultat. Crec que és imprescindible que RI faci una anàlisi rigorosa i profunda de com ha anat tot plegat. I de si, realment, n’han d’estar tan satisfets.

El primer que caldria analitzar és el punt de partida i els objectius que es tenien.

Ja ho he dit aquests dies: aquestes eleccions “locals” tenen unes regles de joc diferents de les generals. Això és així en clau de partit i en clau de qualsevol mena d’eleccions.

El punt de partida més immediat que hauríem de buscar és el que va passar al congrés d’ERC. Si sóc coherent amb la frase prèvia, els resultats del congrés no eren quelcom que es pogués donar per sentat, ni tan sols que es tornarien a donar automàticament, però sí són una dada que ens permet saber com estaven les coses, amb què es podia comptar.

Reagrupament i Esquerra Independentista van obtenir a Barcelona, presentant-se per separat a les eleccions del congrés, més de 400 vots, concretament 403: 210 de la Rut i 193 de l’Uriel. Mentre que els carodians, des de la direcció de la Federació de BCN es van quedar amb una mitjana de 368 vots (363 Niubó i 372 Benach). Perdoneu si balla algun vot, són dades que tenia guardades i no sé si són els resultats finals, tot i que no hi pot haver gaire diferència.

D’acord a aquestes dades prèvies jo crec que era raonable plantejar-se com a factibles dos objectius:
- mirar de conservar els suports obtinguts al congrés del juny per separat, i per tant consolidar aquests 400 vots
- si aquest objectiu s’aconseguia (conservar els 400 vots) era possible guanyar, atès que els carodians s'havien quedat a uns 30 vots de diferència.

D’entrada, per tant, en relació a aquests dos primers reptes, cal reconèixer que la cosa no ha funcionat. Si bé és cert que la Rut ha obtingut més vots que els que va obtenir ella mateixa quan es va presentar a Secretària general del partit (de 210 a 276), el resultat final queda molt lluny dels 403 vots obtingus per la Rut i n’Uriel. S’ha perdut al voltant del 30% dels vots. Aquest seria un dels primers motius de reflexió per a la gent d’RI de Barcelona. Per què pràcticament un de cada tres votants del congrés aquest cop no ha renovat la confiança en la candidatura conjunta? Jo no sé com ha anat, com s’ha treballat, amb quines complicitats, com ha participat la gent, etc. però és clarament un element per a la reflexió.

Conseqüència d’aquesta pèrdua dels propis vots, la candidatura de la Rut ha quedat molt lluny de tenir opcions a guanyar. Els 149 vots de diferència entre n’Amorós i la Rut són massa vots. S’ha quedat molt lluny de tenir cap opció de victòria quan, d’entrada, jo crec que era raonable, amb les forces d’Rcat i d’EI, aspirar a guanyar. Després et pots quedar a prop, p.ex. si haguessin clavat els vots, 403, no s’hauria guanyat, perquè n’Amorós n’ha tret més dels que els carodians van tenir al congrés. Però s’hauria estat a prop, dintre de la lluita. La diferència de vots ha estat massa gran, i no és dissimulable.

Per això em sap greu llegir com acabo de fer al web d’Rcat que la Rut es mostra satisfeta amb els resultats perquè consoliden RI com l’alternativa a BCN. Jo crec que és un error fer-ne aquesta lectura. Era aquest l’objectiu, consolidar-se com a alternativa? Si era aquest l’objectiu, fatal. I si no era aquest, que crec, números en mà, que no ho havia de ser-ho en cap cas, no se’n pot fer aquesta lectura. Cal reconèixer les coses. No passa res, tampoc han sigut uns resultats espantosos, però no han estat uns bons resultats, i s’ha quedat molt lluny de les expectatives raonables que es podien tenir.

Jo crec que RI es farà un mal favor si no analitza rigorosament els resultats a la llum dels objectius que raonablement es podien tenir. Cal veure què no ha funcionat, perquè s’han obtingut resultats molt per sota dels que es van obtenir per separat i perquè s’ha quedat tan lluny de poder disputar la victòria. Jo crec que clarament no s’han acomplert les expectatives.

Però hi ha uns altres factors en aquestes eleccions que crec que cal abordar, i fer-ho també de manera sincera. La pregunta és: per què no s'ha arribat a un acord per la renovació a ERC-BCN amb en Florensa? Crec que era raonable plantejar-se un tercer objectiu en aquestes eleccions, un objectiu que a més a més es podia compartir amb la candidatura d’en Florensa: eliminar el sector Carod de la lluita pel poder a ERC. Després del triomf del reagrupat Pereira amb una candidatura de consens renovador a Tarragona… si a Barcelona s’hagués guanyat implicava automàticament l’enterrament del sector Carod i de les seves expectatives.

I això era molt bo per a ERC i per a Rcat. Eliminar un competidor, clarificar el panorama entre dos grans grups a nivell nacional era una oportunitat que no es podia desaprofitar de cap manera. No hi ha cap empresa, cap organització, que no valori positivament eliminar, deixar fora del joc, un dels “competidors”.

En Carod és en aquests moments un element absolutament fora de control, conscient de la seva limitada força i escasses opcions de renovar com a candidat, que està practicant una política de terra cremada. Se li enfot tot. M’expliquen, no sé fins a quin punt serà veritat, que està absolutament asilvestrat, fora de control, actuant únicament en clau personal (veure nomenaments, germà inclòs) i practicant un cert hedonisme indecent des del poder. És a dir, una vergonya i un perill constant. Absolutament fora de control. Una reacció molt pròpia en una persona de la seva desmesurada vanitat.

En aquest escenari, crec que és obligat fer-se aquesta pregunta: com és possible que finalment no s’hagi pogut concretar un pacte amb la candidatura d’en Florensa, que assegurés la renovació a ERC-Barcelona???

Ho vaig dir al primer dels posts sobre aquestes eleccions a BCN: en unes eleccions locals com aquestes, és important mesurar molt bé les pròpies forces i ser capaços de teixir aliances que potser no són possibles ni aconsellables a nivell nacional, però que són molt útils i molt importants a nivell local.

Teixir aquestes complicitats locals va ser bàsic en el celebrat triomf d’en Pereira a Tarragona. I ho és també en les opcions d’en Fernàndez a Lleida, amb un altre joc d’aliances, però totes orientades a posar fi als cabdillismes locals i impulsar i dirigir els processos de renovació, també des de la base local. RI hauria de ser capaç de respondre a la pregunta de per què no ha estat possible, finalment i malgrat les contínues negociacions i acords als que s’havia arribat, tancar un pacte amb en Florensa que garantís la renovació a ERC Barcelona.

Jo era partidari d’aquest pacte. Ferm partidari. Per molts motius, entre d’altres fins i tot per assegurar realment les opcions de canvi. Perquè malgrat que la Rut hagués guanyat a les eleccions de divendres a BCN, ho hauria fet per poca diferència de vots. De manera que l’elecció, dissabte, de l’executiva, era una espasa de Damòcles que penjava sobre les opcions de renovació. Un risc que calia eliminar. Eliminar el risc que, tot i guanyar, una aliança d’última hora al congrés de dissabte entre l’Amorós i en Florensa hagués imposat una executiva alternativa a la Rut, és a dir, que no hagués pogut treballar amb la seva executiva. Una situació kafkiana que hauria convertit la victòria en una victòria pírrica.

Bé, en definitiva són aquestes les qüestions clau que RI hauria d’abordar en una reflexió interna sincera i productiva. És imprescindible que ho facin si volen que les seves opcions de dirigir ERC siguin reals, i no convertir-se –i donar-se per satisfets!- en una eterna alternativa. Perquè em sembla que és un error el que llegeixo al web de Reagrupament, inclosos els comentaris, aquest discurs i aquesta lectura autocomplaent, d’incomprensible satisfacció, amb els resultats de BCN. Un greu error.

Rut Carandell, contra la falsedat i la immundícia polítiques

2008-10-09T02:32:00.005+02:00

-Hola, si us plau, podrien abaixar la música?
-Vostè el que és un torracollons, un sectari i no ens deixa expressar-nos amb llibertat
- Ja, però és que són les cinc de la matinada i no hi ha manera de dormir, i cada dia igual
- El que passa és que vostè i la seva família són uns carques, uns antisocials i no ens deixen disfrutar de la vida i d’aquesta Barcelona oberta que tots volem

La política, en el fons, és molt simple. És senzilla. Es regeix per regles clares. I només quan aquestes regles es trenquen comencen els problemes.

És l’exemple de l’escala de veïns. Ets un veí modèlic, respectes les normes de la comunitat, actues amb sentit comú. I de repent arriben uns personatges que foten la música al mil a les cinc de la matinada. El primer dia calles i t’aguantes. Després puges i els hi dius que no són hores de tenir la música a tota pastilla. I llavors va i t’insulten.

En política, a ERC és exacatament el mateix. Si hi hagués sentit comú, si seguissin les regles bàsiques de la política, si no es perpetuessin en els càrrecs, si no s’agafessin desesperadament al càrrec quan perden vots a cabassos, etc. les coses serien molt més civilitzades. Però són els que trenquen, violen, les regles del sentit comú els qui posen les coses difícils, per no dir molt complicades.

Què passa quan la gent es planteja, escolti, vostè ha perdut més vots dels que ha conservat, potser hauria de plegar… Llavors et diuen que ets un sectari, que estàs desenfocat, etc.

Quan continues dient, escolti, és que vostè està fent una cosa que és incomprensible, i ha de plegar, llavors s’exciten i et diuen de tot.

La Rut Carandell porta fent una campanya a cor obert intentant denunciar aquests veïns tocacollons que fan la vida impossible a la resta de veïns. I els hi diu, vostès han perdut la confiança de la ciutadania. Vostès estan enganyant la gent dient que pleguen mentre continuen. Vostès només estan pendents de conservar les seves poltrones.

I llavors l’ataquen a n’ella. I li diuen que és poc respectuosa. I que està crispant l’ambient.

El que és una puta vergonya és que a una persona decent i compromesa com la Rut, que s’està deixant la pell per defensar un missatge de renovació, per oferir un futur a ERC a Barcelona… ara vinguin i l’acusin de crispar l’ambient. No hi ha vergonya. Que la gent que intenta restablir l’ordre i el sentit comú s’hagi de sentir aquestes coses sí que és una vergonya.

I que hi hagi militants d’ERC tan pusilànimes que es pensin que la Rut és massa dura denunciant els energúmens, els que fan la vida impossible a la resta de l’escala, els que perden més vots dels que conserven… és per plegar, per enviar-los A TOTS a pastar fang.

Però la Rut aguantarà ferma en contra de totes aquestes falsedats i manipulacions, plantarà cara també en aquest terreny de la mentida en que han instal·lat, els de sempre, els apoltronats, la campanya. Perquè té la raó. I perquè el que denuncia és just. Perquè els qui han fracassat haurien d'haver plegat. No passa res per reconèixer un fracàs, ben al contrari. Però no, aquí els que fracassen encara ens volen fer vendre que són els reis dels mambo i s'aferren a la poltrona desesperadament. Per això la continuarà denunciant el que cal denunciar i plantant-se davant els qui cal plantar-se perquè abusen continuament de tots nosaltres.

No sé si la Rut guanyarà divendres vinent. Sé que és el que necessita ERC, també a BCN, i el país. Però, en qualsevol dels casos, la Rut és la veïna que tots voldríem a la nostra escala, que planta cara als energúmens que ens fan la vida impossible i que ningú gosa dir-los-hi res.

Rut, endavant!

Més coses que només passen a l’escorxador d’ERC

2008-10-06T19:36:00.003+02:00

A través del recull de blocs de Vilaweb aquesta tarda n'he arribat a un de nom originalíssim: “Republicans i Independentistes”, amb un post que portava per títol “La bona gent de Barcelona”. M'he dit..." això promet!"

Resulta que el bloc és d’un tal Carles Macian, i la referència a La Bona gent de Barcelona era a ell mateix i els seus amiguetes que donen suport al continuïsme a la Federació d’ERC de Barcelona, és a dir, a la candidatura de n'Amorós/Portabella. Literàriament és un encant, l’article, feia temps no trobava res... igual

Diu aquest xicot: “Us recomano una passejada pel lloc web de la candidatura Barcelona Oberta, d'Oriol Amorós, a la Federació de Barcelona. Hi trobareu les cares i les paraules de la bona gent de Barcelona”.

Alerta, que diria en Monegal. Curiosa definició dels membres d’una candidatura i la gent que li dóna suport: “la bona gent de Barcelona”. Hem d’entendre que la resta de la gent de Barcelona no tenim aquest privilegi de que siguem considerats “la bona gent”. Jo ja ho sé, però... i la resta?

El tema m’ha intrigat, perquè és clar, com a argument polític he arribat a un punt que no sabia si és que ho deia amb aquesta autoritat perquè han estat demanant un certificat de penals… o perquè de tan bons que són… els hi donen suport.

És clar, la intriga m’ha dut a veure qui era aquest home. I tate, que hi ha trampa. Resulta que ha estat el secretari d’Organització de la Federació de Barcelona, amb l’Amorós, amb en Portabella. Ai làs, Macian, que això té trampa home.

Però ens diu més coses al seu article, en Macian. Es veu que al web d’aquesta gent hi han deixat tot de fotos de gent que els hi dona suport, i l’amic Macian ens demana, endut per l’emoció: “Ara bé, el que us demano és que us fixeu en les seves cares i en la seva mirada. Són netes, transparents, il·lusionades. Estan aquí perquè només volen una cosa: treballar amb rigor, amb i·lusió, per a fer possible el seu somni, la llibertat del seu país i el benestar del seus conciutadans.”

Osti tu, què gran. Així dona gust, oi que sí? Netes, transparents, il·lusionades… uf! No sé si ho haurà traduït d’algun conte de la Gloria Fuertes.

I és clar, hom no pot sentir cap altra cosa que unes ganes fraternals d’abraçar amb llàgrimes als ulls aquesta gent de la mirada tan neta i tan transparent, i que estan aquí perquè només volen una cosa… i, ja plorant tots, sacesejar-los i dir-los-hi, "que t’estan prenent el pèl, home!!! Espavila't!!!"

Collons, no n'hi ha prou amb "l’esperit de treballar" per tot això i tots aquests somnis! Què cal fer alguna cosa! I a sobre cal fer-la d’una manera eficaç! O és que esperareu a perdre un altre 50% dels vots i quedar fora de l’Ajuntament per fer més eficaç, vistosa i transparent la vostra feina???

Ah, senyors, la política de l’escorxador. Que ben muntada la tenen. Sembla mentida.

Però no s’acaba aquí el xou Macian. L’home, ja definitivament embriagat per les seves pròpies paraules ens fot la següent soflama: “N'hi ha de tot, a la vinya del senyor. I al partit, també. Hi ha gent que es queixa, hi ha gent que grimpa, hi ha gent que s'emprenya. Però també hi ha gent que penca, hi ha gent que fa propostes, hi ha gent que transmet il·lusió.Crec que tinc la sort de tenir més amics i amigues entre els segons que entre els primer. I molts d'ells i d'elles, -no tots, és evident-, donen suport a la candidatura Barcelona Oberta, d'Oriol Amorós a la presidència de la Federació de Barcelona.”

Osti tu, no s’hi fica per poc. Però és clar. Hom llavors fot a google Carles Macian, pensant-se que es passarà tot el dia a Càritas o al Cotolengo… i resulta que aquest xicot és el “Director del Consell Català de l’Esport”, que és “un organisme autònom de caràcter administratiu adscrit al Departament de la Vicepresidència que està dotat de personalitat jurídica, patrimoni propi, autonomia administrativa i econòmica i plena capacitat d'obrar per al compliment de les finalitats i els objectius de la Llei de l'Esport”

Caramb, amic! A qui acusaves de grimpador?? Qui hi ha a vicepresidència? Ah, sí, en Carod i en Niubò. Ai ai ai, Macian, ai ai ai.

Perquè no crec que fessis referència al teu jefe (ui, perdoneu, m’havia descuidat de dir-vos que l’amic Macian va de número 2 de la candidatura del sr. Amorós! Quin lapsus més tonto!!!). Doncs això, suposo que no dius això de grimpador pel teu jefe, sr. Oriol Amorós, Secretari general d’Immigració. No, no ho crec, oi, Macian.

Vaja, no ho sé, potser aniria bé que ens aclarissis per qui anava això dels grimpadors. Venint d’una gent amb la mirada tan neta i tan transparent, seria el mínim que podries fer, no et sembla?

Doncs ja ho sabeu, si voleu que ERC a BCN continuï camí de l’escorxador, aneu-la deixant en mans d’aquesta gent, que és clar, com no tenen cap responsabilitat en res, perquè tenen la mirada tan clara, tan neta i tan il·lusionada, doncs se’ls hi pot perdonar tot. Fins i tot quedar fora de l’Ajuntament les properes eleccions.

PS: ah! M’oblidava. Quin nom més original per a la candidatura: Barcelona Oberta. Acollonant. Oberta de cames? Obert l’esfínter? Que voleu que ens obrim més, xatos, perquè això ja és un disbarat. Té cap relació amb la vostra brillant política de promoure el nudisme a la ciutat? Oberta com a família de multiculti, transversal, mestissa, siiiiiiii què güais que sou, colegues!

Coses que només passen a ERC (amb E d'escorxador)

2008-10-05T03:42:00.007+02:00

El post anterior, on assenyalava directament els militants d’ERC que havien votat Puigcercós i Carod com a responsables de les debacles electorals que està patint ERC i de les que pronostiquen les enquestes, el vaig fer... dijous de matinada.

No coneixia, per tant, quan els augurava un futur diabòlic, els sorprenents resultats a nivell de signatures que s’han produït per al congrés de Barcelona ciutat. D’haver-los conegut és evident que m’hauria cebat molt més en aquest argument, contra l'estupidesa que exhibeix bona part –la part majoritària- de la militància d’ERC. Estupidesa que es correspon totalment amb la de l’actual direcció. És ben bé allò que els militants d’ERC dels corrents continuïstes poden dir ben alt que “tenim el que ens mereixem”.

Posem-nos en antecedents. A la ciutat de Barcelona és on ERC ha patit el seu retrocés més brutal. Un retrocés que podríem definir, senzillament, com a acollonant.

Perquè si ets un partit polític i no t’acollona perdre més del 50% dels teus vots, ja em direu què t’ha d’acollonir a la vida. Bé, sí una altra cosa: a la direcció d’ERC hi ha una cosa que l’acollona més que perdre el 50% dels vots, i és perdre les poltrones. Com deia en el post anterior, fa temps que la direcció d’ERC només pren decisions en clau personal, d’assegurar-se la poltrona.

Però és clar, en el cas de la ciutat de Barcelona això és clamorós. Clamorós que rima amb Amorós, ves per on…

I és que el senyor Amorós, un altre cop candidat a continuar presidint la Federació de Barcelona Ciutat, és el responsable del partit en el lloc on més vots ha perdut. El sr. Amorós, a més, pertany al sector Portabella, que és un dels candidats del partit que més vots ha perdut en unes eleccions.

La situació, per tant, és esperpèntica. Tots dos, Amorós i Portabella, haurien d’haver presentat la renúncia, dimitit, fa molt de temps. Moooolt de temps. Quan hom perd més del 50% dels vots no li queda absolutament cap altra sortida que la de retirar-se educadament. Però això, és clar, no entra al cap, ni de lluny, de cap membre de l’actual direcció d’ERC. Suposo que el Xuriguera que hi ha a la seu d'ERC deu tenir algun error d'impremta i no s'hi pot trobar el verb "plegar" ni "dimitir". Perquè l'il·lustrat sr. Ridao, que també es va fotre una patacada antològica, lluny de dimitir o dedicar-se a fer punt de creu... es presenta a Secretari General i, a més, resulta el candidat més votat de totes les eleccions internes. Són coses que només passen a ERC...

Però tornant al sr. Portabella, després de la monumental patacada que es va fotre, l’únic que se li acudí fou, per salvar la seva pell, dir que no entraria un altre cop al govern municipal. Una postura curiosa, ben curiosa, que li va servir per salvar el seu culet polític, però absolutament ridícula, esperpèntica. Perquè tota la seva gent va continuar als càrrecs que ocupaven (no tinc les més mínimes ganes de que ningú perdi la seva feina, però en termes polítics resulta curiós…). I perquè el sr. Portabella i ERC continuen donant suport pràcticament incondicional al govern muncipal. És a dir, me’n vaig però ens quedem i us dono igualment suport.

Una cosa així, una comèdia tan barata com aquesta jugadeta política, realment només pot passar a ERC. Però bé, el sr. Portabella i el sr. Amorós amb aquesta jugada van salvar els seus respectius culs polítics. I a viure, que són dos dies, i un i mig ja l’he cobrat.

Això sí: són uns grans seguidors del manual de ciència política del politòleg Marco Paquetti. Així, mentre perden més del 50% dels vots i continuen donant suport incondicional i estant presents al govern muncipal… de tant en tant surten a la premsa amb qualsevol xorrada política, com ara la pataleta aquesta per si el referèndum del tramvia per la Diagonal ha de ser vinculant o no. Demencial.

El sr. Portabella, a qui haig de reconèixer que en temes personals sempre s’ha portat bé amb mi, i és una persona de tracte exquisit, hauria d’haver presentat la seva dimissió de manera fulminant quan es va fotre l’hòstia que es va fotre. I el sr. Amorós, a BCN, també, evidentment, perquè si ERC ha perdut tal descomunal proporció de vots, i si ell era -i és i vol continuar essent- el màxim responsable del partit, alguna cosa hi té a dir o a veure.

Bé, doncs ni l’un ni l’altre ho van fer, això de presentar la dimissió. Ans al contrari, van fer tots els moviments possibles per continuar remenant les cireres.

I és aquí on es demostra l'estupidesa dels militants d’ERC que els hi donen suport. Perquè és clar, si ells no ho fan, el que seria normal a qualsevol lloc del món és que la militància els fes fora. Perquè se suposa que a ningú li agrada que el duguin a l’escorxador. I quan veiem aquestes pobres vaques que les duen a l’escorxador, si sabessin el que els espera se suposa que s’hi resistirien, que intentarien canviar el seu destí.

Doncs la militància d’ERC no. Han vist, veuen i saben que els han dut a l’escorxador polític (han perdut més del 50% dels vots… i els que perdran), i continuen donant suport als que els hi duen. És a dir, que si els militants d’ERC que donen suport al continuïsme fossin vaques, i fossin conscients del seu horrorós destí, s’hi avindrien, signarien -és un dir- a favor, donarien el consentiment. Aquestes coses només passen a ERC.

Un cas certament insòlit, ja no només en la naturalesa humana, sinó que m’atreviria a dir que en tot el regne animal.

Perquè ja em direu si no és insòlit, gairebé diria que patèticament commovedor, que un dels màxims responsables de la debacle, aspirant a perpetuar-se en el càrrec per seguir exhibint la seva incompetència, hagi aconseguit reunir les signatures que divendres va presentar:

Amorós: 440
Florensa: 243
Carandell: 117
Eduardo: 84

Aquestes coses només passen a ERC. Segurament perquè no només han canviat el logo, sinó el significat de les sigles, per esdevenir, políticament, l’Escorxador Republicà de Catalunya. Una autèntica pena, una situació miserable. Però sens dubte aquests militants poden dir ben alt allò de “tenim el que ens mereixem”.

Hi ha, a més, algunes altres coses dignes de ser comentades, perquè realment són coses que només passen a ERC.

Resulta que el sr. Amorós ha aconseguit a BCN més signatures que no pas vots va tenir el sr. Niubò. En principi tots dos són del mateix sector. Però ai làs! no ben bé. El sr. Amorós és del sector Carod sector Portabella, mentre que el sr. Niubò és sector Carod sector Niubò. I així, i vist com ha anat tot plegat, no seria d’estranyar que gent del sector Portabella del sector Carod no votés el sector Niubò del sector Carod.

Però després també ha passat el que passa a ERC –i suposo que a molts altres llocs, això ja no és exclusiu seu- i és que han posat a treballar la maquinària de col·locació al servei del candidat. No al servei del partit o del país, si fós així ja haurien plegat fa temps. Al servei del candidat que els garanteix el seu status quo, el seu way of life. I contra això, xiquets, estimats meus, s’ha demostrat que és molt difícil lluitar. Ja ho vaig analitzar amb números a la mà en el post “les xarxes clientelars, decisives en el resultat del congrés d’ERC” . Ara, un cop més, també.

Fins al punt que m’apunten que molt probablement el sr. Amorós tingui menys vots que signatures. Em consta la “repassada” de càrrecs i colocats que han fet. I em consta també que hi ha molt descontent entre la militància. Perquè, si volem baixar a coses més locals i de partit, la inutilitat del tal Amorós és tal que ha aconseguit que un casal gran com el que és el de Sarrià Sant Gervasi no tingui local, no tingui Casal. És ben bé una casa de bojos, aquest partit.

Finalment, haig de confessar-vos que m’ha sorprès negativament el nombre tan baix de signatures que ha obtingut Reagrupament. No es correspon amb la fortalesa que va exhibir Rcat a les eleccions de president i secretari general. Per això ho atribueixo a que potser s’ha produït una certa desmobilització, per cansament –que ho entenc perfectament- de bona part de la militància il·lusionada per canviar les coses. Confio que aquesta militància es mobilitzi divendres vinent, que són les eleccions, i aposti decididament per la Rut i la renovació a ERC, també a Barcelona.

Rcat, i més encara després de la fusió amb Esquerra Independentista, (per tant, RI) té un potencial humà magnífic a BCN ciutat. És important que la candidatura que encapçala la Rut Carandell, que és una excel·lent i preparadíssima candidata, treballi i pugui fer visible aquesta pluralitat i potencial, aquest equip. Després de la normal depressió pel triomf del continuïsme, cal adaptar-se al tipus de noves eleccions internes que suposen aquests congressos, que es viuen més en clau local i on el joc d’aliances possibles i estratègies és molt diferent del del congrés nacional. Fixeu-vos, sinó, en el que abans us deia, que n’Amorós ha tingut més signatures que no pas vots va tenir en Niubò… i que, no me n’he descuidat, hi ha un quart candidat en les files del carodisme, n’Eduardo. Una situació realment d’aquestes que només passen a ERC, tot i que presumiblement n’Eduardo no arribarà fins al final.

Ah! I una altra cosa, per a relativitzar el tema de les signatures en relació al resultat de les eleccions de divendres: aquest cop es podia signar per tots els candidats que es volgués

En definitiva, espero i confio que la militància d’ERC deixi de pensar que la “E” del seu partit és la d’Escorxador, i que mirin una mica més enllà del seu melic i interès personal i apostin d’una punyetera vegada per mirar al seu electorat (l'ectorat perdut a mans de la direcció i els candidats actuals) i al país (al que han girat l’esquena).

PS: després de les eleccions, que són en dues jornades: divendres per a la presidència i no sé si per a cap altre càrrec, i dissabte per a l’executiva, fet que dificulta enormement –a diferència de la resta de congressos regionals- l’establiment d’aliances prèvies, serà el moment de parlar de com han anat o no han anat les aliances o possibles aliances en aquestes eleccions.

ERC i el futur diabòlic

2008-10-03T03:34:00.003+02:00

Us amenaço amb un futur post, d’aquests llargs que tan us agrada a alguns i que tan destesteu d’altres. I us avanço el títol (l’estic treballant): ERC o la teoria del caos.

Mentres tant no acabo d’enllestir aquest post de fons, permeteu-me que en faci un de cojuntural, però vinculat.

El nostre amic Cesc ho avançava en un comentari al Cimera, però jo us ho puc confirmar, i de fet us ho confirmo i en trec conclusions.

La direcció d’ERC té en aquests moments sobre la seva taula una enquesta segons la qual si ara mateix es fessin eleccions “autonòmiques” a Catalunya, ERC estaria al voltant dels 12 diputats.

Bé, l’hòstia és, evidentment, monumental. Però no és res més que la conseqüència lògica de la política desplegada per la direcció d’ERC aquests anys. Fixeu-vos que l’enquesta, pel que jo sé, no preguntava per les opcions d’ERC amb Puigcercós o amb Carod. És exactament el mateix. Tots dos representen exactament el mateix, perquè són aliquotament responsables de la política desplegada per ERC des del primer tripartit. Per tant, i com ja ve passant en totes les eleccions, el càstig de l’electorat d’ERC a ERC és brutal, descomunal. I molt encertat.

Avui sopava amb un bon amic a la Barceloneta, i comentàvem la situació. Ell m’argumetava feblement que això eren uns mals resultats per a Catalunya. I jo discrepava. Són uns excel·lents resultats per a Catalunya. Vol dir que a Catalunya encara hi ha vida intel·ligent. Si, d’acord al discurs de la letal direcció d’ERC, el problema és que no se saben explicar, la resposta al carrer, de la gent, dels seus votants, és molt clara, molta alta, i i molt sotinguda. S’entén sobradament el que està fent ERC, i per això deixem de votar ERC. Si fent-ho bé o fent-ho malament els resultats fossin els mateixos, voldria dir que el vot no es pensa, que és estúpid i captiu. Però això ja s'ha demostrat abastament que no és així.

La militància d’ERC ha de ser plenament conscient que revalidant Puigcercós al capdavant d’ERC ha acabat d’ensorrar el partit i les seves expectatives. L’ha acabat d’allunyar del seu electorat. Per tant, tots els que van votar Puigcercós o Carod són responsables directes de l’hòstia descomunal que es fotrà ERC les properes eleccions. És obvi que va pesar més la menjadora que les expectatives nacionals, que el servei al país. Doncs aquí teniu la moneda de canvi.

Hi ha, però, un altre factor que incrementa el maldecap d’en Puigcercós. Segons m’arriba directament de Calàbria, hi ha un estat de pànic sense precedents per la possibilitat que, d’aquí dos anys, les CUP puguin presentar una candidatura nacional al Parlament de Catalunya. Segons em diuen, si les CUP es presentessin a hores d’ara podrien arribar a treure 3-4 diputats, que caldria descomptar dels votants d’ERC i que sens dubte, també tindrien impacte en els resultats d’ERC, fins al punt que es podria quedar en uns 9 diputats.

Aquest escenari provoca autèntic pànic al Puigcercós i la seva gent. No oblidem que l’actual direcció d’ERC fa temps que no pren cap decisió en clau de país, en clau nacional, i que únicament les pren en clau personal, i d’assegurament de les poltrones.

Però, és clar, el pavor d’en Puigcercós i la direcció d’ERC davant aquest escenari és tremendo. Estan literalment acollonits. Fins al punt que han inciat una barroera campanya per intentar convèncer opinadors perquè parlin bé de tot el que estan fent bé al govern (¿?).

És a dir, que no han entès absolutament res. Que encara es pensen que els espectaculars mals resultats que està tenint ERC les darreres eleccions i els letals resultats que els hi pronostiquen les enquestes per al futur… són conseqüència únicament de que no saben explicar bé el que fan, que la gent no els entèn.

Bé, està clar que la gent sap perfectament el que fan o no-fan al govern, i actua i vota en conseqüència. Però resulta sorprenent el capteniment de la direcció d’ERC en pensar que l’estratègia és bona, i el problema és que la gent no els entèn. Seguiu així, xatos.

Tota la comèdia d’en Puigcercós d’acostament a CiU és això, pura comèdia. Puigcercós i el seu cercle més ampli de col·laboradors i ideòlegs varis estan convençuts, absolutament convençuts, de la bondat de l’aposta pel tripartit. I no es mouen d’aquesta posició. La resta de coses són moviments de farsant per aconseguir recuperar posicions d’estafador en la cosa de la “Erc-quidistància”.

Tanmateix, i atès que el metropagès està acollonit pel seu cul, arriben veus que el millor fora provocar un avançament electoral. Això els permetria, malgrat el descens previsible de vots -que s'assumeix-, evitar que les CUP tinguin temps per presentar-se i que per tant la debacle sigui absoluta.

Això, i no res més, és l’únic que preocupa en aquests moments a la direcció d’ERC. Com salvar els seus culs.

Sí, bwana!

2008-10-01T01:53:00.005+02:00

Avui ha comparegut al Parlament de Catalunya l’encarregat del PSOE, el sr. Montilla, president de la Generalitat gràcies a ERC. I ha dit, en públic, i prou clar perquè el sentíssim tots, “Sí Bwana”.
La resta de paraules pronunciades omplien el buit de la intervenció. Sí bwana, era el missatge i el discurs. El pressupost de l’estat que fins i tot incompleix l’estatut, perfecte. Tot va bé.

Fa dies que la maquinària sociata està preparant el sí bwana. És una preparació meticulosa, pròpia d’aquesta terrible i implacable maquinària del poder que són els sociates. Aquesta maquinària abassagadora que no deixa bri d’herba on trepitja. I ara ja, mercès a ERC, ho trepitja tot. L’empleada sociata Milagros noséquè ho deia clar ahir dilluns a l’Àgora “qui trenqui la unitat serà penalitzat electoralment”. Bé, ho poso entrecomillat però no sé si van ser aquestes les paraules exactes, però l’esperit sí que ho era.

Es referia, és clar, a la unitat al voltant dels sociates, de les propostes sociates, del discurs sociata. Tot el que se situï fora del discurs sociata està fora del món. És clar, ho diu amb total convenciment i raó, perquè ja no hi ha res en aquest puto país fora del control sociata. No era una intervenció, era una amenaça.

Aquest discurs fastigós que ens hem hagut d’empassar els últims mesos de la “unitat” per a la negociació del finançament és la penúltima estafa sociata. I em sap greu que CiU hi hagi jugat tant de temps. Potser avui se n’han adonat que no portava enlloc i que els hi estaven prenent el pèl de mala manera.

Fa temps, molt de temps, que CiU no fa un discurs d’oposició com cal i com necessita el país. Els sociates, aquesta tropa de botiflers i espanyolistes que des de l’oposició a CiU ho van rebentar tot, que van estar en contra de tot el que impliqués un major autogovern, i en contra de tot el que impliqués cap millora de l’autogovern... han aconseguit bastir un imperi de poder tan espectacular que fins i tot han acabat controlant el discurs nacional.

Quan des dels governs de CiU es reivindicaven més competències per desplegar l’Estatut de Sau, els sociates sempre hi estaven en contra. I radicalment en contra mentre van poder manar a Madrid. Quan es reivindicava un millor finançament, els sociates catalans van escampar la teoria del “victimisme”, és a dir, que el que es reivindicava des de la Generalitat era espuri, instrascendent, i calia combatre-ho, perquè només era “victimisme”, és a dir, fer-se les víctimes per obtenir el que no ens corresponia, que tot era una mentida perquè CiU no sabia gestionar bé els grans pressupostos de la Generalitat.

Mai. Mai. Mai en un govern de CiU els putos sociates van donar suport a la Generalitat per a la millora del nostre finançament o per a l’assoliment de noves competències.

I ara, aquests mateixos putos sociates espanyolistes atenallen el país amb aquest discurs de la unitat mentre, com és obvi, fan i desfan el que els hi convé i se n’enriuen de tot i de tots i se’ns pixen a la cara.

I em sap greu per CiU, perquè els veig, pobres, atenallats i paralitzats pel discurs sociata. Fins avui, que l’empleat del PSOE, el sr. Montilla, s’ha tret la polla al Parlament i s’ha pixat a sobre de tots els diputats, i especialment els de CiU i ens ha dit i els hi ha dit que això del finançament ho estan negociant ells per la seva banda i d’acord als seus números.

És clar, la cara de l’Oriol Pujol en la compareixença posterior era tot un poema. Tots aquests mesos justificant-se i fent tots els papers possibles de l’auca perquè no se’ls pogués acusar de trencar la “unitat”… i aquesta unitat només existia en l’estafa del discurs sociata i tripartit.

En tots aquests mesos d’estafa de la “unitat” els sociates han comptat amb la complicitat entregada i apassionada d’aquest ésser políticament infame d’en Joan Ridao. Aquest pobre home polític, aquest desgraciat polític que ha actuat de mamporrero dels sociates, vull pensar que per tonto, simplement perquè és així d’imbècil. No m’entra al cap que ho hagi fet per convenciment, per participar, sabent-ho, en aquesta miserable conxorxa.

Així el manporrero Ridao ha fet el que tocava fer, defensar l’empleat del PSOE i atacar sistemàticament CiU. Sense importar gens ni mica que en la defensa de l’empleat del PSOE, sr. Montilla, i l’atac indiscriminat i sistemàtic a CiU estigués rebentant les opcions del nostre país. A qui l’importa això a l’actual direcció d’ERC???? No fem bromes, que amb el pa de cada dia no s’hi juga.

El paper de CiU en tota aquesta comèdia ha estat trist, per deixar-se entabanar i enredar d’aquesta manera.

Però el paper d’ERC, i lamento molt haver-ho de dir així, ha estat, un altre cop, el dels traïdors. Ho han traït tot. Han traït el país i les seves expectatives i, el que és pitjor, però habitual, han actuat, en tota aquesta comèdia, de mamporreros dels sociates, fent-los-hi la feina bruta i marcant CiU permamentment.

El futur d’aquest país, dissortadament, ja no passa per ERC. Però el futur d’aquest país necessita, urgentment, també, desempallegar-se de tota aquesta bassura de la direcció d’ERC i el seu manporrisme. I si CiU vol liderar res, farà molt bé de no fer ni puto cas d’aquesta caspa hermafrodita de la direcció d’ERC i dels seus discursets, i anar al gra, i denunciar severament l’estafa tripartita, l’estafa del finançament i l’estafa del discurs oficial tripartit que només persegueix colgar de merda el nostre país. CiU farà molt bé de desempellagar-se del discurs del “sí bwana” del tripartit i d’ERC. I així espero que ho faci, pel bé del país.

VERGONYA: continua la presa de pèl de les eòliques

2008-09-29T11:15:00.001+02:00

NOTA DE PREMSA DE L'ASSOCIACIÓ EN DEFENSA DE LA TERRA I EL VENT DE TOTS

Avui dia 25 de setembre de 2008 novament no ha declarat davant de Jutjat de Gandesa Ramon Carbonell Santacana, representant de Copcisa, malgrat estar citat, per no haver comparegut ni ell, ni el seu advocat . A més a més no han avisat ni presentat cap justificació per no comparèixer. Confiem que la nova citació que efectuarà el Jutjat de Gandesa garantitzi la presència del representant de Copcisa a declarar per la denúncia interposada per la nostra Associació. Es dona la circumstància que anteriorment , el dia 31 de juliol de 2008, ja van demanar l'ajornament de la declaració de Ramon Carbonell per no poder assistir-hi el seu advocat.

Diferents membres de la nostra associació , el seu representant legal , mitjans de comunicació , la jutgessa i els funcionaris del Jutjat han esperat vanament durant més de 1/2 hora la compareixença de Ramon Carbonell.Finalment la Jutgessa ha decidit suspendre les actuacions judicials.

Tothom es pregunta per quin motiu li costa tant al representant de Copcisa presentar-se per a ser interrogat al Jutjat de Gandesa. En tot cas és una qüestió que ha de respondre ell o el seu advocat.

El que si nosaltres podem dir és que sospitem que Copcisa no sap com explicar a hores d'ara que ha venut els parcs eòlics de La Fatarella. Corbera , Vilalba a Neo Energia del Grup Hidroelèctrica del Cantábrico,SA, obtenint important plusvàlues, mentrestant creix l' indignació entre la gent de la Terra Alta. Ja es parla de l'estafa eòlica. Creiem que estan ajornant fer pública la venda perquè encara no està aprovat el Pla Especial Urbanístic dels parcs eòlics i per tant encara no poden demanar les llicències d'obra i tot just demà comencen les expropiacions pel parc eòlic de Vilalba , als que hauran de continuar les de Corbera i La Fatarella. Expropiacions per interès social i plusvàlues per a empreses privades??? Això permeten el govern de la Generalitat i els nostres Ajuntaments ??

Desprès de la notícia del diari Cinco dias .com de data 5 d'agost de 2008, ara a El Economista ,Portal financer amb notícies sobre mercats i cotitzacions , de data 03/09/2008 sortia publicada la següent informació :
COPCISA ULTIMA LA VENTA DE CUATRO PARQUES EOLICOS QUE TIENE EN TARRAGONA AL GRUPO ELECTRICO HIDROCANTABRICO. AUNQUE LA CONSTRUCTORA ANUNCIO EN AGOSTO DEL CORRIENTE QUE VENDERIA LOS PARQUES POR 30 MM. DE EUROS, LAS NEGOCIACIONES AUN NO ESTAN CERRADAS, POR LO QUE NO SE HIZO PUBLICO EL NOMBRE DEL COMPRADOR. A FALTA DE LA FIRMA DEFINITIVA, HIDROCANTABRICO SE PERFILA COMO PRINCIPAL CANDIDATO Y SERA EL ENCARGADO DE CONSTRUIR LOS CUATRO PARQUES, QUE SE ENCUENTRAN EN FASE DE PROMOCION. PORTAVOCES DE EDP RENOVABLES Y DE COPCISA DESESTIMARON PRONUNCIARSE SOBRE LA OPERACION. LOS PARQUES SON BON VENT DE L EBRE(La Fatarella) , BON VENT DE PENISSARS,(La Jonquera), BON VENT DE CORBERA ( Corbera d'Ebre) Y BON VENT DE VILALBA ( Vilalba dels Arcs).

Adjuntem dossier econòmic del Grup Hidroelèctrica del Cantábrico,SA.

També es significatiu el silenci , durant tot aquest temps, de Copcisa i de Jaume Morron , en tot el referent a les restes humanes dels combatents de la Batalla de l'Ebre , quan tots els parcs eòlics que ha venut estan situats en espais de la Batalla de l'Ebre i tant Copcisa, com responsables polítics de la Comissió d'Urbanisme de les Terres de l'Ebre , del Comebe i de la Delegació del Govern de la Generalitat de Catalunya a les Terres de l'Ebre no en van fer cap referència durant la tramitació administrativa dels parcs eòlics i durant l'elaboració del Pla Especial Urbanístic dels mateixos. Tenim sospites fundades que s'ha volgut ocultar la realitat de la Batalla de l'Ebre per interessos polítics i especulatius. Ha tingut que ser la societat civil la que donés a conèixer aquesta realitat.Fins i tot ho sap el Molt Honorable President de la Generalitat.

Igualment és significatiu el silenci de Copcisa i els responsables polítics sobre l'actuació reconeguda de lobbys a la Terra Alta per aconseguir l 'implantació de parcs eòlics.

Desprès d'introduir la divisió i malmetre la convivència als nostres pobles amb una estratègia empresarial super agressiva , amb la col·laboració de responsables politics que tenen noms propis, ara marxen amb els beneficis " a otra parte". Nosaltres treballarem per restablir l' unitat i la convivència als pobles de la Terra Alta i lluitarem contra l'especulació i contra la corrupció , pel respecte als drets humans i el dret de les famílies a que es tracton amb dignitat les restes dels combatents de la Batalla de l'Ebre i per respecte a nosaltres mateixos .. A hores d'ara la confiança en el Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat, i els nostres ajuntaments està sota mínims. .

Des d'aquest racó del món que es diu Terra Alta , abandonats de la societat oficial , volem llançar un missatge d'esperança a tots aquells que es troben en situacions similars a pobles i zones rurals de Catalunya i el món, els animem a organitzar-se i lluitar per un món on es respecto el dret de les persones i a no resignar-se a les imposicions dels poderosos. No tot val, encara que sigui en nom de l'energia eòlica.

Secretariat

terraventdetots@gmail.com

La Fatarella (Terra Alta)

Xarneguisme sense límits (ni fronteres...)

2008-09-24T01:05:00.005+02:00

Arribava amb el TGV de Madrid, tard i cansat. Tenint en compte que estem en les festes de la Mercè (dimarts a la nit) he pensat que agafar el metro per tornar a casa seria més ràpid i segur que pillar un taxi. De fet també hi ha fet el meu esperit català d’estalviar el taxi a l’organització que m’havia convidat a Madrid a fer una xerrada, atès que a banda dels meus honoraris ja m’havien pagat el tren, l’hotel del dia abans, uns bons menjars i en taxis a Madrid m'havia gastat 80 euros.

Bé, el cas és que, confiat, agafo el metro, línia blava, per fer canvi a la groga cap al Poble Nou i… ràpidament m’he adonat del meu error. Suposo que avui hi ha alguna macromoguda al Fòrum. Tot s’aguantava al límit fins arribar a Urquinaona (quan entren els que venen de la línia vermella). Llavors el metro s’ha omplert d’una quitxalla en plena edat del pavo, horrorsa edat del pavo i fatal portada… i fatalment incrementats els seus fatídics efectes suposo que amb grans dosis d’alcohol.

No faig servir gaire aquest terme, però és l’únic que m’ha vingut al cap: ESTAVA ENVOLTAT D'UN XARNEGUISME ABSOLUTAMENT INSUPORTABLE. No el faig servir, entre d'altres petites coses, perquè jo sóc "xarnego" en el sentit original de la paraula, no en el que s'ha convertit. Però realment no he pogut evitar pensar-ho i que em vingués al cap el que sempre diu un bon amic: el xarneguisme no és una condició, sinó una opció, una actitud.

Collons… i quines actituds que tenia al meu davant. Atònit, i com un pop en un garatge, amb el traje i la corbata, la cartera i el paraigües anglès… i aquella autèntica horda cridant, movent-se com a autèntics micos, bevent de botelló…

I mentre intentava “abstreure’m” del tot plegat i pensar bondadosament “són joves”, han començat a cantar o cridar… però era incapaç encara d’imaginar-me el que havia de venir.

Sense solta ni volta han començat a cridar “España!, España!”. Acollonant. M’he quedat flipat. D’acord que no ha sigut tot el vagó, però Déu n’hi dó. Tampoc ningú ha xiulat ni ha fet cap gest de desaprovació. S’han acabat els crits i han continuat fent el burro.

Jo també m’he sentit prou imbècil, d’haver pillat el metro perquè pensava que arribaria més ràpid a casa i a sobre encara estalviaria uns euros a una gent de Madrid. S’ha de ser imbècil per part meva.

I s’ha de ser imbècil per part nostra per no veure el que està passant. El que ens està passant.

Això sí, arribar a casa, posar les notícies, i encara anem amb l’estafa aquesta tan magníficament perpetrada pels sociates de la “unitat”. Unitat perquè ens donguin un altre cop pel cul mentre encara els hi agraïm i gesticulem com a gossos agraïts davant l’amo, atemorits per la nostra pròpia impotència, atrapats en la trampa del tripartit, els putos sociates i tota la cort de mitjans i aduladors que ja són legió.

Sí, definitivament som uns autèntics imbècils.

PS: per cert, ahir a la nit, a l’hotel, tornant del sopar, poso la tele, no sé perquè busco el Buenafuente a la Sexta, i estava de celebració de no sé quants programes. Anava sortint tota la fauna habitual, tot el seu imaginari espanyol que va començar a esprèmer des de Televisió de Catalunya, la seva. Li anaven passant trucades sorpresa i, tot d’una… el president Pujol. Vaig apagar la tele. No sé si era el de debò o un imitador. Però també vaig pensar, en aquell moment, en el nostre nivell d’imbecilitat, que havíem fet de catapulta d’aquest personatge, espanyol i espanyolíssim, des de la televisió de Catalunya. Li havíem ofert la nostra televisió perquè s’ho pogués fer d’espanyol i de trampolí. Uns autèntics imbècils. Que a sobre li riem les gràcies. És clar que, malgrat tot, encara podem mirar amb enyorança aquella època, davant la infàmia espanyolista en què el tripartit, de la mà d’ERC, ha convertit TV3, la seva, una autèntica màquina d’espanyolisme.

VERGONYA! Continuen les actuacions il·legals de les eòliques a la Terra Alta

2008-09-22T15:33:00.003+02:00

(pel seu interès i la gravetat dels fets que s'hi denuncien, us reprodueixo el comunicat del Secretariat de l'Associació en Defensa de la Terra i el Vent de Tots. Els fets exposats són una evidència de l'exactitud de la denúncia que efectuava en el post sobre la dimensió econòmica del negoci i les irregularitats absolutes de les eòliques i les administracions en tot el procés). NO DEIXEU DE LLEGIR-HO!!!

.............................................................................................................................................................

La declaració de Ramon Carbonell Santacana, representant de Copcisa, davant del Jutjat de Gandesa per una denúncia de la nostra associació, ajornat el passat dia 31 de juliol, s'efectuarà el proper dia 25 de setembre a les 12 hores.

Malgrat tot i coincidint amb aquest fet, Bont Vent de Vilalba, SLU/COPCISA continua amb la seva tàctica de la politica de fets consumats i de divisió entre els veïns i veïnes dels pobles ,anunciant el començament de les obres del parc eòlic Vilalba. S'adjunta com a prova el document carta que ha enviat a veïns i veïnes afectats.

Com pot anunciar Bont Vent de Vilalba, SLU/COPCISA l'inici de les obres quan encara no està aprovat el Pla Urbanístic i per disposar de la llicència d'obres de l'Ajuntament de Vilalba cal que aquell estigui aprovat , perquè la llicència d'obres el que ha de fer es comprovar si la llicència s'ajusta a les determinacions del Pla Urbanístic ?.

És una vergonya , una irresponsabilitat i una presa de pèl la tàctica i l'actuació dels responsables de Copcisa anunciar inici d'obres, quan estan denunciats i han de declarar al Jutjat de Gandesa per fer obres i treballs sense autorització al no estar aprovats els Plans Urbanístics i no disposar de llicència d'obres.

És una vergonya i enganyar a la gent anunciar l'inici de les obres del parc eòlic Vilalba, fent veure que no ha passat res, quan Copcisa no ha informat als veïns i veïnes afectades que ha obtingut amb les seves terres una plusvàlua de 25 milions d'euros per la venda de parcs eòlics, segons informacions del Diari Digital Cinco Días .com de data 5 d'agost de 2008. És necessari que Copcisa aclareixi aquest , perquè seria humiliant que els propis afectats , per les mentides de Copcisa, col·laborarés en la seva pròpia explotació i en l'especulació de les seves pròpies terres , per a benefici de Copcisa. El mateix diríem de regidors i responsables municipals que parlen als nostres veïns per a treballar al parc eòlic Vilalba. Quan temps podrà continuar amagant COPCISA aquest fet i enganyant a la gent ??

L'Ajuntament de Vilalba no hauria de permetre aquesta actuació de Copcisa, atès que ha estat informat de la venda de parcs eòlics i li hem manifestat la nostra opinió que COPCISA comet un frau de llei al voler utilitzar la institució de l'expropiació forçosa per prendre les terres als veïns i veïnes , la majoria de La Fatarella. Com poden permetre els Ajuntaments les expropiacions de les terres dels seus veïns o que aquests hagin signat acords amb Copcisa sota l'amenaça de les expropiacions , sabent que Copcisa ha negociat la venda dels parcs eòlics i ha obtengut unes grans beneficis amb la terra i al suor de moltes generacions dels nostres pagesos i de les nostres pageses ??

Si els ajuntaments i els responsables municipals no reaccionen , estaran col·laborant , a l'igual que fa el govern de la Generalitat, suposadament progressista i d'esquerres , amb COPCISA amb l'especulació i l'espoli de les terres de la nostra gent. Encara són a temps de posar-se al costat de la seua gent i no fer d'encarregats de Copcisa.

Algú sap si tenim diputats de la Terra Alta al Parlament de Catalunya?? Algú ha vist als Il·lustres senyors diputats Pallarès i Paladella ? Perquè permeten que ens tractin com a una colònia ? Perquè la majoria de pobles amb persones d' UPTA , tradicionalment defensora dels ciutadans i ciutadanes i dels més dèbils de la Terra Alta , és plega als dictats del Partit Socialista de Catalunya i de Copcisa ? On és la seva independència ??

El dia 25 de juliol de 2008 vam entregar personalment al Molt Honorable President de la Generalitat documentació acreditativa de la realitat de la Terra Alta, documentació acreditativa de la conducta de responsables polítics i moltes preguntes . La resposta ha estat resoldre concedir declaracions d'utilitat pública a Copcisa i expropiacions.

Desprès de les evidències de l'existència de restes humanes de combatents de la batalla de l'Ebre,cap fiscal, ni jutge, ni síndic de greuges, ni responsables de l'exèrcit ( eren soldats de l' exèrcit de la república) han fet res per recollir ja les seves restes ni res per aturar l'amenaça que pesa sobre ells per la implantació dels parcs eòlics. El Conseller Nadal està a punt de signar un Pla Urbanístic dels parcs eòlics , en el qual no hi figura cap referència a les restes humanes perquè responsables polítics ho van amagar .

Definitivament cal emprendre a la Terra Alta el camí de la independència dels poders polítics i econòmics de la metròpoli , per evitar servilismes i corrupció, arbitrar mesures als ajuntaments i a la societat civil per agafar el control dels nostres recursos naturals i energètics per evitar l'especulació i l`espoli i començar a treballar per un model d'autosuficiència energètica.

Que ho tingui clar COPCISA i el GOVERN DE LA GENERALITAT : defensarem la justícia i la legalitat, lluitarem contra la corrupció , contra l'espoli i l'especulació de la nostra terra, i treballarem per organitzar i unir al veïns i veïnes contra l'estratègia de la divisió i l'enfrontament que han practicat les empreses als nostres pobles.

Sheepdogs

2008-09-16T21:27:00.004+02:00

Aquest estiu he estat dues setmanes al País de Gal·les. Un país preciós, ple de munanyes verdes (mitja muntanya), rius… un paisatge bucòlic que omplen, arreu on fixis la vista, ovelles enmig de pastures infinites.

Vam fer una visita a una granja. Ens van explicar les diferents classes d’ovelles que podem trobar-hi, les seves carácterístiques, quines fan més llana, quines més i millor carn, quines són més resistents a les dures condicions meteorològiques, el seu origen, etc. Tot molt documentat i amb observació directa dels animalons.

El pagès que ens ho explicava ens va comentar que a Gal·les es calcula que hi ha uns nou milions d’ovelles, mentre que només hi ha tres milions de persones. Llavors vaig intervenir per preguntar al pagès com s’ho feien per distingir aquests dos grans tipus d’ovelles. I li vaig confessar, avergonyit, que jo, al meu país no sóc ni tan sols capaç d’establir aquesta gran classificació que ells tenen tant per la mà.

L’home no ho va entendre gaire. Jo vaig pensar que a causa del meu anglès deficitari.

La visita va continuar amb una exhibició de gossos d’atura. Aquest espectacle ja m’era més familiar. I bé, ja tots haureu vist aquestes aventures dels gossos d’atura, ni que sigui pel C33. Un prat enorme, un pastor, un gos i un grapat d’ovelles. El pastor, immòbil, emet una sèrie de xiulets o crits que són seguits amb precisió militar pel gos, que porta les atabalades ovelles amunt i avall fins aconseguir ficar-les totes en un tancat. El gos d’atura és un ajut imprescindible per al pastor, és en conduir els ramats on es manifesta la seva veritable naturalesa, l’essència d’aquesta raça de gossos. Els bons gossos d’atura condueixen perfectament el ramat, i de vegades fins i tot, més enllà de seguir les indicacions del pastor, són capaços de tenir iniciativa, impedint que qualsevol ovella se separi de la resta.

Acabada l’exhibició vaig tornar a adreçar-me al pastor i li vaig preguntar si les ovelles eren molt estúpides. I ell em va dir que les ovelles són més inteligents del que la majoria de la gent es pensa. Llavors li vaig preguntar com reconeixia aquesta inteligència, i em va dir que sabien reconèixer les seves pastures, de la mateixa manera que sabien reconèixer i obeir el “seu” gos.

Em vaig quedar estupefacte. Aquell pastor considerava que les ovelles eren més inteligents del que la gent es pensava perquè sabien reconèixer les seves pastures i el seu gos, el gos que les empaita per conduir-les al tancat.

Tot això em va resultar estranyament familiar i alhora admirable.

No endebades –reflexionava mentre la pluja continuava caient i el netejaparabrises del cotxe anava d’una banda a l’altra sense parar- aquesta gent, els gal·lesos, són –pensava- molt afortunats de poder distingir entre ovelles i persones. Vaig maleir el meu anglès insuficient, perquè m’hagués agradat molt aprofitar l’experiència d’aquella gent per trobar-hi els trets característics de la distinció entre ovelles i persones. Al nostre país, a Catalunya, aquesta distinció és pràcticament impossible.

Vaig decidir, mentre tornàvem al B&B, fixar-m’hi. Allà estaven, al meu davant, a la meva esquerra, a la meva dreta, escampades pels prats infinits i verds, quasi immòbils, fins i tot sota la pluja. Quina meravella, pensava, igual que nosaltres! Les mateixes pautes de comportament, clavades!

I l’exhibició del gos d’atura... Oh! L’exhibició i l’explicació de la naturalesa i característiques dels gossos d’atura em situar clarament els nostres polítics al cap.

Com són possibles tantes similituds? vaig dir, de manera inconexa, mentre apurava una pinta en un pub a la carretera i l’amo em mirava estranyadament. La seva naturalesa es manifesta “perquè saben conduir el ramat”. Magnífic. I “ho porten dins o se’ls ha d’ensenyar?”, havia preguntat al pagès. “Ho porten dins, però també se’ls ha d’ensenyar”. Realment extraordinari.

Però, sense que ell ho sabés, i mentre es pensava que emfatitzava de manera definitiva l’explicació que em tenia absolutament capficat, admirat, diu allò de “els més bons són capaços de tenir iniciativa, impedint que qualsevol ovella se separi de la resta”. Extraordinari. Realment extraordinari.

Li vaig preguntar si per aquella escola de gossos d’atura s’hi havien passat polítics catalans. Però tampoc no ho va acabar d’entendre. o va mantenir un prudent silenci i discreció molt professional. Jo ho vaig tornar a atribuir al meu anglès insuficient.

Diada (convulsions a bateria)

2008-09-10T18:11:00.006+02:00

Aquesta nit, vespra de l'Onze. Demà la Diada.

Avui encara em veig amb cor de treure el cap pel Fossar. Primer un bon sopar amb els companys, i després les clàssiques ofrenes (penya barcelonista Creu de Sant Jordi i Catalunya 1640). Una estona pel Fossar, escoltar el disc ratllat d'uns parlaments cada cop més alienígenes. Alguns altres amics, coneguts i saludats. I acabar amb algun gintonic al Borneo, que ja va essent l'últim bar que val la pena pel Born. I cap a casa.

Demà em quedaré a casa, suposo. Els dos últims anys he estat fora per feina. I no m'ha sapigut greu. Enguany seré aquí, però no tinc les més mínimes ganes de participar d'una parafernàlia que té un cert punt depriment, de ritual cada cop més presoner de les nostres pròpies misèries. Cada cop més buits, la parafernàlia ho omple tot, ho acaba essent tot.

Els nostres moviments són espasmòdics. Gairebé diria que són una mena de convulsions. No donem per a més. El motor ja fa molts mesos que s'ha ofegat. Tirem de bateria. Aquesta és, em temo, la nostra realitat.

Més enllà del disbarat governamental i nacional del tripartit, a hores d'ara és impossible mirar enlloc i veure-hi una mica d'il·lusió. Com a molt un resistencialisme coratjós i admirable, en algunes persones i entitats. Cap xispa de res. I si no, al temps, a veure el què demà, ja m'ho explicareu els qui hi aneu.

Matar la il·lusió. Ara en diuen perplexitat. Un cop més, les paraules. Però faríem bé de mirar-nos, perdoneu la cursileria, el cor, la nostra ànima. Està bruta. La nostra ànima com a poble està malalta. De vegades penso que fins i tot ja no en tenim, d'ànima. Però vaja, llavors sempre passa una coseta o una altra que et permet somniar una estoneta més i fer més lleugera l'agonia.

Quin gran negoci que hem fet amb ERC i els seus dirigents. I encara més, amb la seva fastuosa cort d'aduladors, que ofereixen, dia sí, dia també, un espectacle patètic, dantesc, de submissió, d'inutilitat, de servilisme. L'espectacle d'en Ridao sortint cada dia al "quite" en defensa d'en Montilla és nauseabund. Quina pena. I en Carod o en Benach? Però heu vist alguna cosa més patètica. Aquests dies se'ls hi ha posat cara així com d'anar estrets, aquesta cara de quan parles i l'estómec et fot una mala passada i emet uns estranys sons, inaturables, que ofeguen les teves paraules, el teu discurs.

Sort n'hi tenen d'aquests pallassos d'Unió, especialment d'aquest clown patètic anomenat Pelegrí, una mostra realment llefiscosa del pitjor de la nostra política.

No penso enganyar-me. Aquesta és la realitat. Si la volem transformar, si la volem canviar... no sé ni per on començar. Però tampoc ho penso deixar córrer. Sempre ha passat igual, la gentussa, a la reraguarda, es fotien els banquets, feien les soflames, abrandades. Manipulaven. I, sobretot, sobrevivien.

Per això, malgrat tot, cal anar aquesta nit al Fossar i retre homenatge als nostres morts. Als patriotes del 1714, com als patriotes que generació rere generació hi han deixat la vida, o la llibertat. Anònimament. Anònimament, ho hauríem de fer. I en silenci.

PS: pengeu l'estelada al vostre bloc!

VERGONYA: Salvem les restes dels soldats de la batalla de l'Ebre. LES CLAUS DEL CONFLICTE

2008-09-08T20:57:00.010+02:00

Amb aquest article enllaço amb un dels últims posts abans de les vacances, VERGONYA, salvem les restes dels soldats de la batalla de l’Ebre. A la causa a Facebook, amb més de 300 adherits, hi ha tota la informació d’articles i TV que ha anat sortint des que vaig fer pública la denúncia: Oriol Junqueras a l’Avui, Joan Marí al Diari de Balears, El Periódico de Catalunya, el Singular Digital i un dels seus articulsites, Xavier Fändrich i els informatius de Telecinco.

És a dir, que malgrat ser agost, la informació s’ha anat escampant, la denúncia, gràcies a tots, ha arribat a molta gent. Però malgrat això, i malgrat les visites de personal del Memorial Democràtic, no sembla que estigui garantida cap de les coses que es reivindiquen i que podeu consultar en el document de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta.

Aquest estiu he estat resseguint altres indrets de la Batalla que es poden veure afectats per la depredació eòlica i, sobretot, ens hem anat conscienciant de les conseqüències irreversibles de la més que probable ocupació i destrucció d’espais emblemàtics, que a qualsevol altre país del món serien preservats, cuidats, senyalitzats i, en la mesura que els pressupostos públics ho permetin, rehabilitats, restaurats, reconstruïts… feu servir el verb amb re- que considereu més convenient. I, evidentment, una actuació urgentíssima per la recuperació d’aquestes restes.

Encara ara, 70 anys després, no és fàcil parlar-ne amb la gent del poble. Però un fil feble de consciències ens ha permès estirar testimonis, visitar llocs… i copsar la magnitud moral del problema al que fem front.

Avui us adjunto unes fotos noves. Fetes en un altre turó dels que probablement siguin víctimes de la depredació eòlica. Anònimament uns veïns ens en van alertar. Fa uns mesos un pagès, refent els marges de la seva finca, eixamplant-la, havia trobat colgats un bon grapat d’ossos. Són les fotos que adjunto al post. Gratant amb compte sobre la superfície que havia quedat al descobert al refer el marge, desenes d’ossos n’emergien. Només hem gratat una mica. Aquest és el testimoni. Si us hi fixeu podeu veure clarament com estan enclavats en la terra. L’acumulació, aplegar-los en un munt al marge, és el mínim respecte pels que van quedar al descobert en llaurar.

Segurament us haureu preguntat, si tot això que explico és així… on és la gent, on són els ajuntaments, on són els consells comarcals, on és el COMEBE, on és la Generalitat? No hi ha ningú que hi pugui fer alguna cosa?

Bé, doncs la veritat és que a tota la Terra Alta, només un reduït grup de persones a cada poble han aixecat la veu contra la massificació eòlica. Aquesta resposta, a més, només ha adquirit un gruix rellevant a Horta de Sant Joan, on s’ha guanyat un referèndum i per revocar les llicències d’obra i implantació dels molins. A la resta, res, silenci ciutadà i silenci de les administracions. Per què?

A la Terra Alta la gent no té cap esperança en el seu futur o en té molt poca (no s’hi val generalitzar, però em temo que aquest és el sentiment majoritari). Sense aquesta esperança, sense cap esperança, prefereixen vendre-se’l. Probablement hi hauria bofetades per ser un dels propietaris on s’ha d’instal·lar un d’aquests megageneradors. Perduda l’esperança, tot està en venda: la terra, el futur, la il·lusió…

Més enllà de tota la dimensió històrica i moral dels espais de la batalla de l’Ebre, econòmicament som només uns pocs els que defensem que no es vengui el futur de les nostres terres. I aquest futur passa, inevitablement, per treure profit de l’atàvic aïllament d’aquestes terres, per convertir-lo en una oportunitat, promoure un turisme natural, cultural i històric que a la seva vegada promocioni la comarca i els seus productes. Que “el ganxo” de tot aquest esforç museïstic reverteixi en la creació d’estructures productives, allotjaments rurals, empreses de serveis, restaurants, etc i en una promoció dels nostres productes, que continuen essent la base de la nostra economia: vins, olis, fruits secs, fruites…

A Horta de Sant Joan, que fa temps s’han reorientat en aquest sentit, ho han entès, i han combatut amb eficàcia la massificació eòlica, perquè justament és un atemptat contra el seu futur.

Però… si això fós així… perquè la gent no ho veu? Doncs perquè el present pesa massa.

Fa molts anys que totes les cooperatives agrícoles de la zona tenen molts problemes, que el fruit de la terra perd valor i els ingressos de les famílies pageses minven constantment. D’uns anys ençà la dedicació a la terra ha esdevingut pràcticament inviable. La gent jove que havia apostat per treballar la terra, per continuar mimant aquesta terra, es veu abocada a marxar periòdicament del poble a fer de jornalers, de temporers, i complementar els seus ingressos. La gent més gran ja quasi que només espera de les seves collites que els permetin pagar-se la seva seguretat social agrària els pocs anys que li queden fins la jubilació.

Aquesta precarietat econòmica de l’agricultura terraltenca i els seus pagesos cal tenir-la en compte per entendre l’altra dimensió d’aquest problema. Molta gent suspira perquè al seu tros de terra s’hi instal·li un molí. I sabeu perquè? Perquè la instal·lació d’aquest molí els “garanteix”, d’acord als tractes que els ha ofert l’empresa, uns ingressos anuals de… 3.000 euros…

El segon element clau en la depredació eòlica (i més endavant entendreu perquè parlo de depredació) són els ingressos que han promès i fins i tot avançat als ajuntaments. És una part molt trista de tota aquesta història, i fins i tot fosca. Però el cert és que aquestes empreses han ficat a sobre de la taula dels alcaldes unes quantitats de milers d’euros a canvi de la seva complicitat, silenci, passivitat i… llicències d’obra… que els han enlluernat. En un context econòmic tan deprimit com el de la Terra Alta, hi han vist l’oportunitat de fer realitzacions immediates de serveis per als seus habitants. P.ex. la construcció de guarderies. Però també per a moltes altres coses absolutament prescindibles, fungibles i que situen aquests ajuntaments en una dimensió econòmica falsa pel que fa a les seves possibilitats. Algun dia ja m’hi estendré en aquesta espècie de “saulmenenisme” que pot acabar en un corralito local en aquestes institucions. I del que, per cert, l’Ajuntament d’Ascó n’és el rei, i apalancat en aquesta demencial cultura del subsidi de la merda, ja ha demanat que s’hi instal·li el cementiri nuclear estatal.

Però… per què parlo de depredació eòlica? Començaré pel més fort i recent:

COPCISA, l’empresa que des del principi ha estat al darrere d’aquest monstruós projecte de massificació eòlica acaba de vendre’s tots els seus drets sobre aquests parcs a una gran empresa elèctrica estatal generant unes plusvàlues, un benefici pràcticament net de… 25 milions d’euros. Només pels drets!!!!! Només per les gestions fetes davant ajuntaments i particulars!!! No hi ha més que dos molins dempeus i el projecte ja els ha generat al voltant de 25 milions d’euros de beneficis amb aquesta venda.

És a dir, no s’ha generat, com aquell que diu, ni un miserable kilowat de llum… i aquesta empresa ja ha obtingut, entenc que per haver fet la feina bruta davant institucions i particulars, aquesta milionada d’euros de benefici, segons recollia el diari econòmic Cinco Días aquest agost, en una notícia localitzada a Bilbao.

ELS PARTICULARS: per què parlar de depredació i egoïsme? Molt fàcil. Imagineu un poble d’uns 1.300 habitants. Imagineu que en aquest poble hi van 20 molins. Els 20 propietaris de les finques on vagin els 20 molins rebran aquests 3.000 euros anuals. Per tant, és un benefici tipus loteria per a aquests propietaris. Podríem dir, “doncs de conya per a ells”. Ah, però no és tan fàcil!… de cada molí cal que surti una línia elèctrica. El projecte total contempla, a més, la instal·lació, crec no equivocar-me, de 3 MAT (sí, aquesta línia de Molt Alta Tensió que al Pirineu va provocar aquell acord entre el govern espanyol i francès per fer-la soterrada). Doncs a nosaltres ens n’encolomen tres. I evidentment, aèries.

Si una línia és aèria… òbviament necessita torres de molt alta tensió. I on van? Doncs al mig de les finques de la resta de pagesos dels pobles. I, òbviament, CAP d’aquests pagesos rebrà ni cinc de tota aquesta moguda. Al contrari. Li destrossaran la finca. Les explotacions són familiars, i aquestes empreses i la seva depredació el que no volen és complicar-se per terrenys costeruts… si pot ser. I és clar que pot ser!

Per a això tenim totes les administracions “gestionades”. Només cal que declarin aquestes obres com d’interès públic… I A EXPROPIAR!!! Sí. Els propietaris dels terrenys per on passen les línies d’evaquació de l’energia produída pels molins són directament expropiats. I no se’ls expropia i paga tota la finca, sino només la petita part on va la torre. I els importa una merda que això trenqui les finques, les esquarteri i les faci econòmicament inviables, fins al punt que poden ser abondanades. Sense pietat s’ha expropiat a centenars de pagesos, se’ls ha sacrificat absurdament les seves explotacions i no s’ha atès, en cap cas, les peticions perquè, p.ex. la torre no anés al mig de la finca, sino en un dels seus racons.

Seria interessant de saber què s’entén per utilitat pública en aquest ocàs de l’obligatòria defensa dels interessos generals de les administracions. La utilitat pública és aquesta mena de negoci de COPCISA amb la venda dels seus drets (permisos administratius aconseguits i convenis amb els particulars) per entre 25 i 30 milions d’euros?

És això?

Però és que a més a més de la desproporció i indefensió davant aquestes empreses i la complicitat administrativa, no respecten res, absolutament res.

D’entrada, els pagesos no van tenir cap mena d’assessorament perquè poguessin defensar de la millor manera possible els seus drets, tant per a la instal·lació de molins com davant les expropiacions. Les empreses han entrat il·legalment en finques, hi han fet cates, etc. i per aquest motiu han estat denunciades davant el jutjat de Gandesa. Però això no atura la seva implacable depredació del territori i l’abús sobre la gent.

Els diners en concepte de permisos d’obres que han signat els ajuntaments són, segons les nostres investigacions, inferiors al % que els mateixos ajuntaments tenen establert per a qualsevol particular. Enlluernats pel total de la xifra, han acabat perdent uns ingressos als que, d’acord a la llei, tenien dret. Fins i tot s’han atorgat i cobrat llicències d’obra condicionades a l’aprovació de plans urbanístics especials…

Els processos d’informació i assessorament han estat escassos i tendenciosos. Els convenis d’expropiació s’han arribat a signar al saló consistorial. Els pagesos que estaven dubtosos han rebut trucades i pressions, i se’ls ha mentit. Se’ls ha enganyat i no se’ls ha permès que defensessin adequadament els seus interessos. S’han aprofitat d’ells i de la precarietat econòmica de l’economia local. Cap administració ha vetllat per ells.

I, col·lectivament, tampoc no hi ha hagut cap defensa organitzada d’aquests interessos. Només ara algunes entitats, i davant el munt d’irregularitats i abusos de tot el procés, s’han atrevit finalment a iniciar la via judicial per aturar aquesta infàmia.

Aquest agost un dels advocats que s’han posat, de manera valenta, al capdavant d’aquestes reclamacions, em comentava amargament la seva desolació perquè havent-se pogut fer les coses bé, d’una manera raonable, transparent, buscant que la instal·lació dels parcs eòlics fós raonable i en indrets adequats, i que ajuntaments i ciutadans haguessin rebut el que en justícia els hi pertocava… les coses hagin anat així i hagin acabat amb aquests abusos. Però algú, sense haver fet encara cap molí (bé, em sembla que se n’han fet dos dels més de 200 previstos), ja s’ha embutxacat entre 25 i 30 milions d’euros.

Ah! Quasi me n’oblidava! L’advocat de la part demandada és un conegut penalista de Barcelona especialitzat en la defensa de casos de corrupció.

Ah! I una altra cosa, que estic fatal de memòria… no busqueu cap partit polític a l’hora de defensar aquests interessos i memòria violada. Omertà…

Ara parlen de “Memòria Democràtica”. Poca memòria, poc present i poc respecte. Ni per les terres, ni per les gents, ni per la seva dignitat… ni tan sols per la dels milers i milers de morts les restes dels quals, 70 anys després, sembla que encara ens criden VERGONYA!

Ja torno a ser aquí!!! (i amb moltes ganes...)

2008-09-07T00:26:00.003+02:00

Benretrobats, amics que llegiu aquest bloc! Han estat unes llarguíssimes vacances, ho reconec. Una mica més llargues del que és habitual, perquè he estat les dues últimes setmanes participant, en una altra nació sense estat de l’Europa Occidental, en un curs de formació de dues setmanes que m’ha permès conèixer una altra realitat. Una experiència enriquidora professionalment i una realitat molt interessant el descobriment de la qual m’ha induït a certes reflexions de les que us en faré partíceps.

Fins aleshores, l’estiu va transcórrer plàcidament pel poble. Fent les coses que es fan al poble. Gaudint de la Festa Major. D’un temps benigne. De llargues xerrades amb els amics i la gent del poble. I unes quantes excursions.

En aquestes llargues setmanes d’absència blocaire (jo també us he trobat a faltar, he he he) al nostre país han passat coses. Però jo no he aconseguit superar la certa apatia que em provoca el tot plegat. Els espanyols en diuen “astío” (i ara no recordo si va amb h). No és, evidentment, una distància patriòtica. En cap cas, o fins i tot ben al contrari. És que em reafirmo en que el tripartit és un fàstic total que mereix la més total de les condemnes i els combats, i el mal que fa al país és descomunal i el pagarem, em temo, i si no ho evitem, llàrgament. Ja tindrem temps de reenganxar els arguments.

Les dues últimes setmanes, en que pràcticament he estat incomunicat, absent de contactes, de lectura de premsa o de poder consultar internet, m’han permès reflexionar sobre un dels temes que més m’agraden: la tensió, en els nostres temps, entre la solidesa, la profunditat, el món del “ser”, i la frivolitat, la irrellevància, el tacticisme que omple la nostra política.

I tanmateix les coses s’han mogut, a molts nivells. Hi ha, pel que veig, i no fa si no poques hores que he arribat amb avió, novetats, gent que es mou i coses que es mouen. També en parlarem.

Aquest estiu, aquestes llargues setmanes al poble, hem continuat les recerques al voltant dels espais de la batalla de l’Ebre, la massificació eòlica i les seves imperdonables conseqüències sobre aquests espais i, el que és pitjor, sobre les restes humanes que encara hi romanen, i que converteixen tot aquest afer en una autèntica vergonya nacional. En parlaré i adjuntaré noves fotos i testimonis en el proper post.

També hi haurà novetats importants en aquest bloc. Ja les tenia pensades abans de l’estiu, i n'havia parlat amb els companys de Blocs amb estrella. Al llarg del setembre n'aniré parlant i les posaré en marxa. Us avanço, però, que aquest bloc deixarà d’existir tal i com ara el coneixeu, i en sortiran dos de nous. Un que seguirà amb la línia d’anàlisi política i social que ja era habitual en els últims temps. Aquest bloc ja el tinc creat i, per dir-ho d’alguna manera, serà clarament el successor d’aquest bloc, de la seva línia més genuïna. Evidentment us n’informaré amb pèls i senyals, i, de fet, hi trobareu poques diferències en el fons de les coses.

Ho faig perquè d’alguna manera aquest bloc el vaig posar en marxa com una experiència creativa en l’entorn de les noves tecnologies de la informació que m’ajudés a pair tot el drama que encercle el nostre país des dels tripartits, i, en conseqüència, com una eina d’activisme. I vaig “crear” un personatge. Inicialment aquest personatge em permetia gaudir del joc de les provocacions, de les improvisacions, de la denúncia, de la dialèctica…. Però amb el temps aquest “personatge” i la implicació del bloc en diverses causes, sobretot el suport incondicional a Reagrupament, va acabar essent excessivament protagonista i, el que encara és pitjor, en ocasions el “personatge” creat -per dir-ho d'alguna manera- literàriament ha acabat menjant-se públicament el meu “jo”. I per a algú que porta des dels 18 anys militant per la independència això tenia un cert punt d'irritant. És evident que les idees expressades pel personatge són meves, però no era jo. I, sobretot, la nova dimensió militant, específicament militant, del bloc, no em permetia gaudir del joc de les provocacions, que era la principal motivació que tenia quan el vaig posar en marxa.

Per tant, un dels nous blocs, l’hereu d’aquest bloc d’Elies115, continuarà aquesta vessant militant i compromesa d’anàlisi polític i de participació. En el nou bloc hi trobareu tots els escrits de caire polític (política en un sentit amplíssim) que ja eren habituals en aquest bloc. Continuarem amb la denúncia, amb l’anàlisi, amb el posicionament inequívoc, etc etc. Però vaja, això no passarà immediatament.

Tanmateix, i per cobrir la vessant més provocativa, en crearé un altre que no donaré a conèixer. Si el descobriu, fantàstic, però serà el bloc d’un altre personatge, un bloc plenament “gamberro” i provocador, més adreçat a la ridiculització social, d’hàbits i comportaments quotidians. Un bloc dur, però poc “polític”, en el sentit més habitual de la paraula.

Em temo que tot això dels blocs, del facebook, de les xarxes, etc. està en una certa crisi de creixement. No tinc cap intenció de polemitzar ni d’aportar cap idea creativa. Simplement aquestes coses passen. En els últims temps he pogut comprovar com l’espai que ocupem té usos absolutament fantàstics, creatius, militants, mobilitzadors… i alhora també uns usos irrellevants, repetitius i fins i tot excessius.

Us posaré dos exemples, de tot això. Arran de l’article VERGONYA, salvem les restes dels soldats de la batalla de l’Ebre, vam crear (gràcies, Manel!) una causa al Facebook que ha tingut una molt bona acollida i em sembla molt interessant. És una bona plataforma, quasi diria que excel·lent, i que ha permès arribar a molta gent, i que molta gent hi entrés en contacte. Tot això ha estat possible perquè la xarxa de missatges entre els amics i amigues que llegeixen aquest bloc va funcionar, i les invitacions van obrir portes i establir nous nòduls comunicatius i d’informació.

Però, a l’altra banda, també m’he trobat amb desenes i desenes d’invitacions per a afegir-me a grups de Facebook, d’amics, de causes… Les agraeixo totes elles, totes. Les que provenen de molts bons amics i les que provenen de persones que desconec absolutament. I no me n’he afegit a cap, bé, gairebé a cap. Perquè no veia com allò podia aportar-me res o aportar res als que la posen en marxa. Crec que hi hem de reflexionar, sobre la certa saturació que podem causar.

Bé, perdoneu que m’allargui un altre cop. Això serà una de les coses que al nou bloc controlaré més.

En definitiva, ja sóc per aquí novament. Content de ser-hi. Content de que hi sigueu. Content de que hi hagi coses que es moguin. Content de que hi hagi gent amb tanta força per moure les coses. Content de poder-vos anunciar aquestes novetats blocaires. Content de tenir moltes informacions i reflexions per escriure i traslladar-vos. Content, sobretot, de que tots mantinguem el nostre compromís militant amb el país. I content, finalment, de poder continuar repartint canya! Endavant!!!

Visca la terra, mori el mal govern!!!

Material de guerra... supervivència de postguerra.

2008-08-13T00:47:00.002+02:00

Demà dijous s'inaugura al Saló Parroquial una exposició preparada per la gent del poble sobre el material de guerra que va permetre sobreviure en la penúria de la postguerra.

El cartell l'ha fet una amiga meva, la Carme. I em sembla preciós. Aquí us el deixo. Des del Garito, a la fresca...

SHAME (traducció a l'anglès de l'article Vergonya!)

2008-08-07T11:36:00.003+02:00

El company The Sniper ha traduït a l'anglès l'article VERGONYA. El podeu trobar aquí. Gràcies, Sniper, crec que pot ser molt útil per a la difusió d'aquesta denúncia.

De vacances

2008-08-01T18:18:00.002+02:00

Avui començo les vacances. Que en gaudiu també tots els que les feu. I fins...

VERGONYA! (Salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre de la depredació eòlica!)

2008-07-28T00:29:00.004+02:00

Setembre 1938, cinquena contraofensiva franquista sobre les tropes republicanes a la Batalla de l’Ebre. (la primera part de l'article és la contextualització de la denúncia, que podeu trobar directament més avall, a partir d'on diu Juliol 2008. L'article és molt llarg, però m'ha semblat indispensable perquè es pugui entendre la rellevància de la denúncia)

Fa dos mesos que les millors tropes de la república es troben atrapades en un petit sector del marge dret del riu Ebre. La seva ofensiva llampec del 25 de juliol s’havia vist frenada ràpidament a les portes de Gandesa i de Vilalba dels Arcs.

Enmig d’un context internacional convuls, on tots els indicis apunten l’esclat de la segona guerra mundial, per a la República, resistir és vèncer. I, frenada l’ofensiva, i malgrat ocupar un territori minúscul sense cap valor estratègic des d’un punt de vista militar, l’ordre passa a ser fortificar-se i resistir. Les serres de Pàndols i Cavalls i la infinitat de turons que s’estenen per aquella zona de la Terra Alta es fortifiquen d’una manera increïble, es caven trinxeres i s’aixequen parapetos a qualsevol lloc, des de la roca dura dels cims de Cavalls fins a la terra de tots i cadascun dels petits turons que, pràcticament iguals els uns als altres, donen forma a petites valls plenes d’ametllers, vinya i oliveres.

L’exèrcit franquista, que gaudeix d’una escandalosa superioritat en homes, en armament, en artilleria i en aviació, enlloc d’ignorar la presència republicana, absolutament frenada i intrascendent en termes militars, ha decidit, per ordre expressa de Franco, fer-los-hi front. És el que els historiadors anomenen “choque de carneros”. Franco està decidit, ara que té tancat en aquell perímetre minúscul el millor de l’exèrcit de la República, a aniquilar-lo. És una guerra i una batalla d’extermini. I això és el que vol fer. Aniquilar l’exèrcit de la República que té allà al davant, sense cap mena de mirament tampoc envers les baixes pròpies, envers l’enorme cost en les mateixes tropes franquistes que aquesta decisió comportarà.

I així ha començat i es desenvoluparà durant 115 dies la batalla més salvatge de la Guerra. Els franquistes porten ja quatre contraofensives, i cap d’elles ha aconseguit moure de manera significativa les posicions. Cada pam de terreny que recuperen els franquistes té un cost descomunal en vides humanes per part de tots dos bàndols.

La cinquena contraofensiva té per objectiu arribar a Camposines, i de Camposines a Mora, a l’Ebre, i deixar envoltat l’exèrcit republicà que es defensa en els cims de Pàndols i Cavalls. Han conquerit Corbera d’Ebre, que ha estat totalment destruïda pels bombardejos de l’aviació franquista, la legionària italiana i la legió condor alemanya. Conquerida Corbera, els franquistes avancen cap a Camposines des del sector Vilalba, la Serra de la Vall de la Torre i per la vall del Riu Sec. En el seu avanç es troben davant seu un turó rere l’altre. Tots perfectament fortificats. Els intenten conquerir un a un. L’operativa és sempre la mateixa: un intens, brutal, bombardeig de l’aviació, un posterior bombardeig de l’artilleria, i finalment, quan les posicions republicanes han estat absolutament matxacades, avança la infanteria.

L’estratègia republicana defensiva també és sempre la mateixa. El sistema defensiu que han parapetat a tots els turons fa un escalat de línies de trinxeres, amb les seves corresponents línies d’evaquació cap a refugis, a sotavent dels bombardejos. Quan aquests cessen, les tropes republicanes tornen a les seves trinxeres de primera línia a fer front a la infanteria feixista. Però inevitablement els bombardejos d’aviació i d’artilleria provoquen massacres entre els defensors, que acaben amb una gran inferioritat numèrica, i finalment perden les posicions, de vegades perquè tots els defensors han estat aniquilats, de vegades perquè encara, els pocs supervivents, estan a temps de retirar-se i reagrupar-se en el següent turó.

Quan arriba la nit i l’aviació franquista no pot operar, les forces es reequilibren, i les tropes republicanes sempre intenten reconquerir novament les posicions. I així un dia rere l’altre, un turó (cotes en l’argot militar) rere l’altre.

Els morts es compten a milers en tots dos bàndols. Malgrat que en aquesta cinquena ofensiva les tropes de la república han fregat el col·lapse, en aquests moments l’avanç cap a Camposines és una autèntica carnisseria. Els generals franquistes estan desesperats. Les millors divisions i unitats franquistes estan sent massacrades en aquests combats. Però en tenen de refresc, i Franco no pensa cedir ni un milímetre en la seva estratègia. Ni tan sols quan contempla, impassible, l’aniquilació de tot un batalló de la 4ª de Navarra, una divisió d’èlit de les tropes franquistes. Contemplar l’anquilació d’aquest batalló només li mereix un comentari: “lo sucedido es un ejemplo típico de la fortaleza de las posiciones ocultas a los observatorios”.

En un petit triangle entre la carretera de Vilalba a la Fatarella, la de Corbera a la Fatarella i la de Corbera cap a Mora, al voltant del que es coneix com a “Coll de Cosso” es desenvolupen uns combats terrorífics en unes cotes pràcticament idèntiques l’una a l’altra: les cotes 510, la 500, la 496, la 365, la 287, etc. Són cotes sense cap valor estratègic, excepte que per avançar cal ocupar-les, i que un cop ocupada, n’hi ha una altra al davant. Són cotes que evidentment no són conegudes així per la gent de la terra. Cada turonet, cada vall té el seu nom. Però per als militars són simples “cotes”. I pels noms amb que les coneix només la gent de la terra, haurien quedat al marge de la història i del món. Si no fós que aquell setembre del 1938 van passar de ser aquelles terres solitàries i pobres de secà a convertir-se en un escenari de l’infern.

Sí, durant aquells dies de setembre, aquelles petites valls i turons són l’autèntic infern a la terra. Una d’elles es coneguda com “el cucut”. Té una forma molt cònica, i les tropes republicanes l’han fortificada espectacularment. Les línies de trinxera pugen de baix cap a dalt, com si fossin diferents muralles d’un castell. A la part del darrere s’hi han construït els refugis. Aprofitant qualsevol roca, cavant la terra, parapetant les trinxeres de pedres i sacs de terra. Un dia de setembre del 1938 el cucut queda com a la posició més avançada de les tropes republicanes en aquell sector. Les tropes feixistes han anat conquerint turó rere turó. I ara els hi toca a ells.

Els soldats de la República ja estan exhaustos a aquestes alçades de la batalla. La frontera francesa ja fa dies que s’ha tancat i escasseja el material de guerra. Però també escasseja, i molt, l’aigua. Ha estat un estiu molt calorós, aquell del 38. L’aigua és el tresor més gran d’aquells soldats rebentats per tot arreu. Només abunden els polls i les infeccions. La vida a la trinxera és duríssima. I la por, els constants bombardejos que han de suportar, és terrible. La superioritat de tota l’aviació franquista i de la seva artilleria els converteix en autèntica carn de canó. Però resisteixen. I ara, els del Cucut els tenen al davant.

A primera hora del matí s’inicia el bombardeig contra el Cucut. Primer l’aviació. Bombes de fins a 500 kg. El bombardeig es concentra en el Cucut, i és implacable, terrorífic. Les bombes se senten xiular mentre baixen… fins que esclaten. Després vindrà l’artilleria. I ho saben. Però el bombardeig d’aviació ja ha durat molt, ha estat dels més llargs de la batalla, i concentrat en un turonet que sembla un petititíssim pastís. L’artilleria, des de les cotes properes, continua el bombardeig implacable.

Són vuit hores de continu bombardeig sobre un turonet que, el Tibidabo, al seu costat, sembla l’Everest. El bombardeig, les vuit hores de constant bombardeig, han massacrat els pobres defensors. Molts s’han tornat bojos. L’espectacle ha estat terrorífic, infernal. Quan la infentaria feixista l’assalta, els pocs defensors supervivents estan absolutament desorientats, embogits.

Juliol del 2008
Hem matinat. Aquests dies són els més calurosos, amb diferència, del que portem d’estiu. Amb el meu germà i una parella d’amics del poble hem volgut seguir el rastre de la batalla en aquests turons. Els havíem buscat, igual que hem fet amb altres escenaris de la batalla, però aquests són especialment difícils de trobar si no t’hi porta algú que els conegui.

Tenim un bon motiu per anar-hi. Dintre del demencial projecte d’instal·lar un front de 200 molins de vent alts com la Torre Agbar a la Terra Alta, des d’Horta de Sant Joan fins a la Fatarella, s’han començat a fer “cates” sobre aquests turons per instal·lar-hi alguns d’aquests molins gegantescos.

Aquesta massificació trinxarà la comarca. Però és que a més a més, i pel que ens ha explicat gent del poble preocupada per la memòria històrica, ara trinxaran aquests espais, aquestes cotes aïllades i solitàries on ara fa 70 anys es van viure uns combats infernals, i que van deixar aquella zona convertida en un enorme cementiri a l’aire lliure. Centenars, milers, de combatents van ser mal enterrats, colgats de qualsevol manera, o ni això. I les seves restes reposen aquells turons. I ara estan amenaçades per les escavadores dels enormes aerogeneradors.

Trobar restes humanes al poble no és cap sorpresa. Sempre que algú refà un marge, aplana un tros… n’hi surten. Igual que restes de material bèlic. Però ens han dit que en aquella zona és terrible.

No sense dificultat i perdre-mos vàries vegades, anem trobant la manera d’entrar a les diferents cotes. Passem per un camí al costat d’un camp d’ametllers, i el terra, 70 anys després, sembla que estigui amb el sarrampió: és ple de petits trossos de metralla, com d’una ungla. No havia vist mai res igual. Continuem caminant i entrem al bosc.

El bosc sembla l’infern. Els quatre avancem separats uns metres l’un de l’altre, cercant el rastre de la batalla. I de sobte… rere uns matolls… se’m gela el cor. Em puja un nus a la gola. Quasi no puc dir res. Finament aconsegueixo articular un “veniu aquí”. Però quasi simultàniament el meu germà i la parella d’amics comencen a dir el mateix “i aquí”, “veniu aquí”.

Ens anem apropant els uns als altres. Davant nostre s’estenen, a l’aire lliure, enmig del bosc, semicolgats entre la fulleraca del bosc, centenars de restes humanes: cranis, mandíbules, caderes, fèmurs…

Es fa un silenci de llàgrimes entre nosaltres, i anem fotografinat en silenci tot el que veiem. Alguns cranis tenen ben visible l’impacte de la batalla, l’impacte i el forat de la bomba o la metralla.

El dolor es fa insuportable. L’espectacle és dantesc, anem caminant poc a poc, amb molt de compte, i per tot arreu emergeixen les restes dels combatents. Aquestes són les més superficials, les que potser mai ningú no va poder fer cap altra cosa que llençar quatre pedres a sobre del cadàver, i que el pas del temps i les pluges, deixa al descobert. Però sota els nostres peus, ho sabem hi ha centenars de cadàvers de soldats. Només en una de les cotes sabem que hi va haver 300 morts, i que els van colgar allà mateix.

Les restes de soldats, en aquest petit triangle, es deuen comptar per milers. Soldats que van ser donats per desapareguts. Soldats les famílies dels quals mai més no en van saber res. Però que en canvi sí que saben, per les unitats en què combatien i les últimes cartes, en quin sector estaven.

I avui, 70 anys després, encara la vergonya que les restes d’aquests pobres soldats, que ho van donar tot per la nostra llibertat… estiguin escampades com si fossin brossa.

I avui, 70 anys després, encara, l’avaricia sense límits i l’absoluta necedat dels polítics ens han portat a que sobre aquestes restes s’hi hagin d’aixecar uns enormes aerogeneradors. Si no fem res per evitar-ho, en no res, i sobre aquestes restes, i a preu fet, uns enormes bulldozers aniran obrint camí pel mig del bosc i unes enormes escavadores començaran a trinxar el terreny.

A la tarda venen al poble en Montilla i en Saura a inaugurar el centre d’acollida del projecte de museïtzació dels espais de la batalla de l’Ebre. Amb la gent de la Plataforma en Defensa de la Terra Alta hi anem. Portem pancartes contra la massificació eòlica i fotos ampliades de les restes d’aquests combatents. A sota hi hem escrit “Vergonya”.

Quan arriba la comitiva cridem “vergonya”. Un cop a dins, sentim en Montilla fer una defensa aferrissada de l’energia eòlica, i dir que tiraran endavant els projectes de parcs eòlics.

Però no em puc creure que hi hagi tanta insensibilitat envers aquesta situació. No em puc creure que, 70 anys després, davant un episodi tan greu, no es faci res. Tenim un deure molt gran, enorme, per tractar amb dignitat les restes d’aquests soldats que reposen en aquests turons.

No em puc creure que el projecte de museïtzació dels espais, que és molt important i al que dóno suport total, no tingui en compte, de manera preferent, salvaguardar, de debò, la memòria i la dignitat dels combatents que hi van deixar la vida. No em puc creure que ara, 70 anys després, les seves restes siguin triturades sota l’oruga d’un bulldozer o la pala d’una escavadora per instal·lar-hi un molí de vent.

Cal, de manera immediata, fulminant, aturar el projecte d’aerogeneradors en aquestes zones assenyalades, que tothom sap quines són, on reposen les restes dels combatents. Cal, de manera immediata, un projecte per a la recuparació d’aquestes restes, per a la seva adequada classificació i ordenació, a l’espera que puguin ser identificades a través de les famílies.

Cal, i per això us demano també la vostra ajuda, fer una difusió per tot arreu d’aquesta situació i pressionar i sensibilitzar les institucions perquè aturin aquesta barbaritat. Crec que les fotos que vam poder fer i que acompanyen aquest article són la denúncia més gran que podia fer. Lamento la seva duresa, de debò. Però això ho hem d’aturar!

Fem-ho entre tots! Feu difusió d’aquesta situació! No a la instal·lació dels aerogeneradors gegants als espais de la batalla de l’Ebre!

DIFONEU LA DENÚNCIA!!!

AQUESTA NIT…(dues coses: commemoració de l'inici de la Batalla de l'Ebre i Sopar amb l'Àngel Colom)

2008-07-25T02:45:00.003+02:00

Aquesta nit, revetlla de Sant Jaume, ara fa 70 anys l’exèrcit de la República creuava l’Ebre en una maniobra audaç i heroïca destinada a recuperar la iniciativa en un moment d’aclaparador avenç de les tropes feixistes.

S’iniciava el que fou la batalla més decisiva de tota la guerra: la batalla de l’Ebre. 115 dies a l’infern. 115 dies d’homes massacrats darrere les seves trinxeres, defensant tots i cadascun dels turons, de les cotes, que omplen el paisatge de la Terra Alta. 115 dies defensant-se amb ungles i amb un valor i un coratge commovedors davant d’un exèrcit infinitament superior en armament, en potència d’artilleria i en aviació. 115 dies amagats en caus, en trinxeres, malvivint, mancats d’aigua i d’aliments, mancats de munició, mancats de tot… excepte de voluntat de resistència.

Tal nit com avui, de fa 70 anys el mon es commovia i la lluita d’aquells homes que ràpidament es van escampar per tot el perímetre des de Faió fins al Delta sorprenia el món i encenia uns guspira d’esperança en la victòria, en el triomf de la llibertat sobre la barbàrie feixista.

115 dies després, enmig l’oblit de les potències democràtiques europees i de les seves claudicacions davant els totalitarismes emeregents, l’exèrcit de la República es retirava de les seves últimes posicions a la dreta del riu Ebre. La guerra estava perduda. I el primer episodi de la que després seria la segona guerra mundial s’havia esdevingut sense que els que després serien els seus protagonistes en el bàndol de la llibertat ho haguessin sapigut comprendre.

Aquest cap de setmana hi ha tot un seguit d’actes per commemorar aquest 70è aniversari. Com tot el que toca el tripartit, al final ho han acabat espatllant. Demà divendres, en Montilla i en Saura voldran inaugurar el centre d’acollida i interpretació de la batalla de l’Ebre.

Però mentres tant, en Saura i el seu letal memorial es mostren incapaços de gestionar la memòria més preuada. Així, un projecte de museïtzació que va veure la llum i va ser impulsat des dels governs de Convergència, entre d’altres de la mà del meu amic Quico Homs, i que després va rebre una injecció econòmica molt important de la mà de les conselleries d’ERC, avui agonitza de la mà sectària d’en Saura.

Avui ens trobem que lluny d’afavorir, recuperar i honorar la memòria, aquests polítics nefastos es venen a fer fotos del que ells no han fet. I mentres tant toleren, consenteixen, que la memòria dels combatents de la Batalla de l’Ebre sigui contínuament humiliada.

Avui la ferocitat sectària dels parcs eòlics està arrassant la memòria de la batalla. Avui puc denunciar que la instal·lació de molins eòlics és un autèntic atemptat contra la memòria d’aquests combatents. Avui puc denunciar que en cotes on hi va haver combats ferotges i els combatents no van tenir cap altra oportunitat envers els seus morts que colgar-los allà mateix, les escavadores dels molins estan arrassant amb autèntics cementiris de combatents, estan deixant a l’aire lliure les restes dels combatents davant la indiferència d’en Saura i companyia.

Dilluns escriuré més sobre el tema i aportaré documents gràfics. Fins aleshores, serveixi la meva denúncia.

I serveixi també el meu testimoni que només he rebut comprensió i la incerta promesa d’intentar fer-hi alguna cosa per part de gent d’ERC. A veure si ens n’ensortim, perquè la situació actual és fruit de la pèssima negocicació d’ERC del segon tripartit, quan aquest tema, que ells estaven finançant, abocant-hi molts recursos, de sobte se’l queda l’impresentable d’en Saura i els dona pel cul de manera salvatge.

Aquesta nit, tanmateix, i canviant de tema, hem tingut el sopar amb n’Àngel Colom que havia convocat en Dessmond. Tot perfectament organitzat, felicitats, Dessmond, i gràcies. Haig de dir que per a algú com jo, que va començar a militar en la Crida a la Solidaritat que liderava l’Àngel, i que va entrar a ERC també de la mà de n’Àngel i la seva Crida Nacional a ERC, aquest retrobament ha estat emotiu.

I com li he dit al sopar, és un motiu molt gran d’alegria i d’esperança que hagi tornat. Crec en l’Àngel, en la seva energia inesgotable, en aquesta força interior i patriotisme insubornable que té i que exhibeix contínuament. Avui l’he “acusat” de “bonisme”. La seva inesgotable bondat, també envers els qui van convertir la seva vida en un pim pam pum monstruós de falsedats, insídies, etc. m’ha sorprès.

No entro a valorar els fets polítics que van portar a la seva decapitació al capdavant d’ERC. Això pot passar a qualsevol organització. Em refereixo al monstruós joc brut que els gàngsters de l’actual direcció d’ERC van fer servir contra la seva persona. No el van combatre políticament: el van combatre personalment, buscant la destrucció de la persona.

Però l’Àngel és ben viu i és ben nostre. I pot jugar un paper molt important en el nostre panorama polític, tan mancat de lideratges, i més encara, de lideratges generosos i compromesos com el que avui ha exhibit, des d’una sinceritat commovedora.

Li ho he criticat. Ell ha fet un discurs de superació de les diferències, d’acabar amb la guerra entre Convergència i Esquerra. Ha parlat de moltes coses i ha proposat superar-ho tot amb el perdó i l’oblit, perquè és més el que ens uneix que el que ens divideix.

Però jo no hi estic d’acord. L’Àngel ha parlat que les guerres s’acaben quan els generals veuen que s’han d’acabar. I per a ell, els generals (entenc que d’ERC i de CDC) han vist que s’ha d’acabar i s’ha de mirar al futur sense retrets sobre el passat.

Però jo no hi estic d’acord. A totes les guerres, els generals que signen la pau no són els mateixos que han iniciat la guerra. A totes les guerres contemporànies, els criminals de guerra queden al marge de l’armnistici, i són jutjats pels seus crims.

I l’actual direcció d’ERC està plena de criminals –en un sentit polític- de guerra. I han de pagar pel que han fet. Perquè el mal que han fet a Catalunya és infinit, brutal, i l’arrossegarem – Déu no ho vulgui, però molt em temo que serà així- durant moltes generacions. I tot serà gràcies a aquests generals criminals –políticament parlant- de l’actual direcció d’ERC.

Tanmateix, i malgrat la meva posició personal, que és la que em demana el cos, sé que l’Àngel té una part fonamental de raó: les coses són així. I podem deixar que el país s’ensorri definitivament en aquest desastre… o fer-hi alguna cosa.

La meva mare, bona catòlica, bona cristiana, sempre ens diu: “la bondat sempre triomfa”. L’hauria de creure. Però quan veig el que aquests energúmens de la direcció d’ERC han fet amb el que era el meu partit i, sobretot, el que han fet amb el nostre país, només tinc set de venjança, d’acabar d’una puta vegada amb ells, d’acabar amb aquest malson.

ÉS LA LLIBERTAT, ESTÚPIDS!!

2008-07-22T03:04:00.007+02:00

Mireu, sabeu què… avui tenia pensat parlar del magnífic concert del Bruce de dissabte, al que vaig tenir la sort de poder-hi anar. Fins i tot tenia algunes fotos fetes amb el mòbil.

Però no. No hi ha treva. La cosa és prou greu com perquè persistim en la denúncia. Aquest matí, mailejant amb companys, he vist la magnitud de la tragèdia.

Porto molt de temps denunciant que el tripartit és un govern antinacional i amoral. I és cert. Però és que a més a més és, i aquesta és la seva arrel, un govern lliberticida. És un govern i un pacte fet per acabar amb les nostres llibertats i, després d’acabar amb les llibertats, acabar amb la llibertat. Aquesta és l’arrel que motiva el tripartit. I aquest és el gran combat que tenim al davant. Contra els llibertidicides.

Aquest matí feia llista de tots els purgats pel tripartit en els mitjans públics.
- Jordi Basté
- Toni Clapés
- Rita marzoa
- Gaspar Hernàndez
- Solé Sabaté
- Antoni Bassas

Segur que me’n deixo algun altre. Però estareu amb mi que és una alineació completa, una autèntica línia medular d'una programació, del matí fins a la nit. Els sociates, tal i com avui denunciava en Partal, han aconseguit acabar amb tota la presència de veus “normals” en la nostra radiodifusió. Això vol dir, traduït, que han aconseguit acabar amb totes les persones que als seus espais donaven cabuda a la llibertat d’expressió, a la pluralitat.

Hi ha hagut companys, encegats, que han tret casos de censura en l’època convergent. Cert. Hi van ser. Avui mateix en Partal, en el seu brillant article, explicava el cas del malaurat Jordi Vendrell. Cert, van passar.

Però van passar perquè algú els va donar el micròfon. I no seré jo, òbviament, qui justifiqui la desaparició d’aquests programes. En cap cas. El que faig és reivindicar que havien aparegut.

I això, que havien aparegut aquests espais, és el que ara cap defensor de la ignomínia del tripartit pot defensar. No. El tripartit és la mort de la llibertat. És l’atac constant a les llibertats. És l’esdevenir d’un règim lliberticida que té com a principal objectiu acabar amb qualsevol veu disident amb el seu projecte totalitari.

És cert, com denunciava en Partal, que Convergència va ser feble i va cedir a les pressions dels sociates i va tancar el programa d’en Vendrell. Però les pressions van ser sociates, i l’espai va sorgir en l’època convergent.

Em podeu dir, tripartits, quin espai de llibertat i de lliure opinió heu creat en els vostres maleïts anys de poder? Cap. Ja us ho dic jo. Cap. Només maneu i governeu per acabar amb la llibertat. Aquesta és la vostra raó de ser. Acabar amb la llibertat.

També avui en Víctor Alexandre recollia el testimoni de l’estat de setge permament al que es veuen sotmesos els periodistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. És aquesta la por que els membres del tripartit han aconseguit escampar arreu de la corporació i a tots i cadascun dels treballadors. Per això és tan important repassar la llarga llista de purgats pel tripartit. Perquè no són casos aïllats. Són l’exemplificació d’una purga. Són una política exemplificadora, on la caiguda de les principals estrelles és una amenaça per a tots els periodistes. Com deia n’Alexandre, els que no se sotmetin al tripartit són sospitosos, i per tant, purgables.

Així les coses, el tripartit és un règim genocida envers les llibertats i la cultura catalana. Això, a hores d’ara, ja hi ha poca gent que ho pugui dubtar.

És cert que els convergents van cometre errors en la seva època. Però la seva època va ser un autèntic paradís de les llibertats, on els espais plurals van emergir i consolidar-se. Admetem, com admeto i critico, l’error de censurar alguns d'aquests espais. Però és que només en l’època convergent podem somiar que s’esdevingués la creació d’aquests espais de llibertat.

Des que hi ha el tripartit, tot és censura i persecució. Tota criba de les llibertats ha comportat una reducció de les nostres llibertats. No han creat ni permès generar el més mínim espai de llibertat. Cap ni un. El tripartit és un règim lliberticida, i els seus defensors assumeixen de manera còmplice i abnegada aquest paper.

He combatut el tripartit des dels seus inicis per patriotisme. I ho continuaré fent. Però a hores d’ara el combat contra el tripartit ha de sumar totes les persones preocupades per la llibertat, pel manteniment, la supervivència, de les nostres llibertats més elementals.

Així, el combat contra el tripartit no només ha de sumar tots els patriotes catalans, sinó també tots els catalans mínimament preocupats perquè les nostres llibertats individuals pervisquin, subsisteixin.

És un combat a mort! Però guanyarem!

Visca la terra, mori el mal govern!
PS: aquest divendres, aquests éssers detestables d’en Montilla i en Saura faran cap a Terra Alta. Allà els rebrem com es mereixen, com a grans traïdors a la pàtria, com a l’autèntica xusma tripartita que ofega el nostre país. Us espero a tots els patriotes catalans i a totes les persones de bé que encara pensem que la memòria històrica no pot deixar-se en mans d’un personatge funest com en Joan Saura i el seu estol de comunistes. Per la memòria històrica, per la terra, per la llibertat: visca la terra! Mori el mal govern! Tots contra el tripartit!!

Contra en Montilla

2008-07-18T23:05:00.004+02:00

El lament d’en Felip Puig sobre el pèssim català d’en Montilla -fins i tot quan llegeix- ha aixecat la interessadíssima polèmica de la brunete mediàtica catalana i dels habituals llepaculs (els dirigents d’ERC, òbviament), que s'han posat ràpidament a escampar la gran mentida.

Doncs sí, evidentment, el sr. Felip Puig té raó en lamentar-se’n, i és bo que es digui, i és encara millor que aprofitem la cacera que la cort de llepaculs ha iniciat per incrementar encara més la crítica, per a amplificar-la i per donar-li l’abast que es mereix, que va més enllà de la seva pèssima dicció.

Hi ha una prèvia indispensable. I és la falsedat, la tremenda falsedat, sobre la que s’aixeca tot el discurs al voltant del tal Montilla. Una mentida generada pels propagandistes sociates i enaltida pels palmeros d’ERC de l’actual direcció i els seus seguidors.

Ja la vam patir durant la campanya electoral de les autonòmiques. Els sociates i ERC, valgui la redundància, van estar esperant tota la campanya que sortís el tema de l’origen per catapultar aquesta toia del Montilla a la categoria d’heroi popular i símbol, i per carregar contra els xenòfobs catalanistes.

Ningú ha fet mai causa de l’origen d’en Montilla. Això a mi, i crec que a tothom, ens importa una puta merda. Res. Menteixen. Però era la trampa amb la que esperaven que se l’ataqués per ser un dels majors defensors de l’immigracionisme com a arma electoral, era la resposta perfectament calculada que tenien si s’atacava, amb tota la raó del món, en Montilla per ser un dels màxims representants i propagandistes de l’espanyolisme a Catalunya. Perquè és d’això del que es tracta. La crítica al Montilla no s’ha fet mai pels seus origens, sinó per la seva actitud política, per les seves idees, pel seu ranci espanyolisme.

I la por a aquest debat viciadíssim ens va privar de mantenir el debat indispensable sobre l’aspiració d’aquest personatge espanyolista a ocupar la Generalitat, i, evidentment, sobre la decisió d’ERC de donar suport incondicional a un espanyolista per dirigir la Generalitat.

No van tenir ocasió de treure la seva artilleria demagògica, però la seva campanya es va basar exclusivament en l’apologia dels origens com a valor polític, en la voluntat d’enervar el factor immigracionista a categoria política, perquè esdevingués el motor electoral de la seva campanya. Els sociates han fet tot el que han pogut per impedir la normal integració dels immigrants al país. Perquè la no-integració els permetia tenir sempre l’amenaça de les dues comunitats i disposar, a més, d’un autèntic “coto privat” de vots. I aquesta política contrària a facilitar la integració l’han exercida amb total impunitat des de les corporacions locals.

Ara aprofiten aquestes paraules d’en Felip Puig per treure del calaix els fulls amb l’argumentari que tenien preparat i llençar una campanya brutal, vergonyosa, fent un cop més apologia de l’immigracionisme com a arma electoral. És el que es coneix com a “tàctica del calamar”: llençar abundant tinta per poder fugir. Fugir d’una realitat de la que en són responsables i que no és altra que haver dut el nostre país al seu pitjor moment des de la recuperació de les nostres minoritzades institucions.

Perquè, a veure… El tal Montilla, que va nèixer l’any 55 i ronda per tant els 53 anys, va arribar a Catalunya quan tenia uns 16 anys. És a dir, en fa gairebé 40, d’anys, que viu a Catalunya. I des dels 25 anys que no ha fet cap altra cosa que ocupar càrrecs públics.

S’ha de ser molt curtet, gairebé un retrassat mental, perquè en gairebé 40 anys no s’hagi après a parlar amb una mínima correcció una llengua. I en Montilla és un tipus absolutament limitat, això ja ho sap tothom, però no és un retrassat mental, no ho crec. Per tant, si en 40 anys no ha estat capaç de parlar amb una mínima correcció el català és, senzillament, PERQUÈ NO LI HA DONAT MAI LA GANA NI D’APRENDRE’L NI DE PARLAR-LO.

Només quan la seva imparable carrera eliminant altres líders al PSOE-PSC ja s’intuïa que apuntava a la Generalitat s’hi va posar. D’això en fa, per tant, quatre dies. Essent alcalde de Cornellà no el vaig sentir mai parlar en català. Mai.

És clar que la seva insultant manera de presumir de la seva absoluta mediocritat, elevant a valor el fet de no saber parlar (fets, no paraules), ens impedeix de saber amb una mica d’exactitud, quan s’hi devia posar, a això del català. Però probablement aquest home portés 30 anys a Catalunya i no havia fet el més mínim intent ni de parlar en català, ni d’aprendre’l, ni d’assumir-lo, des de la seva posició de líder polític, local i nacional, com a llengua de referència i de relació.

No. No s’està criticant que un senyor que ha vingut de fora no parli correctament el català, i que, quan se’l critica s’està criticant el seu esforç per parlar-lo. No, el que s’està criticant és que MAI HA TINGUT LA MÉS MÍNIMA VOLUNTAT NI HA FET EL MÉS MÍNIM ESFORÇ. Només quan no li ha quedat més remei, s’hi ha posat.

És per tant un exemple absolutament lamentable, contraproduent, en relació als milions d’immigrants que han arribat al nostre país. És un exemple paradigmàtic de que el català no serveix per a res, i ni tan sols tenint durant més de 20 anys importants responsabilitats polítiques locals, s’hi va ficar, ho va considerar necessari. És per tant, el paradigma de l’exemple negatiu, de la no-integració, de l’hostilitat a la llengua.

Amb quins collons es demana ara a un treballador immigrant en una cafeteria que aprengui el català? Pot dir, amb tota la raó del món, que el nostre president ha estat 40 anys per a poder-lo parlar, de manera que no li vinguem amb gaires exigències.

Per sort, el sr. Montilla, s’hi posin com s’hi posin la Morsa alegre, el metropagès i tots els llepaculs habituals, no és cap exemple d’integració. I amb totes aquestes imbecilitats que estan dient, estan exhibint un cop més de la seva total irresponsabilitat, demostren que estan disposats a cremar-ho tot, a rebentar-ho tot, per salvar les seves poltrones.

No, senyors. No. L’exemple de la integració el tenim cada dia i en milers i milers de persones (també de no integració, alerta! no m'enganyo). Som milers els independentistes que un o tots dos dels nostres progenitors no han nascut a Catalunya, han vingut de fora. I mai n’hem fet causa. El meu pare mateix, que va venir de fora, no va necessitar ni la meitat del temps que el sr. Montilla per aprendre’l i per esdevenir… mestre de català.

I és que, com deia, són molts els exemples que trobem cada dia de persones que han vingut de fora i mantenen una actitud admirable i encoratjadora en relació a la nostra llengua. Fa cosa d’un any, en una festa, vaig tenir ocasió d’estar xerrant una llarga estona amb una noia. Parlàvem en català amb absoluta normalitat… fins que m’explica que havia vingut de les Canàries no feia ni un any per estudiar un màster. Vaig flipar, i alhora em va emocionar. Parlava un català brutal, extraordinari. Potser és un exemple extrem, però us en podria posar molts d’altres.

I és que parlar el català és simplement qüestió de voluntat, és simplement voler-lo parlar. I ja hi ha mitjans i instruments més que suficients perquè en un període raonable de temps, si es vol, es parli. Però és clar, aquest període raonable no són 40 anys. De manera que lliçons, senyors llepaculs, poques, poquíssimes.

Però és que la polèmica que han desfermat els caragirades ens planteja la gran oportunitat de parlar de capacitat i lideratge. S’ha demostrat, crec que és una evidència, que el sr. Montilla no parla correctament el català, després de 40 anys a Catalunya, simplement perquè durant 30 anys no li va donar la puta gana d’aprendre’l. Per això ara el parla com el parla.

I el parla d’una manera que ell, que com a president de la Generalitat és el màxim responsable de l’administració pública, no podria ocupar ni el lloc de treball d’un administratiu. No podria fer-ho perquè ni té la competència lingüística mínima que s’exigeix a qualsevol treballador públic, ni té la titulació mínima per ser administratiu.

Per què al tripartit li interessa tant que d’en Montilla només se’n parli pels seus orígens? Molt senzill: perquè no hi ha res més a parlar d’ell.

L’únic mèrit polític d’en Montilla ha estat i és la seva capacitat i/o habilitat per liquidar adversaris en el seu propi partit. Això és tot el seu bagatge.

I amb aquest incomprensible bagatge ha arribat a presidir la Generalitat, gràcies als caragirades de la direcció d’ERC. En Montilla és el perfecte incompetent, que oculta la seva incompetència amb la seva habilitat per apartar els qui li poden fer ombra, els “obstacles” en el seu camí. No pot ser que al capdamunt del nostre país hi hagi algú que no podria ni treballar d’administratiu perquè no reuneix cap de les condicions que s’exigeixen als administratius.

Ara queda, però, a la vista de tots (per mor del lloc que ocupa) la seva incompetència, la seva falta de formació, la seva falta de valors, la seva falta de tot, perquè aquest home és una mancança plena, total. Tot això queda ara a la vista d'una manera crua, radical, inqüestionable.

I, per tant, també el perquè del seu patètic nivell lingüístic: que durant més de 30 anys no ha tingut la més mínima voluntat d’aprendre el català, no ho ha fet, i per això estem com estem.

No és cap exemple. No és cap exemple de res. En tot cas, del que no hauria de ser. L’única utilitat que se m’acudeix és fer com es fa en les escoles de negocis, que s’ensenyen casos pràctics de fracassos, perquè dels fracassos també se’n poden extreure molts aprenentatges, i, així, exhibir-lo davant les noves fornades d’immigrants i dir-los-hi: “esperem que vostès no facin com aquest home”.

PS: us recomano moltíssim dos articles. Un del gran Joan Arnera, sobre el vergonyós tema d’en Bassas a Catalunya Radio, un article brillant, divertit, incisiu, genial. I un altre dels amics cimerencs, que estan esplèndits, sobre aquesta mateixa polèmica que denuncio jo en aquest post, amb informacions molt interessants…

Una certa idea de país

2008-07-17T02:33:00.003+02:00

Començo a escriure i no sé si us fotré el rotllo o no. Hi ha una idea que em ronda pel cap, i és una certa idea de fons que pugna per sortir però per a la que no acabo de trobar les paraules.

Potser ho fa la calor, aquests dies d’estiu, que tot i prou benignes, arriben amb aquesta olor de sal de mar i de promesa de vacances que ens fan sentir diferent.

Potser ho fa també que aquest mes de juliol estic compaginant la meva habitual abundant feina amb un curs de reciclatge, intensiu, de cinc hores diàries, i tot plegat m’ocupa tot el dia esgotadorament, fins a quarts de deu del vespre.

I la nit, és clar, que sempre arriba plena de promeses i converses, de sopars a la fresca i de llargues dissertacions al voltant d’un bon gintònic. Com ara avui, que si no vinc d’un sopar a la fresca, sí que vinc de fotre’m les botes al Shunka, amb un amic de Formentera. Quin plaer pels sentits sopar al Shunka, trobar-hi aquesta exquisitesa raríssima de les espardenyes, que només per gaudir-les s’hi val la visita. Després al Gimlet, a fer una copa o al Borneo. Per “sort”, aquest estil de vida de republica bananera al que ja ens hem acostumat ha tornat fer-se present i ens ha deixat a les fosques a tota la zona del Born. Cap a casa, doncs.

Hi fa també, en aquesta idea que pugna per sortir, els records que m’ha dut una notícia de El Singular Digital, que es feia ressò del curs d’estiu del GEN, del Grup d’Estudis Nacionalistes. M’ha fet recordar els cursos als que vaig assistir, el que hi vaig aprendre i tota la gent que vaig conèixer o amb qui vaig aprondir l’amistat. Estic parlant de l’època de la Universitat. I estic parlant de l’oportunitat que vaig tenir de fer un pas endavant profund i sòlid en la reflexió al voltant del nostre país i d’aquest pensament i pensadors que esdevenen com a raïls de ferrocarril, que ens permeten circular pel món, per les ideologies, per les idees… aferrats al terra, amb seguretat, amb confiança, i també compartint l’esperança de la fe.

El contacte amb el GEN i la gent del GEN no va perdurar. Però sempre m’ha quedat un pòsit de profund agraïment per haver-hi pogut participar, i perquè vaig poder aprendre a reflexionar d’una manera més intensa, més madura, més sòlida. El que passa, i això, si voleu, pot ser una crítica absolutament carinyosa o una visió diferent derivada del coneixement i la participació superficial, és que jo sempre he estat molt d’acció.

L’acció sense reflexió i un pensament profund i sòlid al darrere és una tonteria, és frivolitat i inconsistència. Però el pensament profund i la reflexió, si no va acompanyada d’acció, esdevé col·lectivament poc productiu.

Dit això, em sembla que la formació patriòtica, moral i intel·lectual que ofereix el GEN a les persones que s’hi acosten, que hi prenen contacte és extraordinària. Com m’agradaria que molta gent hi tingués accés, en prengués part. Potser des d’un punt d’elitisme, potser d’una manera insuficientment oberta a la societat, el pensament del GEN, els mestratges que ofereix, són la millor escola de patriotes i de persones morals que he conegut mai.

Potser també hi fa, en aquesta dificultat que trobo per articular el meu discurs, la tristesa que m’envaeix quan contemplo el país. He mirat aquesta terra, que deia el poeta. I quan he mirat aquesta terra se m’ha encongit el cor. Fins al punt que fins i tot no trobo la motivació suficient per a continuar la crítica. Per a continuar denunciant el que passa, el que ens passa, el que ens estan fent, el que ens estem fent. Penso que ja he escrit moltes coses, i també les he explicades a qui m’ha volgut escoltar. I potser aquí està el problema, en que ningú escolta. I quan es llegeix, ningú vol entendre. N’hi ha prou amb trobar-hi els arguments que volem o els que volem destruir. Amb això en tenim prou. Pengem les nostres etiquetes, i endavant.

Val a dir que, evidentment, no tothom té aquesta actitud. I crec que hi ha encara molta gent que ens continuem interrogant sobre el que passa, hi continuem reflexionant, denunciant, proposant, postulant.

Però aquests molts no som, ni de lluny, el corrent majoritari d’aquest país. I molt menys en l’independentisme. Em sento legitimat per dir que l’independentisme s’ha convertit en un cau ingovernable i a la deriva de gent amb sentiments nobles en relació al nostre país, però absolutament alienats en relació a la nostra societat, a les idees i a les ideologies.

L’actitud de la direcció d’ERC i la militància que majoritàriament els hi expressa un incomprensible –des d’un punt de vista patriòtic- suport, és l’exemple paradigmàtic del desastre en el que estem atrapats. Hi ha com una mena de virus que s’ha escampat i en aquests moments és una autèntica pandèmia, que ens porta inevitablement al desastre, però que és contemplat amb una desvergonyida i alienígena condescendència. Atrapats en el fang de les seves pròpies polítiques i les mentides que les han impulsades, aquest gruix majoritari del personal d’ERC s’ha instal·lat en un relativisme atroç, i es mostren absolutament incapaços de digerir la realitat. El seu argumentari s’ha convertit en un discurs insuportable de consentiments i autosuficiència estúpida, infantiloide i sectària.

Però miro més enllà i em trobo que la “flama” de la puresa independentista crema al costat dels mites més terrorífics i extrems que ha excrementat la nostra societat. Sí, parlo de les CUP i del seu entorn de sigles que incomprensiblement, a hores d’ara, encara pugnen per mantenir-se com a principal actiu o resultat de la seva militància. Estem parlant, un cop més, de gent amb sentiments nobles en relació al nostre país, però absolutament alienats en relació a la nostra societat, a les idees i a les ideologies.

Un moviment que, des del compromís militant i també des de l’incansable compromís militant local, emparen les idees més tronades i letals que podríem abraçar, així com les causes més extremes i alienígenes, sense solució de continuïtat, que diuen alguns. Des d’aquesta invectiva per a “destruir l’heteropatriarcat” que ja vaig denunciar fa uns dies, fins a tota aquesta simboligia i mitomania del comunisme més radical i sumbat. Un moviment que, en el seu dia a dia, s’aixeca, es basteix, al voltant d’un pal de paller insuportable, insostenible, com és el de la cultura del no. Un no absolut, sense matisos, que ens deixa en un extrem ideològic tan extrem que s’acaba convertint en el més ranci dels conservadorismes i en el més irresponsable i insostenible dels discursos.

Si el tripartit és fruit d’una conspiració paleomarxista, que ha convertit els tòpics més tronats de l’esquerranisme més absurd en la gàbia que empresona la nostra societat, les seves energies i el seu futur, les CUP es presenten a hores d’ara com un retorn incomprensible a una certa visió política paleorcarlista (té collons que sigui jo qui ho hagi de denunciar, he he he), on el combat i la destrucció dels elements clau del progrés de la nostra societat esdevenen l’eix de les seves propostes. Com aquells carlins que rebentaven les línies de ferrocarril perquè el consideraven un monstre del progrés que portava les idees de no se sap on i que, evidentment, només podien portar que maldats.

Arribats a aquest punt penso que, com em temia a l’iniciar el post, aquest ha esdevingut, quasi sense adonar-me’n, un altre post d’aquests tan llargs que tan agrada a algun dels meus lectors (només a alguns, ho sé, disculpeu-me la resta).

No és que se m’escalfi el cap, és que hi ha una idea que continua lluitant per sortir, per ser transmesa. I no és ni la calor, ni la proximitat de les vacances, ni la nostàlgia, ni la tristesa en la contemplació de la situació del país el que impedeix que surti, aquesta idea.

És, ho veig clar, la dificultat intrínseca per concretar-la, per donar-li una forma expressiva rotunda o convertir-la, simplificant, en un eslògan.

Perquè aquesta idea que lluita per ser expressada és que existeix i subsisteix, en el fons, i malgrat tot, una certa idea de país que ens uneix a molts i que és el veritable motor de la transformació d’aquest país, de la nostra esperança i, perquè no dir-ho, de la nostra militància, del nostre compromís... i la que fa impossible la nostra defallença.

Sí, és aquesta certa idea de país, la que subsisteix, malgrat tot. I parlo clar quan parlo d’una certa idea de país, perquè fins i tot fora indesitjable haver-la de concretar més. Perquè existint aquesta certa idea de país és quan es generen les complicitats, es quan la màquina creativa i transformadora de la nostra societat, tot el seu potencial, es posa a treballar i genera nous espais i noves expectatives.

I són aquests nous espais i aquestes noves expectatives les que ens permeten continuar essent, les que ens permeten continuar creixent i les que ens permeten acostar-nos, dia a dia, al nostre somni, a la llibertat.

Perquè la certa idea de país que habita en cadascun de nosaltres és el que ens obre com aquest tercer ull del que parlen algunes cultures, a través del qual ens identifiquem entre nosaltres. Perquè la certa idea de país, sense més paraules, sense més identificadors, és el que ens permet realment seguir el fil de la història, de la nostra història, amb totes les seves complexitats, incoherències semàntiques i conceptuals, etc. És en aquesta certa idea de país que ens reconeixem, i reconeixem els que ens han precedit i que, per la seva defensa d’aquesta certa idea de país, ens han permès ser avui aquí, ser aquí on som.

Els historiadors que em llegiu, i tots els qui heu llegit una mica d’història sabeu perfectament que les nostres fites històriques, els nostres grans reis, les nostres grans batalles, les nostres gestes, les nostres resistències… poden posar-se en qüestionament si ens limitem a seguir les paraules, els conceptes, la semàntica… de cada moment. Però no és això el que a nosaltres ens importa. No són aquestes paraules que en cada moment de la història s’han fet servir el que ens alimenta i el que defensem. Ben al contrari. Allò que importa, allò que realment importa, és que al darrere de tots aquests fets, de totes aquestes persones, de tots aquests moviments… hi reconeixem aquesta certa idea de país, i ens en proclamem hereus.

Permeteu-me la provocació: no importa que el gran rei en Jaume I parlés de l’honor d’Espanya. No importa que a la guerra dels Segadors ens poséssim sota protectorat de la monarquia francesa. No importa que la Guerra de Successió ho fós al tro espanyol, no importa que en la proclamació de la República, o de l’Estat Català, es parlés de la Federació Ibèrica, de la República Federal Espanyola, etc. No importa. El que importa és que al llarg de la història, dels nostres fets, de les nostres gestes, hi ha un fil conductor, hi ha una certa idea de país, que és la que preval, que és en la que ens reconeixem i és per la que lluitem.

Aquesta certa idea de país, que forma part del nostre ADN nacional, que és la nostra columna vertebral com a país, com a nació, sempre ha anat acompanyada d’una altra visió. La de fer del nostre país un gran país, un país fort, potent, ambiciós, emprenedor. És aquesta la idea que ha emparat el treball sord i abnegat de tants milers de patriotes que mai no figuraran a les nostres pàgines d’història, però que han fet, amb la seva feina diària, amb la seva ambició, amb la seva capacitat, amb el seu talent, del nostre país un país viu. Només la transmissió històrica de la idea de país ens hagués relegat als museus. Però no, l’hem acompanyada, cridant fort o calladament, d’una altra certa idea de país, la del treball, la de fer coses pel nostre país que ens fessin més forts i que ens permetessin viure.

És aquesta certa idea de país que subsisteix en l’ambició creadora dels catalans, generació rere generació. I que ha permès que arribem avui amb un país econòmicament fort, culturalment fort, cívicament fort.

Hi ha, per tant, una certa idea de país que és reconeixible i que enllaça amb la nostra història i els nostres fets, i que es manifesta en aquesta doble dimensió. La certa idea de país pel que lluitem i la certa idea de país pel que treballem dia a dia.

I això és, per tant, i acabant, el que més importa. I sí, jo he vist aquesta certa idea de país, en la seva doble dimensió, al Congrés de CDC del cap de setmana passat. L’he vista reflectida en les seves ponències, en la defensa que n’han fet i en l’ambició que han demostrat. Sí, també he vist i compartit plenament aquesta certa idea de país en tota la gent de Reagrupament, en la seva insubornable defensa d’una idea i d’un model de país, que és el país i és la idea en la que jo crec. I l’he vista també en molta gent de les CUP, quan els veus treballar, quan hi parlo, quan compartim taula i festa. És aquesta certa idea de país d’aquesta societat civil desburocratitzada, com són tots els amics i amigues de la PDD, que han aconseguit arrossegar-nos al carrer i sentir-nos vius, però també en tota una llarga cadena de complicitats i associacions cíviques arreu de la nostra nació. És aquesta certa idea de país que habita en tota la gent que treballa per la nostra cultura, per la nostra llengua, per les nostres tradicions. És aquesta certa idea de país la que emergeix dels nostres emprenedors, dels nostres empresaris, dels nostres investigadors, dels nostres formadors, de tota la gent que treballa perquè el nostre país sigui més sòlid també en les seves estructures bàsiques.

Aquesta certa idea de país és, finalment, la que mai trobarem ni en el govern tripartit, ni al PSC-PSOE, ni al PP, ni en tot aquest relativisme insuportable i insufrible dels qui hi confraternitzen.

CDC, un congrés en clau de Casa Gran del Catalanisme

2008-07-11T01:53:00.002+02:00

Demà divendres CDC inicia el seu congrés. Un congrés important únicament perquè representa un nou pas en aquest camí emprès per la formació nacionalista de construcció de la Casa Gran del Catalanisme.

No és per tant, o com a mínim no és per a mi, un congrés decisiu. És un congrés important en la mesura que posi a treballar tots els ressorts del partit cap a l’objectiu, el gran objectiu, de bastir la Casa Gran del Catalanisme.

I per les informacions que tinc, aquest objectiu s’assolirà. CDC ha iniciat un procés profund i silenciós de renovació i fins i tot de transformació. Al meu entendre aquest procés té una sèrie de línies de marca que cal observar bé per no perdre el rumb:

1. Com a partit central del panorama polític català i com a prinicipal força política del Parlament de Catalunya i del nacionalisme català, CDC té l’obligació de preservar i enriquir la seva transversalitat. Els moviments que facin han de ser ferms i decidits, i alhora prudents i molt ben explicats per tal que el gruix, el gran gruix de militants i votants d’aquest partit els segueixin, els puguins seguir, els assumeixin.

2. El canvi de paradigma de partit de govern pràcticament des del seu bateig electoral a partit condemnat a l’oposició els obliga a arriscar. La conxorxa tripartita, la conversió del govern de Catalunya en un règim que no només exclou sistemàticament el principal partit de Catalunya a l’oposició a tot arreu, sinó que té en la destrucció de CDC un dels seus principals motius de cohesió, obliga CDC a arriscar. Obliga CDC a un capteniment diferent del que probablement mantindria estant al govern. Obliga a arriscar. Obliga a liderar des de l’oposició, a plantejar i fer-ho de manera creïble, els nous reptes que tenim com a país i assumir-los com a partit.

3. la deriva nacional, social, econòmica i cultural a què el tripartit sotmet el nostre país obliga CDC a assumir el repte de liderar un gran projecte de regeneració nacional. Un projecte, a més, de regeneració social, cultural, cívica i, molt important, econòmica. Cal refer, cal enderrocar, les parets mestres del projecte tripartit, perquè ens porten a la ruïna en tots els àmbits, i refer l’edifici nacional, en tots els seus àmbits, amb uns nous fonaments, amb unes noves parets mestres. Una política orientada inequívocament al nostre enfortiment nacional, social, econòmic i cultural.

4. És imprescindible que CDC busqui obrir-se a la societat, als nous lideratges socials, al talent, etc. La renovació de CDC no s’ha de fer a costa de ningú, sinó amb la suma de molta altra gent, sensibilitats, lideratges, etc

Quins considero que són els punts clau que ha d’abordar urgentment CDC, des d’aquest congrés i en la perspectiva de la Casa Gran:

1. En l’àmbit nacional, el reconeixement inequívoc del Dret de Decidir com a motor polític del nou catalanisme, del nou sobiranisme. Aquest és un tema en el que els fets són més importants que les paraules. Ja hem vist com les paraules com independència són usades com a escuts protectors per habilitar fer els majors disbarats imaginables. Les paraules, per tant, tot i que són importants, ho són menys que els fets i la determinació. I CDC i el projecte de la Casa Gran faran molt bé de no deixar-se atrapar en un debat estèril i pueril de paraules, i apostar de manera inequívoca pel dret de decidir com a motor i eix estratègic de l’acció sobiranista.

2. En l’àmbit social, econòmic i cultural, CDC ha d’apostar per conectar el nostre país i la nostra societat amb les corrents avançades del pensament occidental. Cal, de manera urgent, trencar amb els clitxés, amb la gàbia ideològica a què el paleomarxisme del tripartit ha tancat el nostre país, la nostra societat. Cal conectar amb les classes mitjanes, les grans perjudicades de tot plegat, les grans empobrides. Les classes mitjanes som el motor del país, i aquest motor ha de funcionar a ple rendiment. I CDC té una oporunitat d’or de conectar amb aquestes classes mitjanes.

3. Apostar de manera inequívoca per la qualitat i la regeneració democràtiques. Això vol dir liderar el procés de regeneració moral i cívica del país, oferint un partit obert a la societat i que proposa una nova conexió, per sobre de les burocràcies dels partits. Això vol dir obrir les llistes del partit als nous líders socials. Això vol dir impulsar propostes que refacin la confiança entre política i societat. Això vol dir moltes coses, totes per fer, i totes possibles.

Aquestes són per a mi tres línies estratègiques bàsiques a les que hauria de donar resposta CDC en el seu congrés i en el seu projecte de Casa Gran. N’hi poden haver moltes més. Aquestes són les meves, les principals meves.

En el panorama polític actual l’alineació, el tronc comú que ofereix CDC a la societat és sens dubte el de major qualitat. Començant per Artur Mas, que em sembla un líder a anys llum de la resta dels actuals dirigents polítcs. I continuant amb patriotes com en Quico Homs, a qui m’honora el fet que ens considerem amics, i que crec que és una persona clau perquè el nou sobiranisme triomfi. Però també en David Madí, a qui tinc en un alt concepte, em sembla una persona absolutament brillant i necessària. O n’Oriol Pujol. Fins i tot, en contra del que molts pensen, en Lluís Recoder, que tenim amics comuns i sé perfectament que no és millor ni pitjor pel que cridi o deixi de cridar, sinó perquè alimenta una manera de fer i de treballar que crec té una cabuda perfecta en aquest gran tronc comú del nacionalisme que és CDC.

I, finalment, crec que la presència de n’Àngel Colom en tota aquesta constel·lació convergent que s’endivina en l’horitzó de la Casa Gran és tota una garantia i un enorme potencial per explotar.

Crec que val la pena confiar-hi, com a minim, mantenir una expectativa positiva i optimista no només davant el congrés d’aquest cap de setmana, sinó davant el procés clau de la construcció de la Casa Gran del Catalanisme.

El 80% dels socis no recolzem la moció de censura

2008-07-08T08:49:00.002+02:00

Bé, diumenge vam tenir el vot de censura i va fracassar, no va arribar al mínim exigit pels Estatuts del Club.

El vot de censura és una mesura absolutament excepcional, pensada per a situacions excepcionals. Per això requereix unes condicions prèvies per poder-se iniciar el procés, per això requereix un mínim de participació i per això es requereixen majories qualificades. Entre d’altres coses perquè així ho hem decidit els mateixos socis.

I el vot de censura va fracassar. Va reunir les signatures, va superar el mínim de participació exigible, però no va arribar al mínim dels vots emesos per a prosperar.

Tema tancat, doncs. Els vots favorables a la moció de censura representen el 20% de la massa social del barcelonisme. Per tant, el 80% no vam recolzar aquesta moció, i ja ens està bé la continuïtat de la junta, a uns de manera expressa, d’altres per abstenció.

Però en qualsevol cas, una moció de censura requereix que sigui recolzada explícitament. I en aquest sentit, un 80% dels socis del Barça no vam recolzar la moció de censura.

El debat generat pels mitjans, especialment les hostilitats desfermades pel grup Godó són mentides, pura intoxicació. Ahir a l’edició digital de la Vanguardia hi havia un titular que deia “la majoria dels socis demana la dimissió de Laporta”.

??????????

Quina majoria de socis? Quin respecte té la Vanguardia per al 80% dels socis que NO vam recolzar la moció de censura?

Qui hi ha gent emprenyada, sí, cert. Un 20% dels socis. I molta gent d’interessos ben foscos i inconfessables, que clarament representa el Grupo Godó i que estan intoxicant de manera indecent tot aquest procés, i de manera escandalosa en la no acceptació de la realitat democràtica, en el no respecte a la voluntat de la immensa majoria dels socis, del 80% dels socis que NO hem recolzat la moció de censura.

És important, per tant, que ho recordem, i que ningú s’atorgui una veu que no té, la veu del 80% dels socis. Tampoc ho pot fer la Junta, dient que els que no han votat estan a favor seu. No, senzillament, els que no han votat no han recolzat la moció de censura. Perquè aquest és un mecanisme excepcional d’alterar la vida institucional del club. I les circumstàncies no es donaven.

En unes eleccions, la participació, excepte regla en contra, no compta tant. Les regles són les que són i el repartiment d’escons o la conformació de majories es produeix amb els vots emesos. I tothom ho sap. En un vot de censura, si no s’assoleix el que estableixen els estatuts, no prospera, i ningú pot extreure’n cap altra conclusió.

Per tant, cal denunciar el pornogràfic intent d’apropicació de la voluntat de la immensa majoria dels socis, d’un 80%, per part dels mitjans, especialment el Grupo Godó. No, no hem demanat la dimissió d’en Laporta. No hem recolzat el vot de censura. Heu fracassat. I punt.

Si jo mai m'oblidés de tu...

2008-07-05T00:51:00.003+02:00

El salm del jurament que el poble d’Israel ha professat al llarg de la seva existència pel retorn a la seva terra diu alguna cosa així com “Si jo mai m’oblidés de tu, Jerusalem, que la meva llengua s’enganxi al paladar, i que la meva mà dreta perdi la seva habilitat”.

Corren temps difícils per al nostre poble, per al poble català. Molt difícils. Temps hostils a la bondat i l’honestedat, temps hostils al compromís i l’honor. Corren temps per a aprofitats, per a aventurers que no creuen en res i són capaços de sacrificar-ho tot, d’ensorrar-ho tot per mantenir les seves poltrones o per adquirir-les, per la seva vanitat.

Per això avui m’ha semblat oportú recordar aquest jurament de fidelitat amb què els jueus recorden la seva pàtria i renoven, cada any, el seu compromís: “l’any vinent a Jerusalem”, com a símbol de l’esperança que sempre cal conservar i per la que hem de lluitar.

Sí. Si jo m’oblidés de tu, Catalunya, que se m’enganxi la llengua al vel del paladar. No, no ho penso fer. Ben al contrari. Quan més difícils són i estan les coses és quan més important és continuar fidels al nostre jurament, renovar el nostre compromís i treballar perquè l’esperança sigui un lloc de trobada en el que hi creiem.

Aquests dies, malgrat el que està caient -o justament per això-, tenim molts motius per pensar en el nostre compromís. Quan el dia a dia ens consumeix, és bo fer una passa enrere i valorar el nostre compromís des de la humilitat de la història, de la que ens ha precidit i de la que, evidentment, ens sobreviurà.

Perquè per això estem aquí, per això existim. Perquè de fa generacions molts com nosaltres han renovat generació rere generació aquest jurament i compromís “si jo mai t’oblidés…”. I ningú ha oblidat. I per això volem ser.

Ja m’heu llegit escrivint sobre el que per a mi és la clau de la nostra supervivència nacional: la voluntat de ser. Aquesta voluntat de ser que cavalca sobre la història i sobre les circumstàncies més adverses, fins i tot sobre les derrotes més dramàtiques i cruels. Però hem mantingut intacta la nostra voluntat de ser. I això és l’important. Això és el que ens permet ser aquí.

Prat de la Riba deia “siguem forts, i després ja veurem”. Aquesta frase hauria d’estar a l’entrada de totes les nostres llars, escoles i llocs de treball. Aquest hauria de ser el motor del nostre compromís nacional i vital. Aquesta indestructible voluntat de ser, de ser forts, per damunt de qualsevol circumstància i sense esperar obtenir res, sense esperar ni postposar a cap altra cosa o fet polític, la voluntat de ser i la lluita per ser més forts com a garantia del nostre futur nacional.

En la diàspora, els jueus refermaven el seu compromís amb aquella terra llunyana de la que milers d’any enrere havien estat expulsats. La voluntat de ser, el seu compromís, els va salvar, fins i tot en les situacions més dramàtiques que la humanitat ha conegut, com el maleït Holocaust, però també en els centenars de progroms que arreu del món van haver de patir. Però ells conservaven la fe i la voluntat de ser i renovaven el seu compromís, la seva esperança.

Finalment aquesta esperança i aquest compromís es van materialitzar amb la creació de l’estat d’Israel. Però allò realment important ha estat, és, la voluntat de ser.

I aquest és, aquest ha de ser, el nostre compromís, el nostre jurament. No t’oblidem, dissortada pàtria. I continuem ferms i decidits en la nostra voluntat de ser, en ser cada dia més forts. Fins i tot en situacions com l’actual. Perquè tot i que el tripartit és una de les agressions més bèsties rebudes per la nació catalana, no és, encara, la pitjor. Hem patit guerres i exilis, mort, persecució. Però sempre hem mantingut la voluntat de ser. I ara també.

També ara renovarem sense por el nostre compromís, i mantindrem intacta la nostra esperança. I treballarem per poder ser, per ser cada dia més forts. Conscients que només aquesta voluntat de ser i de ser més forts és el que ens salvarà, és el que ens permetrà continuar existint com a poble. No hem d’esperar cap futur hipotètic. No, hem de treballar, cada dia, cada hora, per enfortir-nos. Sense esperar res. Només perquè essent més forts, som encara més. I després ja veurem.

Això ens obliga a mantenir un compromís vital diari. Això ens obliga a intentar que les nostres vides no siguin una disglòssia política, i que a tot el que fem hi aboquem aquesta idea de que ho fem perquè ens fa més forts, perquè volem ser. Només així, sumant milers i milers de voluntats podrem mantenir intacta la nostra voluntat de ser. La nostra ànima nacional. El nostre motor existencial com a poble.

I, baixant al terreny de les coses concretes, aquesta setmana hem tingut i tenim molts exemples d’això que explico.

Per enllaçar amb l’anterior post, diumenge, a can Barça, tenim unes votacions molt importants. On d’alguna manera també ens hi estem jugant part del nostre compromís amb la voluntat de ser. Hi ha un pornogràfic vot de censura contra una junta que, malgrat els errors que hagi pogut cometre, ha tingut i té un compromís exemplar amb el país, amb la nostra nació, amb la catalanitat, és perseguida implacablement justament per aquest compromís. I els covards que impulsen aquesta persecució aprofiten les febleses de la gestió esportiva dels dos últims anys per acabar amb un projecte perquè és “incòmode” pel seu inequívoc compromís nacional. Només per això qualsevol persona decent que s’estimi aquest país hauria de combatre el vot de censura. Perquè no pot ser que siguem tan imbècils com per no veure-hi al darrere una estranyíssima confluència d’interessos inconfessables amalgamats per la necessitat d’acabar amb una junta que ha mantingut un compromís nacional extraordinari. Sí. Ser més forts vol dir derrotar la moció de censura, dir no a la moció de censura. Això ens farà més forts. Això renova el nostre compromís amb la voluntat de ser.

També aquesta setmana hem tingut ocasió de gaudir d’un nou fruit d’aquest compromís, amb el naixement del “Bloc gran del sobiranisme”, un exemple evident que la suma dels nostres compromisos i fidelitats individuals és el que ens permet ser, és el que ens dóna eines per ser més forts, per tenir esperança. I aquesta és una iniciativa que ens fa més forts i alimenta la nostra esperança. Una iniciativa a la que saludo amb compromís i estima.

Finalment, avui, hem tingut un altre exemple en relació a tot això, en aquest cas negatiu. Avui el Tribunal Superior de Justícia ha ordenat a la Generalitat que apliqui el decret de la tercera hora de castellà. Aquest és un exemple paradigmàtic del no-compromís, de la no voluntat de ser, de l’afebliment a què ens sotmet ERC i el tripartit. Tot el que hagin dit o diguin és mentida, és sobrer. El compromís implicava, quan va aprovar-se el decret, recórrer-lo. I no es va fer. Aquest és el resultat. Va faltar compromís. Perquè ni l’actual ERC ni aquest govern tripartit serveixen perquè siguem més forts. Al contrari, ens fan cada dia més febles.

Com veieu, allò important és la voluntat de ser i ser cada dia més forts. I cada dia trobem oportunitats per ser fidels a aquest jurament i compromís. Perquè no volem oblidar. Perquè volem ser. I per ser, hem de ser cada dia més forts. I ens enfortim en cada paraula, en cada gest, en cada acció. Endavant!

Mobilitzem-nos contra el vot de censura!!

2008-07-03T23:19:00.002+02:00

Aquest proper diumenge dia 6 de juliol tenim a can Barça “el vot de censura” contra l’actual Junta.

Cal una mobilització massiva contra aquest vot de censura. Aquesta censura promoguda pel tal Giralt i recolzada per les forces més fosques i tenebroses del barcelonisme és un dels espectacles més pornogràfics i indecents als que haurem tingut ocasió d’assistir els barcelonistes.

No hi ha CAP motiu per a aquest vot de censura. Ja ho vaig dir i em ratifico, jo hi votaré en contra i crec que cal que hi hagi una mobilització massiva dels socis per impedir que prosperi, per impedir que el club entri en una espiral de desestabilització i caïnisme sense precedents.

Els mecanismes excepcionals estan reservats a situacions excepcionals. Dues temporades sense títols no són una situació excepcional, ni tan sols en el cas que pensem que la Junta s’ha equivocat en la gestió d’aquests dos anys, i que hauria d’haver pres unes mesures que no va prendre. Perquè el temps no es pot tornar enrere, i fins i tot en aquest argument dels títols i les mesures… aquestes ja s’han pres: canvi d’entrenador, renovació de la plantilla amb fitxatges molt bons i il·lusionants, etc.

No hi ha, per tant, cap motiu per al vot de censura. CAP. No té cap sentit que el president del Barça més votat pels socis hagi hagut de passar per les urnes dues vegades en cinc anys, i amb aquest vot, tres vegades en cinc anys. És una autèntica animalada que demostra fins a quin punt estem davant un trama fosca i una operació d’abast inspirada per interessos mesquins i inconfessables.

D’aquí dos anys hi ha d’haver les eleccions. I en Jan Laporta ja no s’hi presentarà. Llavors és el moment que les diferents persones que aspiren a dirigir el club ens presentin les seves propostes. Això d’ara, el vot de censura, és pura pornografia.

Però és que a més a més de tot això, sóc dels que pensen que aquesta junta directiva és la millor junta directiva que mai ha tingut el Barça, i que, malgrat els errors de sobretot aquesta última temporada, el seu balanç és clarament positiu. Netament positiu. I en tots els camps. La renovació del club, el seu sanejament, la modernització, la reconciliació amb la massa social, el seu creixement, el futbol del que hem gaudit, els títols, el retorn als orígens i la identitat del club… Un sense fi de bones obres, de fets, que avalen uns anys de glòria.

I una adequada capacitat de reacció, després d’aquests dos anys, amb la construcció d’un nou projecte sòlid i il·lusionant, que és el que tots volem. No hi ha per tant cap motiu per al vot de censura, que només es pot defensar des de la més absoluta i radical mesquinesa i irresponsabilitat. Cal una mobilització massiva en contra.

Mobilitza’t contra el vot de censura!!!! DIGUEM NO!!!

Per què vull que guanyi Espanya?

2008-07-03T01:16:00.005+02:00

Sí, fa mal, oi?

Hi havia un periodista esportiu que es deia José María García que sempre, davant qualsevol triomf de qualsevol espanyol trucava al seu monarca, un tal Juan Carlos. I s’hi referia com a “el primero de los españoles”.

Jo, que sóc molt patriota, i d’acord a la nova doctrina Huguet, és a dir, que és patriota aquell que treballa pel nivell de vida de la gent amb qui conviu, amb independència del sentiment nacional que professi, haig de dir que només puc fer que aplaudir el nostre president, en José Montilla, el primero de los catalanes (gràcies a ERC), i cridar amb ell, Viva España!!!

Cal pronunciar fent una aspiració a la “s”, perquè quedi convincent. Si no és així podríem pensar que estem en contra de la llengua comuna, de la que ens uneix.

I si obrim un capítol d’agraïments no puc deixar de referir-me, està clar, a Esquerra Republicana de Catalunya. Vull que tots junts cridem, si convé precedit del “mandenfirmes”, Viva ERC! I visca la mare que els va parir a tots. Aquest mal moment en que es va procrear tota aquesta legió de dirigents i militants d’ERC que han fet president en Montilla i que avalen incondicionalment aquesta estratègia d’establir un règim socialista-espanyolista a Catalunya.

No cal dir que respecto infinitament més les mares, que la seva pròpia existència, que fins i tot em fa angúnia. I és que, caduc i obsolet com sóc, i heterosexual com sóc, no deixa de generar-me una certa repugnància pensar en l’actual i passada direcció d’ERC i la militància que els hi dona suport.

No endebades, que el seu cul s’hagi aixamplat prou com perquè la toneladora de la Línia 9 del metro de Barcelona els penetri sense que profereixin el més mínim ui de dolor… té un punt d’angúnia vital.

És clar que això no és res comparat amb els resultats, execrables, de la descomunal fel·lació a què són sotmesos pels sociates. I és que per descomunals, les fel·lacions semblen haver-los deixat sense parla… i sense dents. I així s’han convertit en un fetitxe internacional de les fel·lacions a pèl, és a dir, sense protecció.

Però és que a més a més sembla que se sotmetin ressignadament a una de les pràctiques més morboses que es coneixen, segons la qual, les putes barates i velles, ja desdentades, són una autèntica màquina de fel·lacions amb la geniva, molt cotitzada. I això, evidentment, per a uns viciosos com els sociates espanyols que governen la Generalitat, no té preu.

I és que hi ha cap altra puta més vella i més barata que l’actual ERC, els seus dirigents i els militants que els hi donen suport.

Com a mínim espero que després es facin uns adequats enjuaques bucals.

Què trist, per favor! Com ens hem de veure! Què penós. Què miserable, veure l'ERC d'en Macià convertida en aquesta puta vella i barata d'en Puigcercós i els seus seguidors.

Ensopiment… per no dir una altra cosa

2008-06-29T10:38:00.003+02:00

Mentre avança aquest matí xafogós de diumenge i abans de cridar el taxi que em porti a l’aeroport, encara tinc temps de fer un post, més que res per escriure alguna cosa, perquè no en tinc massa ganes, aquests dies.

Un bon amic em comentava divendres, mentre sopàvem al Palau de Mar, en mig del parc temàtic de Barcelona, que després de la derrota d’en Carretero i les tesis renovadores al congrés d’ERC, ens hem quedat amb una certa depressió, com aquella que va seguir a la ciutat als Jocs Olímpics i la gent que havia treballat al COOB.

Bé, potser és una exageració, però sí és cert que la victòria de les tesis continuïstes i col·laboracionistes ha estat un cop dur. I ho és perquè som molts els que compartim el diagnòstic que les coses no és que no vagin bé, al nostre país, sinó que van molt malament. La renovació d’ERC que proposava en Carretero i la gent de Reagrupament era una oportunitat claríssima de redreçar la situació, com a mínim d’intentar-ho. Com aquell que està sent arrossegat per la força d’un riu i intenta desesperadament agafar-se a la corda que miraculosament algú li tira des de la vora. I a sobre van els mateixos que s’estan ofegant i enlloc de fer un esforç per agafar-la, encara t’estiren la cama cap al fons del riu.

El nostre futur no depèn d’ERC, però ERC sí que hi tenia molt a dir. Ara ja hi té a dir ben poca cosa.

Mentres tant les aigües cada cop són més fortes i les roques amb les que ensopeguem cada cop fan més mal. Així estem.

Però a més a més hom té la sensació que el nostre país s’ha begut absolutament l’enteniment. Qui hi ha una mena de pandèmia que ha estès una febrada de tonteria que no presagia res de bo.

Aquest cap de setmana les CUP analitzen si es presenten a les properes eleccions del Principat. No hi tinc una opinió clarament formada, en relació a aquest tema. En Josep Sort ho té molt clar. Jo en canvi, matiso que moviments com les CUP, sense referent nacional clar quedaran en testimonialisme local. No habilitaran cap opció estratègica d’ampli espectre. I de vegades cal jugar-se-la.

Hi ha, en relació a les CUP, una cosa que em preocupa bastant més que la decisió d’aquest cap de setmana, i és tot aquest poti poti ideològic de la radicalitat més extrema, absolutament “extraterrestre” en relació al que és la nostra societat. És aquí cap a on ens volen estirar?

Per exemple, aquests joves tan simpàtics de la CAJEI, Maulets i Endavant, que formen part de les CUP,, han fet uns cartells per a reivindicar que “alliberem les nostres sexualitats”. Brutal. I fan una crida abrandada perquè “destruïm l’hetereopatriarcat”. Realment impressionant. Són conceptes que em superen. Quan vaig veure el cartell per primera vegada, abans d’entrar al metro, quasi em passo de parada pensant en l’abast d’aquesta destrucció que proclamen i reivindiquen.

No ho sé, mig adormit com estava m’imaginava que ens fotien a tots i als nostres fills els primers i separats dels pares, en una mena de camps de reeducació polpotians, però en versió “rosa”, dirigits per un exèrcit de Carmens de Mairena i Venenos. Esgarrifós. Destruïm l’heteropartriarcat! Però per a fer què????

Hi ha certes coses que em posen els pèls de punta i contribueixen a aquest ensopiment transitori que pateixo.

Després, està clar, hi ha el tema del futbol. Uf! La d’avui si guanyen els espanyols pot ser sonada. És el triomf del nacionalisme banal, cada cop més nacionalisme –espanyol- i menys banal. Està clar que ho superarem –també espero que els alemanys guanyin- però tot això ens fa mal.

O, també, la purga d’en Bassas. L’havia deixat d’escoltar, o només ho feia intermitentment. Però això no treu que sigui una purga escandalosa, en una estratègia perfectament calculada de liquidació de la “crosta nacionalista”. Una estratègia que sens dubte portarà que algun dels grans comissaris o comissàries dels sociates se’n faci càrrec, als efectes de reconduir el programa de cara a fer més còmode encara per al règim del tripartit, la seva autorenovació, a l’estil cubà, de perpetuació en el poder. És clar que amb els brillants comissaris que tenen el més probable és que Catalunya Radio acabi com la COM, que no l’escolten ni els mateixos de la secta. I llavors s’hauria aconseguit l’altre efecte volgut de nacionalització espanyola, atorgant a la SER el lideratge radiofònic en aquesta “laboriosa región española”.

Bé. Aquest és el panorama que deixo uns quants dies enrere. Amb en Puigcercós fent de catifa d’ós al Polònia, amb els braços estirats i la boca oberta perquè en Montilla hi pugui repenjar els peus. Amb un país sumit en la desorientació i que abraça les causes més alienígenes que ens poguem imaginar. I que fa veure que sura, mentre el corrent se'ns emporta riu avall sense que ningú sembli adonar-se’n… del que ens espera.

Contra la microtesticularitat

2008-06-27T00:37:00.008+02:00

Ja ho he dit algun cop. Mossèn Ballarín em va explicar una vegada la teoria de l'actual "microtesticularitat catalana". I hi estic molt d'acord. Malgrat que jo em consideri, mal m'està el dir-ho, dins de la "macrotesticularitat catalana". Per dir-ho ras i curt, el fet d'haver estat sempre un poble coratjós i bèl·lic va provocar una sagnia demogràfica dels valents, que anaven a la guerra. I només se'n deslliuraven els covards, els cagats, els impedits. I aquests, morts els valents al front, són els que procreaven. I això, amb el pas dels segles, ha configurat la nostra actual microtesticularitat. Jo me'n lliuro, suposo, pel fet de ser xarneguet. Aquesta sang no catalana d'origen que corre per les meves venes suposo que és el que em fa, d'acord a aquesta doctrina, una excepció racial, si se'm permet l'expressió. És obvi que és una exageració, perquè tinc molts amics catalans generacionalment "catalans" que els tenen tan ben posats com jo. Però alguna cosa del cert hi ha, no ho dubto...

Bé, el cas és que avui se'ns han follat un altre cop, aquesta vegada a la cara dels russos. Hi havíem dipositat esperances. I hem estat decebuts. Finalitzat el partit, el cert és que el barri ha estat tranquil i silenciós. I això m'ha enorgullit. Com si no hagués passat res. Magnífic. Hem baixat a fer unes birres pel barri, a veure si hi havia cap incaut que topava amb nosaltres, però ni tan sols hem tingut ocasió de desfogar-nos. I mira que avui em venia de gust repartir algunes cleques.

En fi. Haurem d'esperar diumenge, que els alemnays posin les coses al seu lloc. Jo no hi seré. Justament estaré per les espanyes, per motius de feina. Em demanen alguns amics que no faci cap post. Supersticiosos. Però no el faré. No és just demanar el que no es pot celebrar. Miro els "maciàs" aquí, al passadís, disposats a ser llençats a major glòria de Catalunya. Però hauran d'esperar. O no, igual els consumeixo per la revetlla de Sant Pere.

Penso en tots aquests caragirades "catalans" que juguen amb Espanya. Penso que estaria bé que no poguessin sortir al carrer, i la gent els escopís al seu pas, als seus pobles, als seus barris. No he estat mai partidari dels heroïsmes individuals, però aquests en fan un gra massa. Vull dir que no podem demanar a persones concretes un heroïsme per sobre del que està disposat a assumir la seva gent. I realment em pregunto quin és l'heroïsme que en general els catalans i la nostra microtesticularitat estem disposats a assumir.

Tal vegada sigui aquest enèssim acte de pastisseria catalana d'ahir, convocats per Òmnium. Junts, demanaven. Però la pregunta era, junts? de què i per a què? Som patètics, realment som patètics. Tota aquesta pastisseria de la unitat, dels "sectors", de la "unitat interna"... cal? No seria molt més interessant denunciar els caragirades? No seria molt més interessant i productiu escupir a la cara dels traïdors, d'aquests carods o puigcercossos que, pel que sembla -jo evidentment no hi era- acudien a fer-se la foto mentre continuaven la seva fellatio indecent als sociates, al tio montilla?

Aquest país nostre ha perdut el rumb. I només el redreçarem amb un cop de timó espectacular, dur, contundent. Un cop de timó polític que deixi la iugular d'aquesta xusma traïdora pressionada per la punta de la nostra tradicional navalla solsonenca "pallarès". Fins aleshores, pastisseria edulcorada, falsa, putrefacta.

Senyors, senyores. S'ha acabat el bròquil. Cridem, des d'allò més fons de la nostra història i tradició, Visca la terra, mori el mal govern!!!

KALINKA!!!!!

2008-06-24T04:32:00.008+02:00

Uep! Tovarich! T’he dit mai com he vibrat al ritme del Kalinka? T’he dit mai com m’agrada el vodka? T’he dit mai com penso ballar fins embogir si ens feu el fotut favor d’eliminar els espanyols?? T'he dit mai que malgrat tot recordo brutalment aquells concerts de Banda Bassoti, quan encara no els coneixia gaire gent, a la malaguanyada sala Garatge?

T’he dit que m’he fotogrofiat sota l’estel vermell de Sebastopol? Que sóc dels pocs que tinc la gloriosa bandera rusa, eslava, sèrbia... a la meva habitació? Que us entenc, collons, que us entenc! I que malgrat que per a mi, com a catòlic, Cròacia és el primer, després veniu vosaltres en les meves simpaties???

T’he dit que sóc un autèntic caragirada si del que es tracta és que el vostre vell i coratjós poble aconsegueixi l’eliminació dels putos espanyols? Puc cantar i ballar fins tornar-me boig. Però feu-me feliç! Acabeu amb els espanyols. Us prometo cel·lebrar-ho a la manera eslava!!! T'he dit que, malgrat tot, la lluita fa estranys companys de viatge? I que malgrat tot, també, els "maciàs" em cremen al puny per llençar-los a l'aire i cel·lebrar, un cop més, que els nostres enemics s'ensorren?

Nasdarovia!!!

Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Hej! Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Hej! Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Hej! Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

Pod sosnuyu, pod zelenoyu

Spat' polozhite vy menya,

Aaaaaaaaaj!

Aj lyuli, lyuli, aj, lyuli, lyuli,

Spat' polozhite vy menya

Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Hej! Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Hej! Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Hej! Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah!

Krasavica, duscha-devica,

Pozholej zhe ty menya,

Aj, lyuli, lyuli, lyuli, lyuli,

Pozholej zhe ty menya!

Kalinka, kalinka, kalinochka kalinochka moya!

V sadu yagoda malinka, malinochka moya!

Hej Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Hej! Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Hej! Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

Hej! Kalinka, kalinka, kalinka moya!

V sadu yagoda malinka, malinka moya!

HEJ!

DA NOI AZZURRI!!

2008-06-21T02:03:00.005+02:00

Uf! Ara arribo del Sonar, del concert dels Madness. Espectacular, pura bogeria. Com he disfrutat!!! Ara bé, després no ens hi hem pogut quedar ni un quartet d’hora per acabar l’última birra. Uf, quin agòbio de gentada amunt i avall i música tralla. Ens fem grans, he he he, però encara he tingut la sort de poder disfrutar d’aquest concert dels Madness, primer a Barcelona. Allà ens hem trobat amb força gent, i en canvi no amb alguns que havíem quedat (sorry, Eric). Coses que passen.

He guanyat l’aposta, han començat amb One step beyond! Han seguit amb alguns clàssics, han tingut el moment “vall” amb alguns temes suposo que més recents, i després, en el tram final han fotut una canya mítica, àmpliament celebrada pel personal, amb temes com Our House, que ha estat llargament corejat, o Must be love.

La queixa: que realment ha durat una hora i 10 minuts. Escàs, per a les ganes de Madness que tenia el personal. Crec que l’organització ha estat poc afortunada no veient que moltíssima gent, una passada de gent ens hi havíem acostat, pagant una entrada caríssima, per veure els Madness. En fi. Ara ja podem dir que també han estat a BCN.

L’anècdota: veure en Bargalló (no el Manel des de l’exili, sinó qui fou conseller en cap de la generalitat) per allà, enmig la penya, amb el seu gintonic –suposo-.

Apa, un record per a tota la gent de l’escena skatalitika de BCN, els Hammers i tots els altres que ens hi hem trobat.

Bé, però el realment important, un cop gaudit el concert de Madness, és preparar-nos per cel·lebrar abastament l’eliminació de la “gloriosa”, dels espanyols, aquest diumenge, davant d’Itàlia.

Per preparar-vos, us recomano escoltar unes quantes vegades l’Azzurro, del gran Adriano Celentano. Aquí us deixo la lletra, perquè el poble català la pugui corejar i cantar diumenge a la nit, celebrant l’eliminació dels espanyols. Confio plenament que els italians no ens fallin. Per si un cas, també linko el video que van gravar els jugadors de l'azzurra amb aquesta mítica cançó convertida en himne. Aquest cap de setmana serem més italians que mai, jo fins i tot portaré el coll del polo aixecat...

És clar que potser el pitjor lloc del món per a un català per seguir aquest partit sigui Formentera, perquè la invasió d’italians de cada estiu no desperta allò que se’n diu una fraternitat a prova de bombes. Però, tanmateix, també aquest dia els amics de Formentera se sentiran un azzurro més. Un record entrenyable per a en Ròdia, de l’Illa dels déus morts, i la resta d’amics de l’illa. Guanyarem!

Per tant, ja ho sabeu: apreneu-vos l’Azzurro, feu que se us fiqui al cervell, canteu-la, tataregeu-la fins diumenge, i diumenge a la nit convertim-la en un himne amb el que celebrar l’eliminació dels espanyols. Al ritme, evidentment, dels coets més potents que pogueu pillar en les botigues de petards. Jo ja en tinc un bon arsenal.

Cerco l'estate tutto l'anno

e all'improvviso eccola qua.

Lei è partita per le spiagge

e sono solo quassù in città,

sento fischiare sopra i tetti

un aeroplano che se ne va.

Azzurro,

il pomeriggio è troppo azzurro

e lungo per me.

Mi accorgo

di non avere più risorse,

senza di te,

e allora

io quasi quasi prendo il treno

e vengo, vengo da te,

ma il treno dei desideri

nei miei pensieri all'incontrario va.

Sembra quand'ero all'oratorio,

con tanto sole, tanti anni fa.

Quelle domeniche da solo

in un cortile, a passeggiar...

ora mi annoio più di allora,

neanche un prete per chiacchierar...

Azzurro,

il pomeriggio è troppo azzurro

e lungo per me.

Mi accorgo

di non avere più risorse,

senza di te,

e allora

io quasi quasi prendo il treno

e vengo, vengo da te,

ma il treno dei desideri

nei miei pensieri all'incontrario va.

Cerco un po' d'Africa in giardino,

tra l'oleandro e il baobab,

come facevo da bambino,

ma qui c'è gente, non si può più,

stanno innaffiando le tue rose,

non c'è il leone, chissà dov'è...

Azzurro,

il pomeriggio è troppo azzurro

e lungo per me.

Mi accorgo

di non avere più risorse,

senza di te,

e allora

io quasi quasi prendo il treno

e vengo, vengo da te,

ma il treno dei desideri

nei miei pensieri all'incontrario va.

Apa, a cantar... i celebrar l'eliminació dels espanyols!!! Endavant, azzurri!!!

Madness a BCN (i jo hi seré)

2008-06-19T19:40:00.005+02:00

Demà toca Sonar. Demà actuen a BCN, per primera vegada, els Madness. Grup mític de la nostra joventut. Música festivalera i alegre que ha acompanyat les nostres farres múltiples.

Ara feia molts anys que no anava al Sónar. Al principi, quan el feien al pavelló de la Mar Bella, m’hi agradava anar. Un autèntic festival. Uf! Aquells retorns amb un sol espatarrant creuant totes les platges de BCN fins a la Barceloneta…. Ens fem grans. Ara no aguantaria ni una platja… he he he. Gran època festivalera, aquella. Aquells sets de diferents DJ veient sortir el sol, a l’aire lliure, a la terrassa contígua al pavelló eren mítics. I quins pedals, uf!

Demà unes quantes velles glòries, uns quants veterans, ens acostarem a aquesta cosa del recinte firal on fan el Sonar. A veure el què. Això serà a les 23:30, i suposo que ens hi trobarem amb altres habituals, amb o sense bloc, com l’Eric.

Un dels dies que més he rigut sentint a Madness va ser quan vam muntar, amb altres colegues del Barça, un autocar per anar a veure el Barça a Mònaco. Hi va haver un follon d’entrades descomunal, i la meitat de l’autocar anava sense entrada. Però endavant. El tram final del viatge, per la costa Blava (vam fer una parada a l’hotel de concentració del barça suplicant entrades… pobre Maxenchs, el vam treure del llit!), vam posar una cinta de video (sí, en aquella època hi havia una cosa que es deia VHS) amb diferents videos dels Madness. I allò era la bogeria. Uf! Quina juerga…

A veure com ataquen la parròquia diversa que tindran al davant (realment Madness al Sonar és una mica insòlit). Potser començaran amb Baggy Trousers? El clàssic One step beyond? Farem una festa a la nostra casa, the house of fun? El que és segur és que no hi anirem conduïnt el meu cotxe... En tot cas, tomorrow's just anhother day... I, a més, si no heu estat en mogudes, més val que no us hi fiqueu, he he he... O prepara't

"Snatch: CERDOS Y DIAMANTES"

2008-06-18T23:19:00.006+02:00

Segons sembla el sector xusmós del barcelonisme ha aconseguit forçar un vot de censura contra la directiva d’en Joan Laporta, i les votacions seran el 6 de juliol.

Si us haig de dir la veritat, no aconsegueixo superar la meva estupefacció per aquesta situació. A veure si ho entenc bé. Resulta que hi ha un mecanisme legal que és ilegítimament exercit per la xusma habitual per avortar la gestió ordinària del club en base a uns arguments com ara: que hàgim arribat a un acord amb UNICEF per lluir el logo d’aquesta institució mundial de suport a la infància a la nostra samarreta, que els dos últims anys no hàgim guanyat cap títol i coses absolutament perigrenes, que ja ni recordo.

Insisteixo. A veure si ho entenc. A partir d’ara, cada any que no guanyem un títol… hem de fer un vot de censura? És això? És aquesta la irracionalitat d’aquest personal i el seu ressentiment?

No cal ni dir que tot i que les dues últimes temporades han estat absolutament decebedores i el cos tècnic i la directiva han comès errors el club, el nostre club, no pateix de cap manera una crisi institucional. I així, en aquest context, el que hem d'exigir els socis és que aquesta directiva finalitzi el seu mandat, d'aquí a dos anys, i llavors valorar les diferents propostes electorals que se'ns presentin. Però amb normalitat.

No té cap mena de sentit aquesta orgia de porcs rebregant-se entre el fang de la moció de censura, a la recerca del diamant, que és el Barça.

El Barça és un diamant. Per a tots els que som barcelonistes, socis o no, el sentiment de barcelonisme i la projecció del club, del més que un club, és un motiu constant d’orgull. A sobre, per als qui som catalanistes, el Barça és una expressió esplèndida del nostre sentiment nacional, que ens permet una projecció internacional insospitada.

I com a la peli, com a Snatch, hi ha molts porcs que volen que el diamant canviï de mans, d’amos (els diamants són eterns, els seus amos no). Només un personal d'aquesta escassa dignitat pot admetre una situació com la que vivim, en que una cojuntura de mals resultats hagi de provocar una crisi institucional.

Perquè no hi ha crisi institucional. Totes les raons per les quals vaig donar suport a Jan Laporta les he vist satisfetes. El club ha recuperat la seva identitat. El club ha superat la gravíssima crisi social, econòmica i esportiva que hi havia quan la directiva d’en Laporta va assolir, democràticament, el poder.

En el període Laporta s’ha assolit el rati més alt de grans èxits esportius. S’ha sanejat l’economia, fins al punt de poder prescindir dels ingressos de la samarreta per promocionar el club a nivell global, i posicionar-se així en el mercat del futur com un club de referència. S’ha establert una gestió moderna, orientada al soci, eficaç i eficient. S’ha reconciliat el club amb la seva identitat, amb la seva història. S’ha fet honor al compromís fundacional amb el catalanisme. La directiva ha servit el catalanisme, la nació catalana, des del compromís i la lleialtat. I un llarguíssim etcètera de triomfs i èxits.

És cert que les últimes dues temporades han estat decebedores, i s’han comès errors. Però no hi ha cap mena de dubte que en aquests moments ja s’ha rectificat radicalment i el club, també en la parcel·la esportiva, està correctament orientat, amb una persona com en Pep Guardiola, que és tot un luxe a la banqueta del Barça, una persona amb les idees clares, amb el barcelonisme injectat a pressió a la seva sang, compromès, amb lideratge i amb una visió molt clara del que ha de ser el primer equip del Barça. A més a més s’ha fitxat –s’està fitxant- extraordinàriament bé.

A què ve per tant aquesta gilipollez de la moció de censura? Doncs al de sempre. Al que ha passat des del primer dia de la directiva Laporta. Hi ha un cert sector del barcelonisme que no tolera la insubmissió a les regles fins llavors establertes, que no suporta aquesta directiva, la seva preparació, la seva llibertat i independència de criteri. Ara, aquestes forces de la reacció, com a autèntics voltors, s’apleguen al voltant d’aquesta misèria de la moció de censura.

Molt bé. A partir d’ara, cada cop que no guanyem algun títol, moció de censura. Com es pot ser tan imbècil?

Molt bé, Oriol Giralt. Després d’haver intentat inhabilitar en Laporta, després d’estar tocant els collons des que van ser escollits, finalment has tingut el teu minut de glòria amb aquesta moció de censura, recolzat en tots els impresentables habituals del barcelonisme, amb els que comparteixes ressentiment i fotos.

Que et bombin. Pel que fa a mi, ho tinc molt clar. Aniré a votar en contra d’aquest esperpent de la moció de censura. No tant per defensar en Laporta, que si convé també ho faria, sinó perquè em sembla d’una indignitat i irresponsabilitats aboslutes haver-ho plantejat sense cap motiu, només per fer mal, només per gaudir del minut de glòria reservat a les irrellevàncies.

Apa, que acabeu ben rebregats en les vostres pròpies excrescències. La resta intentarem tenir cura d’aquest diamant que és el Barça, i el que representa.

Les últimes hores del Congrés d'ERC. Crònica d'un enfonsament.

2008-06-17T21:57:00.007+02:00

Dissabte al matí, després d’una setmana d’intenses negociacions que s'havien allargat fins la mateix nit de divendres, estava tancat el pacte Puigcercós-Benach a l’executiva, amb 13 membres dels putxis i 5 carodians, acord que incloïa el pacte perquè ni en Vendrell ni en Niubò estiguessin a la llista de 18 noms amb tasques executives que escollia el congrés.

Els carods eren Marina Llançana com a Vicesecretaria general de Política Sectorial, Lluís Salvadó (delegat de la Generalitat a les Terres de l’Ebre) a la secretaria de política municipal, Montse Bergés (regidora a l’ajuntament de Lleida) a la Secretaria de Formació, Patricia Gomà (diputada i portantveu adjunta al parlament) a la Secretaria de Justícia i Immigració i Lluís Aragonès (president de la federació regional del camp de Tarragona) a la Secretaria de Política Territorial i Medi Ambient.

A més, s’havia pactat que dos altres carodistes accedissin a l’executiva sense funcions directives, mitjançant càrrecs nats de la mateixa, també consensuats: Antoni Soy (Secretari d’Indústria i Empresa) com a futur President de la Fundació Irla i el mateix Rafael Niubò com a futur president del Consell Nacional.

Fins aquell moment, el càrrec de Vicesecretari general de Política Institucional i Moviments Socials era per a Jaume Oliveras.

Joan Carretero intervé per la tarda, en un discurs memorable –i recomanable que l’escolteu amb atenció-, en el que acaba dient que no sotmetria a votació la ponència alternativa d'Rcat, respectant els resultats de les urnes de dissabte passat. Després d’aquesta intervenció, en Putxi i en Ridao van cridar a Benach, Niubò, Carretero, Carandell i Uriel a una reunió d’urgència per intentar fer una executiva d’integració de tots els sectors. Puigcercós informa als renovadors que ha arribat a un pacte amb en Benach i ofereix dos llocs a Rcat i un a l’Uriel. Carretero diu que no i Uriel també. Ridao acusa a l’Uriel de fer sempre el que fa Carretero i es monta un petit pollo amb queixes de l’Uriel contra Ridao... i tots abandonen la reunió. Es queden Benach i Niubó amb Putxi i Ridao. A fora de la sala hi ha els afins a cada grup. Ja són prop de les 18:30h.

Llavors, quan van a tancar els noms i preparar la diapositiva de power point que s’ha de projectar al plenari al fer les votacions, en Puigcercós es treu de la màniga el nom de Xavier Vendrell com a Vicesecretari general de Política Institucional i Moviments Socials, relegant l’Oliveras a la secretaria de política municipal, depenent de la vicesecretaria general d’en Vendrell, i proposant al Lluís Salvadó, a qui li corresponia aquesta secretaria, perquè n’ocupés una altra a discutir.

Aquesta proposta, amb la sobtada aparició d'en Vendrell, provoca la indignació dels carodians, atès que hi havia un pacte explícit perque ni en Vendrell ni en Niubò estiguessin a la llista a escollir al congrés. Però a més a més també provoca la irritació de n’Oliveras que es nega a ser segon del Vendrell, se sent desplaçat i abandona la sala contigua dient “crearé un sector crític” (que fins i tot ja tenia nom: “Esquerra Socialista”, uf -més encara-!!). Simultàniament, els sectors més durs del puigcercosisme (Girona; Penedès, Baix Llobregat i Catalunya central) es neguen a acceptar el pacte amb el Carod, diuen que “no hem fet tot aquest esforç i guanyat les primàries per seguir com abans; ara és el moment d’eliminar al carod i als seus”. En veure els problemes de cohesió interna del seu propi sector i la reacció adversa dels carodians a la inclusió del Vendrell, en Putxi opta per l’executiva monocolor. Per salvar la cara, s’inventen la bola del SMS de l’Amorós, que mai va existir (RECTIFICACIÓ: l'SMS sí podria haver existit, però un cop ja trencat l'acord, el que no és cert, el que és excusa, és que es trenqués per aquest SMS) .

Llavors n’Oliveras promou el vot en contra del Vendrell, que el segueixen en massa els del Maresme i altres seccions locals de comarques de Girona, el Garraf, Osona i Baix Llobregat, amb causes pendents per purgues o processos electorals amb el Vendrell.

Per la informació que m’ha arribat, i que he intentat verificar fins on aquestes coses són possibles, al Vendrell el voten massivament en contra carods i uriels. Reagrupament va donar consigna de vot en blanc a l’executiva. No sé quants la van seguir al peu de la lletra en el cas del Vendrell.

Malgrat les dificultats d’apreciació d’aquestes coses, la impressió general és que la majoria de la gent de Reagrupament va respectar la consigna de vot en blanc, mentre que centenars de puigcercocistes "arreglaven" les seves causes pendents amb en Vendrell votant en contra seu. Probablement més de 300. Aquest és el factor diferencial. Aquí es cova la traïció al Vendrell. Qui eren aquests vots contra Vendrell del sector puigcercocista? Segons les meves fonts, clarament la gent del Maresme, però també gent de la Selva, Osona, Garraf i del mateix Baix Llobregat, en seccions locals amb "temes pendents".

Un cop Vendrell és liquidat, l’Oliveras es proposa per ser ell qui el substitueixi, però en Vendrell es nega en rodó i proposa en Carmel Mòdol, cosa que accepta el Putxi. La fractura Oliveras-Vendrell està més oberta que mai dins dels sector putxi.

He relacionat amb precisió tot aquest episodi, perquè em sembla clau per entendre la situació en la que ha quedat ERC, la improvisació total del resultat del congrés, la falta d'estratègia, tàctica, etc. I la mateixa descomposició del sector Puigcercós, amb aquest caïnisme extrem exercit entre els seus capitans, és una mostra inequívoca del fracàs del congrés d'ERC. No només perquè la militància hagi impedit la renovació tan necessària per al partit i per al país, sinó perquè la descomposició del partit, la seva deriva, el seu naufragi ideològic i social i la seva fractura interna -en els sectors continuïstes- és, en aquests moments, total i d'un abast incalculable.

A més a més, si heu escoltat amb atenció el discurs d'en Carretero... us podeu fer càrrec de l'oportunitat, de la gran oportunitat, que els militants d'ERC han llençat per la borda apostant per un continuïsme estèril, irrellevant, absolutament corromput en el seu interior, i que navega sense rumb, amb l'únic objectiu de conservar les seves poltrones. Perdre, com deia l'amic Espelt, trens com aquests és el que ens aboca al desastre. Quina gran oportunitat perduda per a ERC i per al país. Què gran, Joan Carretero, què gran. I gràcies per continuar fent-nos vibrar, emocionar-nos.

Les xarxes clientelars, decisives en el resultat de les eleccions d'ERC

2008-06-14T00:30:00.003+02:00

Finalment avui he tingut una mica de temps per fer alguns càlculs en relació als resultats de les eleccions de dissabte passat.

En Josep Sort o n’Arnera ja havien avançat algunes impressions sobre aquests resultats, que compartia. Però he volgut calcular els resultats obtinguts per les diferents candidatures, mesurant alguns indicadors que ofereixen una visió panoràmica interessant sobre aquestes eleccions i la força territorial dels diferents candidats... i veure què ens explicaven finalment aquestes dades.

He fet l’anàlisi sobre dues dimensions: per una banda la posició de cada candidat a cada “circumscripció electoral”, és a dir, a totes les comarques (Principat), barris (Barcelona) i zones (País Valencià i les Illes) on hi havia una urna per a recollir les votacions dels militants. A cada urna, evidentment, els candidats podien quedar en primera, segona, tercera o quarta posició. I he analitzat aquestes dades.

I per una altra banda, he analitzat el percentatge de vot de cada candidat a cadascuna de les urnes, establint tres llindars: resultats per sota del 20%, resultats entre el 20 i el 49% i resultats per sobre del 50%. M’han semblat, per dalt (>50%) i per baix (<20%), significatives.

Anàlisi a partir de la posició de cada candidatura a cada urna:

La primera constació és que els calabresos, en Joan Puigcercós, ha obtingut una victòria àmplia i prou sòlida arreu del territori. Només queda l’últim en una urna, i tercer en 10. Això implica una posició secundària en el 19% de les urnes, mentre que ha guanyat en el 57%.

La segona dada interessant és que els grans resultats de Reagrupament es produeixen amb una distribució territorial molt homogènia. Si en el percentatge absolut la diferència amb els carodians és petita, d’un 1%, en la distribució territorial, en la implantació i força electoral arreu de tot el país, Reagrupament dóna un bany als carodians. Així tenim que Rcat assoleix la primera o la segona posició en el 70% de les urnes, mentre que en Benach només ho aconsegueix en un 44%. Una diferència, per tant, enorme. Evidentment en Puigcercós és qui més vegades ha quedat en primera o segona posició, en un 81% dels casos (per tant amb uns resultats més equilibrats respecte Rcat i amb una distància estratosfèrica respecte els carodians). A més a més, aquesta anàlisi permet posar negre sobre blanc l’escassíssima incidència d’EI, que només assoleix la primera o la segona posició en un 3% de les urnes.

L’altra manera d'enfocar l’anàlisi és a partir del percentatge de vot obtingut a cada urna. En aquest cas allò rellevant crec que era situar en el mapa les situacions d’escassa presència o rellevància electoral de les diferents candidatures arreu del territori, per tant, dels percentatges de vot inferiors al 20% a cada urna.

Les dades, un cop més, posen de manifest la fortalesa d’en Puigcercós i, també, de Reagrupament. Així, els calabresos només estan per sota del 20% en un 15% de les urnes, Reagrupament en un 32%, els carodians en el 44% i Esquerra Independentista… en un 93%.

Pel que fa al fet de superar el 50% dels sufragis en una urna, les dades ens aporten l'evidència d'una certa distribució “feudal” del poder sobre el territori, i en aquest cas el terme feudal el faig servir de manera exclusivament descriptiva. En tant que el 50% representa una clara posició de domini d’una opció en un territori, amb percentatges, a més, allunyats de la mitjana general, es posa de relleu la importància o el poder d’aquests “líders locals”, que exerceixen una important “coptació” entre la militància.

Així, en les urnes en què Puigcercós supera el 50%, això té una trasllació en el nombre absolut de vots molt significativa. En aquestes urnes Puigcercós, que en total ha tingut 679 vots de diferència sobre Carretero, aconsegueix treure-li una diferència de 632 vots!, i més de 700 a Benach.

Si hi afegim Manresa i Mataró, que en percentatge freguen el 50%, la diferència de vots totals que en aquests feus arrenca Puigcercós als seus rivals és de 789 vots a Carretero i de 908 a Benach.

És evident, per tant, que disposar de feus consolidats de poder és el factor que ha permès la victòria dels calabresos.

Pel que fa als carodians, als seus feus estableixen un diferencial de vot en relació a Rcat de 327 vots i de 354 en relació a Puigcercós.

En canvi Reagrupament només té una urna per sobre del 50%, Puigcerdà, i ni que hi incorporem Berga (49%), no s’estableixen diferencials significatius.

ALGUNES CONCLUSIONS
Aquestes dades demostren que el factor decisiu en aquestes eleccions ha estat “tenir poder”, manar. La xarxa clientelar que s’estableix a través de la presència insitucional d’ERC a ajuntaments, consells comarcals, diputacions, Generalitat, diputats, fundacions i “alliberats” del partit és, clarament, el factor clau sobre el que els calabresos han edificat la seva victòria.

Són aquestes xarxes clientelars, que dominen clarament els calabresos, el factor que els hi ha permès decantar el procés electoral. Són aquestes xarxes clientelars les que han proporcionat una diferència clau en el nombre de vots que han rebut les diferents candidatures.

És evident que Rcat, que no participa d’aquesta distribució del poder (només té uns pocs alcaldes), no té cap mena de xarxa clientelar al seu darrere. I aquesta ha estat la gran diferència en relació a Puigcercós. El vot d’Rcat ha estat un vot 100% ideològic, de compromís militant i ha estat, a més, el vot del militant de base.

Aquesta situació encara posa més de relleu el gran resultat que ha obtingut Rcat, que fins i tot ha permès superar la segona xarxa clientelar, la dels carodians, que han disposat de diputats, alcaldes i regidors d’ajuntaments, alliberats del partit, etc.

En el primer post d’anàlisi electoral vaig dir que per a un projecte renovador i regenerador com el d’Rcat només servia la victòria. Em reafirmo. Però l’anàlisi que he efectuat engrandeix i situa en la seva justa mesura l’extraordinari suport rebut per Reagrupament. I situa clarament les xarxes clientelars, estratègicament dissenyades per “la política de les oques” entre la direcció d’ERC i els sociates, el que ha decantat el procés electoral.

Avui, a les portes de la segona fase del congrés, podem afegir una altra reflexió rellevant: les xarxes clientelars de la direcció sortint (calabresos i avellanes), estratègicament teixides i dissenyades pels grans mestres, els sociates, han portat ERC a una situació de col·lapse ideològic, amb la substitució clara del pes de la ideologia pel pes de les xarxes clientelars, que esdevenen decisives en la configuració de l’opinió del partit.

Aquesta “captura” de l’opinió que s’ha posat de manifest en aquestes eleccions és el fet més rellevant i greu a què hem assistit. I que pot tenir unes conseqüències dramàtiques per al partit i per al país. D’una banda perquè la distància entre l’electorat i la militància s’eixampla elecció rere elecció, en un procés pràcticament irreversible. I d’una altra perquè aquestes xarxes clientelars, que responen a la “política de les oques” molt em temo que inhabiliten absolutament Esquerra com a instrument útil en la nostra lluita per la independència, per la llibertat.

Aquesta situació de col·lapse ens aboca a un escenari complexe, de naturalesa gairebé “pre-política”, amb una enorme massa creixent d’ex-votants sense cap altra opció de referència, i amb una Esquerra (ERC ja sembla formar part del passat del partit i el país) que, dominada per les xarxes clientelars, i perdent a milers els seus suports, es veurà inevitablement abocada al procés de conversió en una nova Euzkadiko Ezkerra, com a via per a garantir el manteniment d’aquestes xarxes clientelars.

Traidores que cambiaron la historia (viatge en el temps)

2008-06-12T22:40:00.005+02:00

He estat fora des de dilluns, per motius de feina. Haig de dir que aquesta desconexió laboral m'ha vingut molt bé. La distància és el que ens permet de vegades adquirir una major certesa sobre els fets i el que pensem.

Avui, quan tornava, mentre amb el tren travessava de sud a nord el nostre país he recordat un post que vaig escriure fa temps, fa més d'un any (febrer del 2007). En arribar a casa l'he anat a buscar. M'ha semblat prou actual. De manera que el reprodueixo...

http://elies115.blogspot.com/2007/02/la-traci-desquerra.html

El nostre present nacional és patètic. Després de la consumació del Tripartit 2, el nostre futur com a poble és molt negre. I se'ns fa molt difícil d'entendre com hem pogut arribar a aquesta situació.

Per trobar respostes de vegades cal acudir als clàssics, cal cercar en la història i en la conceptualització dels fets dels homes aquells elements que, a força de repetir-se, ens poden il·luminar, ens donguin alguna resposta, o, com a mínim, ens situïn marcs històrics de referència.
M'ha resultat molt útil el llibre "Traidores que cambiaron la historia", de José Manuel Lechado. Hi he trobat precedents que expliquen el comportament humà que ha dut Esquerra (ERC) a consumar aquesta gran traïció que representa el Tripartit 2.

"La traïció és el més gran dels pecats per a la nostra cultura occidental, no existeix cap delicte més greu que defraudar la confiança dipositada". La traïció és, tanmateix, un fet objectiu al que la història ha demostrat s'hi pot arribar amb dos substrats subjectius diferents.La situació més clara és aquella traïció consumada per algú amb ple coneixement del que fa i de les seves conseqüències; és la traïció, p.ex. de què és víctima el cabdill iber Viriat. Els qui el traeixen ho fan per diners, sabent que l'entreguen als seus enemics romans, traïció que es clou de manera inesperada, amb la famosa frase "Roma no paga traïdors".

Però després trobem una altra traïció perpetrada sense que qui la fa sigui conscient de la magnitud dels seus actes i de les seves conseqüències. L'exemple paradigmàtic és Judes.Judes Iscariote consuma un dels actes de traïció més roïns, coneguts i greus de la història de la humanitat: lliurar Jesús de Natzaret, el Messies, als seus enemics. Però Judes, amb el seu petó, no volia trair Jesús, sinó provocar una reacció perquè esdevingués aquell Messies que esperava, i que a foc i espasa havia d'alliberar el poble d'Israel. Judes era un zelot (secta jueva que lluitava contra l'ocupació romana), va creure en Jesús com el Messies, però volia que es comportés com el Messies que esperava, l'alliberador invencible. Quan Judes s'adona del que ha fet, veu les conseqüències dels seus actes, el seu error, se suïcida. Havia entès que Jesús era el Messies, però no havia entès el seu missatge, i Jesús no empunya cap espasa, sinó que mor a la Creu.

Sentint les gents d'Esquerra el relat de la traïció de Judes els hi escau cada cop més. Per justificar el pacte amb un partit "absolutament espanyolista" com el PSC (d'acord al llibre de Rafael Vallbona sobre un conseller d'Esquerra al primer Tripartit), Esquerra s'ha fabricat un argumentari subjectiu en el que òbviament, no es reconeix la traïció perpetrada. Vull ser benèvol (que no vol dir prendre per idiota a ningú) i admetre que de vegades els nostres actes estan motivats per idees equivocades i que aquestes idees ens porten a fer coses que, objectivament, són traïció. Esquerra vol que el PSC-PSOE, el principal partit espanyolista de Catalunya, deixi de ser-ho, vegi la llum del catalanisme i abraci la bandera independentista. Tal com Judes esperava que aquell Jesús que ell creia fermament que era el Messies, deixés de predicar l'amor i parar l'altra galta perquè empunyés l'espasa de foc i alliberés el poble d'Israel. Bé, doncs ni els espanyolistes es poden convertir, mercès a una traïció, en uns catalanistes, ni Judes havia entès la naturalesa del veritable missatge alliberador de Jesús, del Messies.En tots dos casos, tanmateix, entreguen el que més estimen als seus enemics i les conseqüències de la traïció són letals. Judes entrega Jesús als romans i ERC entrega Catalunya als espanyolistes.

Aquesta és la gran lliçó de la història. No cal tenir consciència plena d'estar traïnt, la traïció, es produeix amb independència dels nostres elements motivacionals, volitius. Però un cop produïda és perfectament objectivable i reconeixible, i llavors ja és massa tard per lamentar-se.Quan Esquerra i la gent que encara els vota -per sort cada cop menys- siguin conscients de la traïció nacional que ha representat el Tripartit-2 ja serà molt tard, massa tard, i llavors tot seran lamentacions i dolor.

L'únic que podem fer és denunciar rotundament la traïció d'ERC. Dir ben fort i ben clar que la constitució del tripartit 2 és un acte de traïció total, i confiar en una reacció del nostre poble que minvi els seus efectes devastadors. Judes, en ser-ne conscient, es penja de la branca d'una olivera, superat pel dolor. No desitjo en cap cas aquest final ni aquest dolor als dirigents d'Esquerra i els seus sequaços, però per evitar-los-hi cal que la nostra denúncia sigui prou forta i prou alta com perquè aturem el mal i les conseqüències que ha generat.

Sempre fidels! Joan, Rut, gràcies perquè la vostra lluita ens ha tornat l'esperança!!!

2008-06-08T01:23:00.007+02:00

SMS (Elies): "Joan, Rut, sóc Elies. No ha pogut ser. Només ens servia la victòria. I no ha pogut ser. Però tots els blocs amb estrella, i multitud de patriotes catalans ens sentim molt orgullosos de vosaltres. Molt. Ha estat un autèntic HONOR combatre al vostre costat."

SMS (Joan Carretero): “L’honor ha estat tenir-vos”
SMS (Rut Carandell): “No deixeu les armes, que us necessitem. Només és una batalla, no la guerra”

SMS (Elies): “Sempre fidels. Gràcies per la il·lusió. Guanyarem!”

Amics, amigues, aquests SMS que aquesta nit m'he intercanviat amb en Joan Carretero i la Rut Carandell crec que resumeixen el meu estat d’ànim i la situació.

Sí, fotuts. Per a mi, i crec que per als milers de patriotes catalans que apostàvem per la renovació d’ERC, perquè ERC tornés a ser un instrument útil per al nostre país, en la lluita per la nostra llibertat, avui és un dia trist. No hem guanyat. No ha pogut ser.

Només servia la victòria. I no hem guanyat. El continuïsme prosociata ha guanyat, ha retingut el poder.

Fa uns dies, en el post Haika Mutil, deia que alguns veterans de guerra tenim el cos i l’ànima plena de cicatrius de donar-nos d’hòsties contra els espanyols. Avui n’hem afegit una altra. Avui n’afegeixo una altra. Perquè en el fons, el combat d’avui era contra Espanya. I hem perdut la batalla. No hem perdut la guerra, però sí la batalla. Avui ERC ha decidit continuar essent una irrellevància política en el nostre camí cap a la llibertat. Avui han guanyat els Montilla, els Zaragoza, els Iceta. En definitiva, Espanya.

L’aposta per la renovació, per la regeneració, tot i obtenir un suport importantíssim, ha estat superada per la força del continuïsme. Avui ERC ha decidit continuar sent la crossa dels sociates, en el seu camí, qui sap si irreversible, cap a convertir-se en un nou Euzkadiko Ezkerra, a la catalana.

La desigual lluita contra l’aparell prosociata era… massa desigual. Tindrem temps de parlar de tot el procés, que hauria pogut ser exemplar, però que ha estat, en tot moment, un autèntic abús per part dels calabresos, una autèntica vergonya, farcit de pràctiques execrables, limitació de drets i ús i abús de l’aparell del partit per part de la candidatura guanyadora. Encara tinc fresc el testimoni, en un dels últims actes, d’una patriota exemplar, una dona gran, que em deia com el sicari dels calabresos a la comarca havia estat trucant a tots els militants perquè no anessin a l’acte d’Rcat, i després, veure’l aparèixer repassant tots els assistents, establint la seva llista negra, preparant la seva particular “solució final”.

Però s’havia de lluitar, de donar aquesta batalla, i s’ha lluitat, fins al límit, o fins i tot més enllà del límit de l’humanament exigible. En Joan Carretero i la Rut Carandell, i moltíssima altra gent de Reagrupament, amb una exhibició de coratge i patriotisme exemplar, han recorregut tot el país, parlant amb la gent, amb militants, amb no militants, explicant la necessitat de renovació. I generant il·lusió. Molta il·lusió. Per primera vegada en molt de temps he vist i comprovat que ens tornava la il·lusió a la mirada, a la nostra malmesa ànima de militants independentistes.

No ha pogut ser, i no podrem oferir al partit i al país el missatge, el projecte i el lideratge que necessitava urgentment per retornar la il·lusió, per avançar nacionalment. L’exèrcit de sicaris locals i comarcals ha imposat la seva llei. L’exèrcit de colocats, estómacs agraïts i famílies vàries, que s’estenen per un munt d’administracions, fundacions i xiringuitos varis, han imposat la seva llei: la llei de la menjadora, la lògica de la implacable política de les oques que han propiciat els calabresos de la mà dels seus amics sociates.

Era una lluita massa desigual, escandalosament desigual. Però hem plantat cara. No ens ha vençut la por. “No tinguem por de la por”, reclamava una patriota en l’acte de Vic, i ens deia: “la valentia s’encomana”. I és cert, la valentia s’ha encomanat a un nombre brutal de valents militants d’ERC, que han donat la cara i el vot. I a la societat, a la bona gent independentista, que amb Reagrupament, amb Joan Carretero i Rut Carandell, tornaven a conectar amb el projecte. I amb aquesta conexió, el partit tornava a conectar amb la història i un rumb que no hauria d’haver abandonat mai.

Una lluita massa desigual que, dissortadament, s’ha decantat cap a la port fosca de la força, de la partitocràcia, de la burocràcia partidista, de les oques, dels interessos personals, en un nou episodi vergonyós, del que el país se’n ressentirà i que implica baixar un altre esglaó en aquest camí cap al no-res, cap al desastre nacional, que protagonitzen els calabresos.

Tanmateix, el sentiment que ara mateix m’envaeix és el d’orgull. L’emocionat orgull que sento per tota la gent de Reagrupament, per tots els companys de viatge, i molt especialment, cal dir-ho, per en Joan Carretero i per la Rut Carandell. Molt orgullós. El seu compromís infatigable. El seu coratge, la seva valentia. La seva clarividència, sinceritat, honestedat. També la seva proximitat. I el seu sacrifici, al llarg d’aquests mesos, dedicant-hi hores i hores, combinant-ho amb les seves feines i famílies.

Per a tots nosaltres -crec parlar en nom de tots els blocs amb estrella- ha estat un autèntic HONOR haver combatut al costat de la Rut i del Joan.

Poques vegades la vida és tan generosa amb nosaltres com ho ha estat ara: ens ha proporcionat una causa en la que hi creiem, la de la llibertat del nostre país, ens ha permès lluitar al costat de gent que per damunt de tot i de tots els sacrificis que han hagut de fer, situaven la seva honestedat militant, i han actuat en tot moment amb un compromís insubornable i generós al servei de la llibertat del nostre país, a través de la renovació a ERC. Poques vegades, a més, tenim la sort i l’HONOR de poder aportar el nostre petit granet de sorra militant a dos líders com la Rut i en Joan, que han estat la nostra veu i alhora la nostra esperança. Dues persones d’un increïble nivell humà, moral, polític i professional.

Poques vegades la vida ens dóna aquesta oportunitat. Aquesta campanya ens l’ha donada i l’hem aprofitada. Això ja queda en el nostre bagatge vital. El que han fet, el que hem fet, el que hem lluitat, forma part ja de les nostres vides i del nostre compromís amb el país. Ha estat un honor estar a les files de Reagrupament, d’en Carretero i de la Rut, però també serà un honor recordar-ho i explicar-ho.

Cap al final de la película “Black Hawk Down”, després de tot el combat que han mantingut, hi ha un diàleg en que un membre d’una unitat d’èlit diu al seu company: “quan torni a casa i la gent em pregunti -“per què ho fas? Per què?” No els hi penso explicar res, no ho entendrien. Saps per què ho fem? Ho fem per l’home que hi ha al nostre costat.” És lluitar al costat de gent com en Joan Carretero i la Rut Carandell, de la gent de Reagrupament, dels amics de Blocs amb estrella… que ens fa millors. Jo, sens dubte, malgrat afegir una altra cicatriu en el combat contra els espanyols, em sento més fort, més compromés, més dur i millor que mai.

Perquè nosaltres podrem explicar amb legítim orgull i emoció el que hem fet. A diferència dels altres, especialment dels calabresos. Què explicaran? Que han guanyat gràcies als sociates, als càrrecs, a l’abús de poder, a la coacció, a un exèrcit de sicaris i colocats? Explicaran això? Quina victòria més poc honorable…

Fa temps vaig arribar a la conclusió que “de vegades les coses no surten com les hem planejat, sinó millor”. És clar que és una frase d’anàlisi històric, que necessita perspectiva. Però és certa.

Quan Macià i els altres companys d’estat català organitzen la insurrecció armada coneguda com “els fets de Prats de Molló”, les coses no surten com les havien planificat. De fet, malgrat els seus preparatius, compromís i heroïsme… l’acció fracassa, ni tan sols la poden començar. Un projecte d’insurrecció armada que acaba sense ni un tret. No va sortir com tenien planejat. Però va sortir millor. La dimensió nacional i internacional d’aquesta aventura, la seva èpica, la dignitat de Macià, el judici… van donar una dimensió europea a la nostra causa i van convertir Macià en un autèntic líder, en una persona estimada i admirada, pel seu compromís total i insubornable amb la causa de la llibertat de Catalunya. I en les primeres eleccions a les que es va presentar després d’aquests fets va arrassar. En el fons, per tant, va sortir molt millor.

I ara, ja per acabar, permeteu-me que m’esplaï amb una referència cinematogràfica que em sembla particularment interessant, la hollywoodiense película “The last samurai”.

Els qui seguiu habitualment aquest bloc ja sabeu que m’agraden molt les arts marcials tradicionals del Japó, tot i que ja no faci res. També m’agrada el codi d’honor i la dimensió estètica i de respecte a les tradicions amb què s’han sapigut transmetre.

I per a algú com jo amb aquesta irresistible tendència a l’èpica romàntica i a les històries en les que hi podem trobar exemples dels valors que comparteixo, o que m’agradaria tenir: el valor, el coratge, l’honor, la lleialtat… aquesta película és molt interessant.

Perquè, a més, sempre que construïm un relat acabem acudint a uns certs “arguments universals”. I justament la “gràcia” o l’originalitat que tinguem en situar les nostres coses en aquests arguments és el que aporta valor afegit a aquests relats.

Vaig directe a la part que vull agafar com a metàfora. En aquell Japó imperial de finals del s.XIX que decideix obrir-se al món i fer-ho “copiant i adquirint” els hàbits occidentals, la cort corrupta que ho impulsa, per interessos personals, “tira” d’armament i militars ianquis per fer front a les revoltes internes que volen preservar la tradició, el sentit nacional del Japó.

En Tom Cruise fa el paper de veterà de guerra ianqui que hi acudeix atret pels honoraris, a les ordres dels “occidentalistes”, per tal d’entrenar i comandar l’exèrcit imperial. Però és capturat pels samurais i se l’emporten a les seves valls. Durant el seu captiveri té ocasió de descobrir, comprendre i compartir l’estil de vida dels seus captors: els seus valors i les seves tradicions, entre les que hi ha totes les arts marcials, que són la seva manera de lluitar. Descobreix i entén el sentit de la lluita d’aquella gent, perquè lluiten, i perquè ho fan com ho fan.

El moment crucial de la película arriba, com arriben sempre aquestes coses, quan ha de triar. Triar entre la nova fidelitat adquirida amb els samurais i… la seva pròpia vida. S’acosta el que serà la batalla definitiva entre les tropes de l’emperador organitzades per la cort corrupta, i dotades de tota la potència de foc de les armes automàtiques, fusells, ametralladores, canons… i l’exèrcit dels samurais, únicament armats amb les seves armadures, arcs i katanes –espases-.

Ell, en Cruise, coneix perfectament la potència de foc de l’exèrcit que tindran al davant. I sap que les seves possibilitats són nul·les. També ho sap el cap dels samurais, que li diu que no cal que s’hi quedi, que pot marxar. Però ja és massa tard, perquè ha abraçat la seva causa, l’ha descobert i s’hi ha compromès.

I aquí està l’èpica, fílmica, però exemplaritzant. En el compromís amb una causa pels seus valors, pel que representa, perquè és justa, perquè s’hi creu, per conviccions… tot i saber que aquest compromís fins i tot pot implicar deixar-hi la vida, però no deixar-la “en justa lid”, sinó sabent que la hi deixaràs perquè la desproporció de forces amb l’enemic és tan brutal que esdevé un destí inevitable.

I és que de vegades la victòria està, amb independència del que passi, en fer el que s’ha de fer. En no negar-se a un compromís. En aquest sentir-nos orgullosos de la gent que lluita al nostre costat. En establir una dimensió ètica i, perquè no dir-ho, èpica, als nostres fets, al nostre compromís. És això el que ens fa millors. És això el que ens converteix en éssers morals. És això el que permet descobrir valors com l’Honor. És per això que la lluita de Reagrupament, més enllà de l’interès estratègic nacional, tenia una dimensió moral, ètica. Per això me'n sento tan orgullós.

Ah! Però… guanyarem!!! No ho dubteu…

(commogut per l’ èpica i l’ètica de l’exèrcit de samurais, pel seu testimoni … l’emperador liquida la cort de corruptes, dóna un cop de timó a la política imperial i estableix una modernització del país que preservi la identitat nacional. Així, n’estic convençut, l’exemple de Reagrupament, la seva lluita heroïca, és, malgrat no haver assolit avui la victòria, el fonament del triomf final, més proper del que molts es pensen, en què assistirem a la liquidació de la direcció corrupta, prosociata i espanyolitzadora)

TORNA LA IL·LUSIÓ: VOTAR JOAN CARRETERO I RUT CARANDELL

2008-06-07T10:59:00.003+02:00

Avui estem a les portes d’un canvi històric a ERC, transcendental per al país. L’única candidatura que ha generat il·lusió, esperança, que no ha parat de sumar des que es va posar en marxa, Reagrupament, pot guanyar les eleccions a president i secretari general.

Ho he vist a tots els actes a què he anat. Torna la ilusió. Mentre la resta de candidatures arrosseguen el seu continuïsme gris i desesperançat, arrosseguen el pes del fracàs, Reagrupament ha estat capaç de generar un moviment brutal sota la bandera de la renovació, de l’esperança de canvi.

Avui s’ha de materialitzar. Aquesta onada renovadora cal que guanyi, cal que guanyin Carretero i Carandell. Cal evitar de totes totes que el continuïsme, en qualsevol de les seves tres variants amb què es presenta, continuï atenallant ERC. Si això passés ja podríem anar pensant en oficiar un lent però inevitable funeral.

Cal votar Carretero i Carandell. CAP VOT CREUAT!!!. Cal evitar l’estupidesa enorme, absoluta, incomprensible, del vot creuat. Al preu que sigui, fins i tot al preu de no votar cap candidat de Reagrupament. Dignitat i sentit comú per combatre l’estupidesa. Així és i així ho hem de defensar. Excepte, és clar, els qui vulguin la ruïna del partit, la seva paràl·lisi, llavors sí, feu vot creuat.

Els militants d’ERC avui poden decidir fer seva la il·lusió que ha generat Rcat o continuar per la via continuïsta dels Puigcercós, Carod o Uriel. La via d’Euzkadiko Ezkerra, del vot de les poltrones, del vot dels interessos particulars, del vot dels polítics professionals davant l’honestedat, el mèrit i la capacitat.

Endavant. Avui celebrarem el naixement d’un nou cicle. Avui celebrarem que TORNA LA IL·LUSIÓ. Amb Joan Carretero i Rut Carandell. Un tiquet de luxe per redreçar el rumb del partit, per tornar a conectar amb la societat, per créixer. Perquè el país ho necessita. Endavant, Joan i Rut!

Recuperar l’estrella (manifest de fi de campanya)

2008-06-05T16:20:00.002+02:00

El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.

Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.

Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.

Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.

Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.

El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.

Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.

Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008

Vine a la festa de Blocs amb estrella!

2008-06-03T17:02:00.004+02:00

Ets un "bloc amb estrella"? Ets lector o lectora de qualsevol dels 70 "blocs amb estrella" (o de tots, he he he)?

VINE A LA NOSTRA FESTA DE FINAL DE CAMPANYA!

Dijous dia 5 de juny, a partir de les 22:30
al PEPSI CLUB (c/Sagués cantonada amb Marià Cubí, a Barcelona)

comptarem amb la presència de Joan Carretero i Rut Carandell

i amb música d'en Quim (sense bloc, però reagrupat)

Envia'ns un mail a: blocsambestrella@gmail.com
i et farem arribar tota la informació
US HI ESPEREM!

Estem a punt d'arribar al final del camí que va motivar la iniciativa de Blocs amb estrella. Dissabte vinent, dia 7 de juny, hi haurà la votació per escollir la nova direcció d'ERC, presidència i secretaria general.

Blocs amb estrella va sorgir com un espai comú de tots els blocaires que, des de la nostra llibertat i independència de criteri, compartim el desig comú de renovació a ERC, que representen Joan Carretero i Rut Carandell, els candidats de Reagrupament.

Pensem que Blocs amb estrella ha estat una iniciativa innovadora i molt interessant que ha permès palesar el suport que aquesta renovació té a la catosfera. I ens ha permès, també, gaudir d'un munt d'articles extraordinaris, d'una gran qualitat tant pel que fa als seus continguts com a la seva forma.

Per tot això una bona manera de començar a acomiadar aquesta "aventura" és fent una festa. I això serà dijous vinent, dia 5 de juny. Aprofitant que tant en Joan Carretero com la Rut Carandell estan a Barcelona, farem una festa, a la que hi assistiran, podrem parlar amb ells i, a més a més, farem públic un manifest final, de valoració d'aquesta experiència i de reafirmament del nostre suport amb la renovació d'ERC que defensa Reagrupament.

Per a tots els impulsors de Blocs amb estrella, ha estat fantàstic haver comptat amb l'adhesió de quasi de 70 blocaires i el suport de centenars de lectors. La lluita continuarà des dels nostres blocs, però aquest tram del camí que hem compartit ha estat realment interessant i emotiu.

Us animem, per tant, a intensificar, en aquests dies que queden abans de les votacions, el vostre posicionament a favor de Reagrupament, a fer arribar fins l'últim racó de la catosfera el nostre compromís i les idees que ens porten a donar suport a la Rut i el Joan. I, evidentment, us animem també a venir a la festa.

Només Reagrupament suma. Per això guanyaran (malgrat la guerra bruta)

2008-06-02T18:14:00.003+02:00

He defensat, com molta altra gent, que les eleccions del congrés d’ERC van molt més enllà de les quatre parets del partit. I que per més que només siguin els militants els qui podran exercir la responsabilitat de la tria de la direcció i l’estratègia futura d’ERC, la seva tria afectarà radicalment el futur de l’independentisme i del nostre país.

L’actual direcció i la seva estratègia ja s’ha vist fins on podien arribar. Cal reconèixer-los un èxit gran portant el partit fins a l’estratègia del 2003, però de les eleccions generals del 2004 ençà el partit no ha fet cap altra cosa que perdre suports electorals i desconectar-se de la societat. Fins arribar a la situació actual que amb gran encert en Salvador Cardús ha definit de “negra nit, com la gola d’un llop”.

A tocar del dia 7 de juny, crec que cal insistir en la dimensió de país que tenen aquestes eleccions.

Des d’aquest punt de vista, crec que al llarg de la campanya s’ha visualitzat clarament que només hi ha una candidatura renovadora, amb un rumb clar per treure el partit de la negra nit i amb una estratègia en clau inequívocament i desacomplexadament nacional, la de Reagrupament. Però s’ha demostrat, a més, que és l’única candidatura que està sumant, que ha sumat ininterrompudament i que està en condicions de garantir que ERC i l’independentisme puguin continuar sumant.

Una de les sumes inicials amb què va comptar Reagrupament, i que evidenciava aquesta connexió ràpida amb la societat, va ser la de Blocs amb estrella. La mobilització del món blocaire sobiranista que dóna suport a Reagrupament ha estat extraordinària. Gairebé 70 blocaires formen part ja, en aquests moments, de Blocs amb estrella. Sovint parlem de la catosfera com de la nostra bombolla. Potser sí. Però potser també és una expressió avançada del que moltíssima gent pensa. Al cap i a la fi els blocaires no crec que siguem éssers aïllats del seu context social i laboral.

La xarxa ha estat un territori clarament “reagrupat”, tant pel nombre com, i mal m’està el dir-ho, la qualitat i rellevància dels blocaires i el seu compromís. Sovint, des d’aquest bloc i d’altres amics, com en Joan Arnera, hem criticat els blocs de consigna i els blocs aristocràtics, aquests que per interessos que no confessen adopten una actitud per sobre del bé i del mal des de la que ens pontifiquen. Bé, aquesta dinàmica s’ha trencat amb aquesta campanya, i hi haurà un abans i un després amb el compromís que ha exemplificiat Blocs amb estrella.

Una segona suma important en plena campanya va ser la declaració pública “per un canvi real a ERC”, un cop ja s’havien recollit totes les signatures. Més de 40 professionals van donar suport públic a Rcat, superant les seves posicions inicials, que els havien dut prèviament, tant a participar del govern com fins i tot haver donat la seva signatura per a altres candidatures.

Aquesta declaració i les persones que la signaven eren un magnífic exemple de perquè Reagrupament guanyarà. Gent que, en un moment donat, decideix fer un pas endavant, i fer públic el seu suport a Reagrupament perquè creuen que cal donar un cop de timó ferm per evitar el naufragi total de la nau, d’ERC.

A més a més, la declaració i els seus signants van permetre trencar de socarrel diversos dels infundis que s’estaven propagant sobre Rcat. Van permetre evidenciar clarament que al darrere d’Rcat hi ha un munt de persones abastament preparades, professors d’universitat, professionals, empresaris…, que les idees d’Rcat ultrapassen els àmbits territorials on havien volgut reduir-les, i s’han estès per tot el territori (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó), i, molt especialment, a la ciutat de Barcelona. Aquesta setmana hi haurà un munt d’actes d’Rcat a BCN i la seva àrea metropolitana, que permetran continuar difonent el missatge d’Rcat, de la renovació. Sense fronteres. Crec que Barcelona serà, precisament, un dels bastions electorals de Reagrupament. En contra del que els prejudicis dels perjudicats han propagat. Perquè és justament a BCN on pitjor han anat les coses, i de fa temps, i on la militància de base és més conscient de la situació crítica del partit i la necessitat de renovació. Finalment, aquesta declaració va visualitzar, parafrasejant els multicultis, que una altra ERC és possible, que no hi ha una ERC institucional i una altra de crítica, i que des del mateix govern, des dels mateixos càrrecs institucionals, es percep aquesta necessitat de renovació. Tot i que han estat pocs els valents que han vençut la por, n’hi ha hagut, i això ha trencat els esquemes de molts militants que analitzaven amb un esquema excessivament lineal aquest procés.

El tercer element de suma ha estat el compromís implícit i explícit de bona part dels nostres millors intelectuals. Va obrir el foc en Ramon Tremosa, un acadèmic brillant, absoluta referència en temes de finançament i infraestructures del nostre país. En Ramon Tremosa és una d’aquestes persones, poques persones, que fan que els països siguem millors: ell ens dóna idees, les treballa, critica, es compromet… I ara també ha volgut, pel seu compromís exemplar amb el futur de la nostra nació, fer-nos saber que el diagnòstic d’en Carretero i de Reagrupament és el bo.

Després va ser en Víctor Alexandre, també des de les pàgines del diari Avui, que va proclamar que ara és l’hora de Carretero. Un article compromès, contundent, brillant, que ha d’esdevenir una autèntica referència per al món intelectual català en relació a la necessitat que tenim d’un nou compromís, sense matisos, amb el nostre projecte nacional. Víctor Alexandre ha posat fi al “nedar i guardar la roba”. Ell encapçala, des d’ara i per mèrits propis, la revolta contra la por.

I, finalment, divendres passat, en Salvador Cardús, un cop més des de l’Avui. Malgrat dir que no vol pronunciar-se explícitament, se li entén tot. No es pronuncia explícitament, però sí ho fa implícitament. Denunciant que l’actual direcció d’ERC ha sumit ERC en una “negra nit, com una gola de llop”. I dient que creu que només qui hagi denunciat l’estratègia que ha dut ERC a aquesta situació i aposti per redreçar el rumb, està en condicions d’assumir la direcció d’ERC. I, evidentment, només Reagrupament, només Joan Carretero i Rut Carandell han criticat l’estratègia de la direcció d’ERC (que tots els altres han defensat) i en proposen una altra de realment alternativa. O és que hi ha alguna altra ponència alternativa per al congrés, a banda de la d’Rcat? Cap, com a molt, algunes esmenes parcials que no desnaturalitzen l’estratègia tripartita i messella envers el PSC-PSOE, que és la negra nit a què fa referència en Cardús.

El quart sumatori el proporciona el discurs de Reagrupament que, des de la contundència en el necessari gir estratègic, és l’únic que proclama i garanteix una estratègia interna de cohesió. Reagrupament no ha dit mai si aquests o els de més enllà són els imprescindibles o són els prescindibles. Al contrari, ben al contrari, Reagrupament ha fet crides contínuament a que a ERC no hi sobra ningú, ben al contrari, cal incorporar-hi molta més gent. I fan una crida explícita, a la que em sento vinculat, als antics militants perquè, en un procés de renovació i de retornar la il·lusió als militants i al país, ens reincorporem al projecte.

Aquesta crida que des de fa molt de temps està fent Reagrupament contrasta amb el joc brut a què avui hem assistit, aquesta notícia que ha aparegut al Periódico i a l’Avui segons el lamentable titular de la qual “partidaris de Carretero amenacen de deixar ERC”.

Des de Reagrupament ja s’ha dit amb claredat: no se sap qui són aquests senyors, i no se sap que siguin partidaris de Reagrupament, atès que de les poques coses que se saben és que alguns dels impulsors havien signat per Esquerra Independentista.

El salt d’aquesta falsa notícia, com s’ha generat aquesta filtració que els mateixos protagonistes neguen, és un exemple de guerra bruta, d’intoxicació. De com hi ha tota una sèrie d’interessos foscos capaços de generar qualsevol cosa per continuar protegint les seves poltrones.

És fals que siguin partidaris de Carretero. És lamentable que algú hagi propagat una notícia tan intoxicadora com aquesta, tan allunyada del missatge que sempre ha transmès Reagrupament, de donar la cara, de no abandonar, de lluitar des de dins del partit per canviar les coses. Per al militant d’ERC, que s’estima el partit, veure una notícia d’aquest tipus és poc menys que una declaració de covardia de qui la protagonitza. Però aquí els únics covards són els qui l’han gestat i difòs com a pura intoxicació.

Un episodi lamentable, però que com a mínim ens ha permès constatar, un cop més, que Reagrupament és l’única força que suma, i perquè no para de sumar, guanyarà. I que evidentment aquestes opcions de victòria ja són reconegudes pels “maquinadors”, que han posat la maquinària de les immundícies en marxa per evitar l’inevitible, el triomf de Reagrupament, de Joan Carretero i de Rut Carandell.

PS: després de redactar aquest mail, el Col·lectiu 1 d'abril ha fet pública una nota de premsa, que podeu trobar al seu web, negant la informació periodística apareguda avui i remetent-se a un comunicat el contingut del qual assenyala clarament la posició d'aquest col·lectiu, que evidentment no és la que ha recollita la notícia intoxicadora a què he fet referència al post i que han recollit El Periódico i l'Avui.

HAIKA MUTIL

2008-05-30T00:14:00.006+02:00

Haika Mutil és una cançó del gran Mikel Laboa. Vol dir alguna cosa així com “noi, aixeca’t”. Molt simbòlica. La cançó de Mikel Laboa és preciosa. Però hi ha una versió, que és la que ara mateix tinc al cap, de Su Ta Gar. Una versió brutal, radical, plena de força, d’energia; una versió que t’aixeca de la cadira, que provoca convulsions rítmiques… i emocionades.

Avui hi he pensat. M’ha vingut al cap. I en arribar a casa he anat directe a buscar el CD de Su Ta Gar.

Amunt, noi, aixeca’t. Laboa estableix un xoc poètic entre les coses que passen, de debò, i el detall tan vanal fins i tot amb què ho podem jutjar. Diu: “mira si plou,- i respon-, sí senyor, plou, la nostra ovella està mullada”.

Avui hi he pensat. M’ha vingut al cap pensant, evidentment, en el debat que hi ha a ERC, en la trascendental cita del 7 de juny.

Primer, perquè em bull la sang. I perquè ja no sóc aquell jove que va començar a militar a la Crida, que va entrar a ERC, que va cooperar en la fundació d’un Casal d’ERC, que va militar a la FNEC i que després va fundar un Casal Independentista, etc, etc.. No, ja no sóc aquell xaval. Però encara em bull la sang, després de tants anys, encara em bull la sang. I això m’agrada.

Segon, perquè m’agrada veure en el jovent –i ho veig encara en molts joves- aquesta passió. Haika mutil! Tanmateix, m’agradaria veure’n molts més d'aixecats, dempeus... de debò. Però sovint l’únic que hi veig és un conformisme inútil, una assumpció acrítica de consignes i una repetició desenfrenada d’aquestes consignes. Sovint només hi veig radicalitat xic, evomoralisme, instrascendència. En aquests joves no hi veig joves que s’aixequin, sinó joves messells, que basteixen la seva pròpia justificació moral i militant en quatre consignes, sense veure-hi res al darrere. Una pena. És com afirmar que plou perquè hi ha una ovella mullada. I no és això. Plou perquè plou. Aixecar-se vol dir molt més que aquesta radicalitat “xic”.

Tercer, perquè en aquest període de campanya intensa a favor de la renovació a ERC, des d’aquest bloc o conseqüència d’aquest bloc, he rebut o llegit comentaris aquí mateix i també en blocs d'altres companys o de diferents webs, portals o diaris que m’han fet pixar de riure… però de llàstima. Està clar que quan hom opta per fer un bloc anònim, el no saber qui hi ha al darrere del bloc és la clau. Però veure aquests xavalets dient segons què de mi (també d'altres companys)… em provoca una certa hilaritat i pena. Primer perquè normalment aquests comentaris els fan mindundis que no s’han llegit bé el que he escrit o que no han entès res. Segon perquè s’atreveixen a fotre la seva cagadeta, sense haver entès res i sense saber res. I, tercer, perquè sovint penso, haig de reconèixer que amb certa i malsana superioritat (inevitable?), nen, si sapiguessis el que hi ha aquí al darrere et cagaves a sobre.

Però és clar, d’un bloc anònim ningú té perquè saber-ne res més que les idees i els escrits que s’hi recullen. Aquí està la gràcia, collons, en que alliberats de prejudicis, ens lliurem exclusivament a llegir i debatre el que s'ha escrit, per se, que s'eleva d'aquesta manera a la categoria nuclear, pura, despullada de tot allò que és accessori en termes dialèctics. El problema, el gran problema, és que ni s’ho miren. No fan cap esforç intelectual, comprensiu, enraonador. Pengen una etiqueta i dipositen la seva cagadeta en forma de consigna. No entenen res, ni volen entendre-ho. Semblen programats per esputar consignes. No entenen el joc de la provocació dialèctica i argumental, ni les metàfores, ni l'enllaç històric, ni res de res. Una pena. Seria molt més interessant si ho entenguessin, si veiessin una miqueta, res, més enllà del que pensen haver vist o llegit. Una pena. Això ho fa innecessàriament avorrit.

Sort, evidentment, dels companys de Blocs amb estrella. Això sí que és xalar! Això sí que és nivell. Fer un tomb pels continguts de Blocs amb estrella és un autèntic gust. Radicalitat, experiència, ironia, enfotisme, inteligència, cinisme, arguments… totes les virtuts que podem buscar en la gent que escriu i s’expressa escrivint. Fins i tot quan ho fan a través d’imatges.

Doncs sí, nens, àlexs… ja sé que no és de bon amfitrió enfotre-se’n dels seus visitants, però és que quan us poseu patèticament ploramiques, fent-vos els ofesos, els setciències… jo m’ho passo molt bé. Sovint penso que de tenir-vos al davant sentiria els vostres collons rodolant pel terra (clín, clín, clín…).

Però vaja… em conformo amb que si arribeu aquí mireu d’aprendre alguna cosa dels qui tenim el cos i l'ànima endurida de donar-nos d'hòsties amb els espanyols. Segur que en treureu més profit, per més que ens critiqueu, que d'aquestes soflames pressumptament radicals d’aquests que us donen tantes consignes estúpides. Perquè no n’hi ha prou amb cridar, i fer-s’ho de “guai”. Valdria la pena que demanéssiu una mica, abans de seguir una consigna, contra qui ha empatat qui us la dona, quina mena de credibilitat té i perquè penseu realment que la té. Perquè, i està malament que ho digui, no només de collons vivim els lluitadors, del nostre coratge, de la nostra capacitat de fer front a l’enemic. Cal alguna cosa més, com preparació, com inteligència, com haver demostrat saber-se guanyar la vida sense la mamella. I per a això també calen collons, normalment els que falten als qui reparteixen soflames i tot sembla indicar que pensen guanyar-se la vida indefinidament d'aquesta manera, els continuïstes, digue'm-ho clar.

Per tot això… endavant Reagrupament! Endavant Joan Carretero i Rut Carandell! Endavant el talent, la preparació, la força, el coratge! Endavant contra la microtesticularitat orgànica dels continuïstes!

Haika mutil!

PS: aupa!

El full de ruta del pacte entre les tres candidatures continuïstes, al descobert!

2008-05-26T21:45:00.006+02:00

El meu país és tan petit… cantava el gran Lluís Llach. Per a segons què, massa petit. Com per exemple per a mantenir en secret les negociacions d'uns acords.

INTRODUCCIÓ

Quan es va saber que s’avançava el congrés d’ERC, i en començar la campanya i al veure les diferents candidatures i els seus posicionaments, des d’aquest bloc vaig afirmar que només hi havia una candidatura renovadora, amb un projecte nou, amb una estratègia diferent, la de Reagrupament, la que defensen en Joan Carretero i la Rut Carandell.

La resta de candidatures: Puigcercós-Ridao, Uriel-Ranyer i Benach-Niubò eren i són continuïstes. Amb diferències entre elles únicament de personalismes o de matisos. Bé, això, a l’equador de la campanya, ja ha quedat absolutament palès per a tothom. Ja ningú no ho discuteix. Era així i s’ha demostrat, ha quedat clar. Fins i tot una persona afí al Puigcercós com n’Oriol Junqueras ho reconeixia obertament la setmana passada a RAC1.

Però a hores d’ara estic en condicions d’afirmar que aquestes tres candidatures continuïstes, que són les responsables de la desfeta d’ERC, del seu naufragi, estan treballant en un acord postelectoral, post 7-J.

En aquest article explicaré els punts més destacats del full de ruta amb què s’està negociant aquest acord. El punt de partida és que totes tres candidatures han assumit –o han arribat al convenciment- que en Puigcercós guanyarà les eleccions a President i n’Uriel Bertran a Secretari General. I que en Carretero i la Rut quedaran en tercera posició. Aquest és l’escenari sobre el que s’ha gestat l’acord (és evident, com es veurà, que l’acord, amb elements de bilateralitat, no és neutral sobre el resultat que es vol, i sobre el que es treballa).

Les tres candidatures han acordat una estratègia d’unitat en l’escenari electoral immediatament posterior al 7-J. Es planteja com un exercici de responsabilitat envers el partit que les tres candidatures, que comparteixen un projecte comú, facin aquest gest i crida a la unitat del partit, que s’edifica, així, exclusivament sobre elles.

Tanmateix, hi ha un fet que en les últimes hores ha disparat la rumorologia en els entorns de la direcció d’ERC, i és la por a Reagrupament. Això fa que, insisteixo, en aquestes últimes hores, fins i tot s’estigui especulant amb un acord públic entre dues candidatures previ al 7-J. No en tinc més dades, però sí tinc constància dels rumors.

ELS PUNTS BÀSICS DEL FULL DE RUTA PER A L’ACORD ENTRE CONTINUÏSTES:
S’estableix que s’elaborarà un nou document de mínims en relació a la presència d’ERC al govern, que cerqui, des de la inamobilitat i el blindatge del pacte amb els socialistes (que no es qüestiona en cap moment), la fidelitat al president Montilla (que es garanteix implícitament i explícitament) i la confirmació, per tant, de l’estratègia seguida fins ara, poder mostrar un perfil propi i exhibir assoliments en el curt i mitjà termini.

El sector “carod” assumeix, per a poder-se incorporar a aquest pacte, el sacrifici del seu líder, d’en Josep Lluís. Aquesta és la condició per a la seva integració. Per tant, en Carod serà sacrificat pels seus per poder-se integrar a la nova executiva que sorgirà del Congrés. Al Carod, a l’acte central d’en Puigcercós, li van dedicar L’Estaca, en un exercici de morro i cinisme inaudit. Es concentrarà sobre la seva figura la imatge interna de la victòria d’en Puigcercós, però s’incorpora a la seva gent. Fins i tot s’admet que a Carod se li buscarà una sortida honorable, un bon destí, reconeixent el seu paper en el partit. La gent d’en Carod ho han assumit com a inevitable a la vista dels escassos suports rebuts en aquest procés precongressual i de la seva derrota cantada a les votacions del 7-J. Malgrat això, confien que els seus candidats (Benach i Niubò) quedin en segona posició per tal de poder negociar amb una mínima força les altres condicions de la integració, els càrrecs a repartir i les condicions de la continuïtat al govern de la seva gent.

Totes tres candidatures (puigcercocistes, excarotians i urielistes) assumeixen l’objectiu d’establir un “cordó sanitari” al voltant de Reagrupament i les persones que hi donen suport. Estan d’acord que cal presentar davant la militància i davant l’opinió pública a Reagrupament i a la seva gent com a un moviment i unes persones situats ja fàcticament “fora del partit”, i fins i tot s’especula amb convidar-los a abandonar ERC, atès que, segons aquest full de ruta, no comparteixen els mínims del projecte en comú que la militància ha defensat majoritàriament, és a dir, l’estratègia del pacte tripartit i les polítiques socials com a via de creixement i per a generar una majoria social favorable a la independència. I s’insistiria en el que ha estat la gran “estratègia” d’estafa de la direcció: situar Reagrupament en l’òrbita de Convergència, o animar-los a crear un nou partit que reculli les seves idees, que ells respecten, però que no són les que la militància comparteix majoritàriament.

El cordó sanitari implica, segons aquests acords, que si Reagrupament i la seva gent no abandona el partit, seran sistemàticament exclosos dels òrgans de direcció del partit a tots els nivells i a qualsevol escala: Consell Nacional, Executiva, executives locals, comarcals, etc. L’acord implica donar-se suport mutu en els diferents àmbits amb l’objectiu d’excloure sistemàticament els candidats de Reagrupament o afins a Reagrupament. De fet, per Calàbria ja circulen les famoses “llistes negres”, sobre les que el sector Puigcercós vol edificar el seu control absolut sobre el partit, fonamentat en els càstigs exemplars per a qualsevol persona que hagi gosat manifestar la seva discrepància o suport a Reagrupament.

Aquests serien els acords bàsics sobre el que les tres candidatures continuïstes estarien treballant el seu pacte per al post 7-J.

PUIGCERCÓS A LA PRESIDÈNCIA, URIEL A LA SECRETARIA GENERAL
Previ a aquest full de ruta per a un futur pacte a tres bandes, s’hauria produït una convergència entre Puigcercós i n’Uriel, amb l’objectiu de difondre entre els seus sectors més propers, el vot creuat: Puigcercós de president i Uriel de Secretari General. Aquest acord no ha estat negat per gent del Puigcercós. Segons els seus càlculs, i sense necessitat de fer públic l’acord entre candidatures, els vots dels urielistes a Puigcercós per a la presidència el situarien fàcilment en un escenari mínim de 3.000 vots (2.200 que ja van signar per Puigcercós, més uns 500 vots provinents de l’urielisme…). Pel que fa a la secretaria general, es confia que les signatures obtingudes per l’Uriel, més els vots prestats dels puigcercocistes el situïn en un escenari d’uns 2.000 vots, que es consideren suficients per fer front a la resta de candidats. Segons l’anàlisi que han fet, és a la candidatura a la presidència on Reagrupament, amb Joan Carretero, té més força i pot generar més dificultats i captar més vots; i es consideren molt menors les opcions de la Rut Carandell d’obtenir els mateixos sufragis que en Carretero. Per tant, l’Uriel podria ser secretari general amb menys vots, ja que es considera que hi haurà una major dispersió, tant perquè Reagrupament concentrarà menys vots en aquesta posició, com pel perfil més potent d’en Niubò (en contraposició a la “feblesa” d’en Benach).

El creuament entre Puigercós i l’Uriel estaria ben vist per en Ridao, a qui assumir la secretaria general no li era especialment grat o atractiu, i ja estaria per tant d’acord amb aquesta maniobra. Pel que fa al Ranyer, ignoro si n’està al cas o no, però en tot cas s’ haurien aconseguit garanties suficients que en Ranyer seria “compensat” amb escreix, amb un bon destí.

Aquest full de ruta post 7-J parteix també de la idea que, malgrat tot, en Benach quedarà pel davant d’en Carretero, i que aquest, tot i que s’espera que tregui un bon grapat de vots més de les signatures que va presentar, quedi suficientment lluny d’en Puigcercós, que en cap cas passi del 25% dels vots.

UNA VALORACIÓ D’AQUEST FULL DE RUTA, D’AQUESTS CÀLCULS I DEL QUE CAL FER
Aquest és l’escanari que han previst i pel que estan treballant. Evidentment res d’això no es farà públic abans del 7-J, però es posarà en pràctica immediatament, a partir de dilluns dia 9, amb l’objectiu d’arribar a la segona part del congrés, el cap de setmana següent, del 14 i 15 de juny, en un escenari “d’unitat”. Tot i que és ben clar que és un pacte per preservar “la menjadora”.

Però hi ha una cosa que, com he dit abans, els preocupa molt les últimes hores, i és l’increment de la percepció d’intenció de vot per a Reagrupament. És clar, el full de ruta no contempla en cap cas que Rcat excedeixi el 25% dels vots, però aquesta previsió està saltant pels aires les últimes hores. Tant pel que fa als dubtes sobre els seus propis votants i/o seccions que consideraven “contralades” i estan veient que no ho estan, com l’enorme presència entre la militància de Reagrupament, que no ha parat de recollir suports.

I és que fins i tot l’Avui recollia dissabte, en el seu confidencial, que Carretero podria estar, en intenció de vot, molt i molt aprop de Puigcercós. Jo personalment crec que podem estar per sobre. Però vaja, limitem-nos a treballar amb informació externa. Aquest escenari, amb Rcat situat en una franja del 35% dels vots els està generant pànic, perquè és clar, voldria dir fer fora a una tercera part del partit.

Aquesta és una situació que no pensaven que es produís i que podria generar encara, d’avui fins el dia 7-J, alguna sorpresa. Fins i tot, en un rumor que jo considero altament improbable, es parla d’un pacte Puigcercós-Niubò.

Ara més que mai, per tant, es fa evident que només hi ha un vot possible per a renovar ERC, per canviar la seva estratègia, per retornar-la a l’esperit de l’ERC d’en Macià, per treure-la del pou al que l’ha abocat l’actual direcció: el vot complet al tiquet de Reagrupament, el vot per a Joan Carretero i per a Rut Carandell.

Qualsevol altra idea que els militants d’ERC tinguin en relació al seu vot és autoenganyar-se. O voten perquè les coses segueixin igual o voten perquè les coses es facin d’una altra manera. I aquesta altra manera només la defensen i la poden fer possible en Carretero i la Rut.

I ara m’adreço directament a vosaltres, als militants d’ERC: penseu en clau de país, penseu per sobre dels vostres interessos personals, penseu per sobre de les fidelitats personals que inevitablement es generen en el dia a dia de la militància. Si sou conscients de la deriva en la que ha entrat ERC. Si sou conscients que les properes eleccions, i amb l’estratègia seguida fins ara, que ha allunyat brutalment el partit dels seus votants i del gruix de la societat, ERC no treurà més d’entre 10-15 diputats… Si sou conscients que cal un cop de timó, redreçar el rumb, renovar, regenerar i tornar a conectar amb la societat i amb els votants… només teniu una única opció: votar Carretero i Rut. No us autoenganyeu, no feu càlculs estranys, no busqueu vots creuats per buscar estranyes justificacions, per quedar-vos més tranquils i sense càrrecs de consciència. Si sou conscients de tot això, voteu Rut i Carretero.

O Reagrupament, o Joan Carretero i Rut Carandell…. o continuïsme… i desfeta total.

Diuen que diuen...

2008-05-23T22:55:00.005+02:00

Diuen que diuen que els nervis s’han apoderat definitivament dels calabresos. Que les notícies d’aquesta setmana, els suports públics que ha rebut Reagrupament l’última setmana: la declaració de més de 40 militants i càrrecs institucionals i del govern, el suport d’en Víctor Alexandre i en Ramon Tremosa… s’interpreta com un canvi de tendència pública amb impacte sobre la militància. I que hi ha prous elements en relació a aquesta mateixa militància que posen de manifest aquest canvi de tendència a favor de Reagrupament.

Diuen que diuen que el nombre final de vots del dia 7 permetrà saber qui és el guanyador. Que la candidatura de Puigcercós pot guanyar sempre que la participació se situï al voltant dels 5.000 militants, però que en canvi, si la participació se situa sobre els 6.000 vots o més la victòria serà per a Reagrupament.

Diuen que diuen que en Puigcercós ja té dissenyada i pactada la seva estratègia post 7-J. Ja hi hauria acord amb el sector d’en Carod, d’incorporar-los a l’executiva a canvi de sacrificar en Carod. També amb l’Uriel, de fet i pel que m’explica gent que està molt i molt aprop d’en Puigcercós, en aquest sector ja no es nega aquest pacte post-electoral. D’aquest procés només quedaria exclòs el sector Carretero, que seria així assenyalat per tots com les “ovelles negres”. En el fons, però, assistim a la clàssica maniobra Puigcercós, de fer pactes abans de les eleccions, però mantenir-los en silenci fins que aquestes no passin, és a dir, enganyar, un cop més, els electors. Aquesta estratègia ja és la que ha precedit els dos tripartits

És clar, aquesta estratègia només té una petita cosa… Puigcercós no guanyarà. Guanyaran en Carretero i la Rut. D’altra banda confirma el que a hores d’ara ja sap tothom, que hi ha tres candidatures continuïstes i una única renovadora: Reagrupament. Quina pena que tots aquests hagin demostrat un cop més, que la intriga, l’ocultació i l’engany als electors, fins i tot quan aquests són els seus propis militants, és la seva manera de fer política. De tots tres: dels carods, dels calabresos i dels uriels. No se n’adonen que s’encaminen directament a la catàstrofe? És evident que per les seves poltrones estan disposats al que calgui i a arrossegar a l’abisme el que calgui. El canvi a ERC, la renovació a ERC és una autèntica urgència nacional.

Diuen que diuen que ningú s’explica els gravíssims errors de tota mena que ha comès en Puigcercós aquesta campanya, i molt especialment la gran cagada de pensar que arribaria sense despentinar-se a les 4.000 signatures i, aquests dies, l’organització populista d’un acte, amb autocar, dinar i entrada al futbol a un preu inferior al cost de la mateixa entrada més barata per a aquest partit. Sort n’hi tenen, que la gent som més responsables que ells i no estirarem d’aquesta manta tan podrida. És lamentable que hàgiu arribat a aquests nivells d’indecència, se us hauria de caure la cara de vergonya.

Diuen que diuen que hi ha un autèntic pollo muntat arran de l’última maniobra conjunta d’en Vendrell i l’Uriel, gestionada per dos dels seus homes de màxima confiança compartida, uns tals Ramon Carranza (amb qui l’Uriel i en Vendrell van maniobrar a Sobirania i Progrés per desfer-se d’elements que els hi resultaven “incòmodes”) i Daniel Casanovas (que va ser Secretari d’Imatge i comunicació a les JERC de l’Uriel). Pel que sembla, i després d’haver posat en marxa, amb pràctiques “poc ètiques” el diari electrònic “inDirecte.cat” van voler “quedar-s’ho tot”, sense cap mirament ni respecte envers la gent que hi havia estat treballant i posant-lo en marxa. El fracàs d’aquesta maniobra els ha dut a impulsar dos nous projectes digitals: el diari “crònica” i el portal “sms25”. Diuen que diuen que per a aquests dos projectes hi ha hagut un finançament brutal (a través de subvencions i publicitat), que han rascat de diferents conselleries del govern, i que això ha estat tan escandalós que fins i tot ha generat tensions dins el mateix govern, entre els mateixos “paganinis”, per l’exageració. El que és curiós també de tot aquest pollo és que qui ha acudit al rescat del Directe ha estat en Joan Puig…

Diuen que diuen que l’Uriel està adoptant últimament el paper de víctima en relació a Reagrupament (quins collons!!), que va plorant per les cantonades que no se l’estima, i que no sap què fer perquè el creguin, perquè quedi clar que ell ja no és un submarí. A banda que jo crec que això és l’última estratagema per tal de justificar el seu pacte final amb en Puigcercós, amb l’argument de “ho vam intentar, però no ens estimen, ens han rebutjat”, n’Uriel ho tindria molt fàcil per guanyar credibilitat, per merèixer respecte, aquí va la solució (i gratis!)

Tan sols caldria que expliqués la veritat en relació al sorgiment d’Esquerra Independentista. Vol que la gent se’l cregui? Perfecte, jo també voldria creure’l. Reconeix, explica amb claredat com, per què i amb quines connivències va néixer Esquerra Independentista. I després, si vol, ens explica que des d’aquell moment les coses han anat diferent, que ha canviat i ja no obeeix aquells interessos inicials. Que expliqui ben clarament com s’explica que en aquella maniobra inicial hi participés tanta gent del nucli dur, del pinyol, d’en Puigcercós. Explicar la veritat, reconèixer les coses. Explicar com s’explica que sortís de la mà d’en Pere Aragonès, actual director de campanya del Puigcercós. No veus que això no cola? No veus que es veu massa, que tothom ho ha vist, que vàreu nèixer amb l’objectiu de frenar Reagrupament? Que les coses han canviat des d’aleshores? Perfecte, me n’alegro. Però explica la veritat, sincera’t. És la millor manera de tenir credibilitat, de que algú pugui confiar en tu. Com ja vaig dir, la càrrega de la prova la té EI.

Diuen que diuen que en Portabella ja torna a tenir un peu i mig dins del govern municipal. Avui mateix n’Hereu ha dit, en unes declaracions a BTV “volem arribar a acords amb la força política que HORES D’ARA és d’esquerres” Ja ja ja, se’ls hi entén tot. Gràcies, xato, per reconèixer que fins i tot en els cercles sociates es comença a donar per fet que guanyarà en Carretero. Osti tu, la cara que se’ls hi quedarà a tota aquesta crosta espanyolista serà per filmar-la. Ah! I, ERC continuarà sent d’esquerres, però no de les esquerres dels carnets expedits per tota aquesta colla de progres espanyolistes i desarrelats. Torna l’esquerra d’en Macià.

Diuen que diuen que... guanyarem! Que en Joan Carretero i la Rut Carandell tindran la confiança majoritària dels militants d'ERC per iniciar el procés de renovació que tant necessita el partit i el país.

Per un canvi real a ERC (amunt els valents!)

2008-05-21T13:59:00.004+02:00

Ahir dimarts es va fer pública una declaració de més de 40 militants d’ERC, la majoria joves professionals, alguns empresaris, i alguns interessants càrrecs institucionals (membres del govern, alts càrrecs i regidors) en suport a Reagrupament i les candidatures d’en Joan Carretero i la Rut Carandell.

Hi ha el cas, a més, que alguns dels signants de la declaració, havien signat abans per altres candidatures.

Tol plegat és per a mi un honor comptar amb aquests valents a les nostres files, a les files de la gent que creiem en el paper trascendental d’ERC en la lluita per la independència, i que justament per això apostem per un canvi real a ERC, que justament per això apostem per l’única força que el defensa, que garanteix la renovació: Reagrupament, i el tiquet de presidència i secretaria general de Joan Carretero i Rut Carandell.

Conec alguns dels signants. Entre d’altres l’Emili Valdero, secretari de Comerç i Turisme, que encapçala la declaració, al costat d’en Carles Rion i en Carles Barcons. L’Emili és un dels meus més grans amics, de fa molts anys. I és també un d’aquests amics amb qui el segon tripartit ens havia distanciat. Ara hem recuperat, feliçment, el plaer de l’amistat i de treballar conjuntament en una causa en la que creiem fermament. Vaja, jo m’hi incloc simplement perquè vaig al darrere ajudant en el que puc. Però davant dels valents, això és l’únic que es pot fer. Posar-se a disposició. Ho vaig fer amb en Joan Carretero i la Rut i ho he fet ara amb l’Emili.

L’Emili és, a més, una de les persones més capaces que he conegut. Doctor en Economia, professor titular de la UB… treballador incansable, hiperactiu, etc. És una de les perles d’aquella famosa FNEC que vaig descriure en un post. Allà ens vam conèixer. Ell, un dels líders a Econòmiques i jo a Dret. Després, ja a ERC, va impulsar el mític casal "6 d'octubre" i va ser president de la federació de BCN de les JERC.

Però hi ha molts més signants amb els que amb orgull puc dir que m’hi uneix l’amistat (bé, i fins i tot la sang, que també hi ha un dels meus germans!) i ara, a sobre, puc dir que també l’honor d’estar al mateix bàndol.

No cal insistir en la importància d’aquest gest. Em sembla que és per a tots prou evident que cal tenir-los molt ben posats per fer un pas d’aquesta naturalesa i a aquestes alçades de la película. Però allò realment rellevant és la importància política que té. I és molta.

D’entrada perquè destrueix de soca-rel les falsedats i insídies que s’havien escampat contra Rcat. Aquesta declaració i les persones que la signen són la prova més clara que l’únic motor de renovació és Reagrupament, és, com diu la seva declaració, el canvi real. Sense maquillatges, sense dubtes, sense sospites de connivències. Reagrupament, les candidatures d’en Carretero i la Rut són l’única renovació possible.

Segon, perquè enforteixen extraordinàriament Reagrupament a Barcelona. Sempre s’havia dit que Rcat no tenia implantació en àrees urbanes. Això no era cert, evidentment, però és que a més a més a partir d’ara ja no ho podrà dir ningú, atès que la majoria de signants són de diferents casals d’ERC de BCN.

Tercer, perquè incrementa públicament el talent a disposició d’RCat. I això és important perquè de talent ja n’hi ha, i molt, a RCat (també de modèstia, a diferència d’altres), però també perquè són una evidència de saber treballar amb aquest talent. Només cal veure, al web d’RCat, els actes en els que participarà l’Emili. A treballar. Aquesta és la clau. Tothom a treballar.

Quart, perquè el compromés creix. Des que ha començat la campanya, els actes d’RCat, tant de la Rut com d’en Carretero, han omplert totes les sales on han convocat. I a més a més, la gent n’ha sortit satisfeta del que ha sentit, del missatge que ha rebut. Des del seu neixement, RCat no ha parat de crèixer. I aquesta última declaració és una altra evidència d’aquest creixement, d’aquesta capacitat per sumar esforços, per convèncer, per arribar a la gent, per retornar la il·lusió.

Només puc dir, per tant, que gràcies a tots els qui han fet aquest pas, que entenc no ha estat fácil, i que… benvinguts i a treballar per un canvi real a ERC, per l’únic canvi real posible, perquè la Rut sigui la propera Secretària General d’ERC i en Joan Carretero el proper president.

Metamorfosis impossibles

2008-05-19T20:33:00.002+02:00

El cap de setmana ha estat ric en fenòmens polítics certament paranormals, protagonitzats pels senyors Carod i Puigcercós. Estranyes mutacions, estranyes conversions, que ens continuen deixant atònits.

Hi ha una prèvia a la descripció d’aquestes metamorfosis, i és aquest fet tan “curiós” de veure els espais que li han dedicat els diaris més afectes al “règim”, com El Periódico, una pàgina per a cadascun d’ells. Ben curiós, sí senyor. Ells es poden esbatussar, però està claríssim que la victòria de qualsevol dels dos, o dels dos i mig si comptem l’Uriel, és la gran garantia dels sociates que tot segueixi igual, la garantia de que poden disposar amb tranquilitat d’una ERC servil. I a això s’apliquen, que l’amo és l’amo i s’han de preservar els seus interessos.

Metamorfosis primera: Carod
La primera de les metamorfosis sorprenents a què hem assistit aquest cap de setmana ha estat a la del senyor Carod Rovira. Uf! Josep Lluís, estàs que et surts! Et proposo per al Club de la Comèdia. Triomf assegurat. T’imagino així, amb aquesta vehemència mitinera que vas exhibir a l’acte central de la teva candidatura el passat dissabte, així, tot vestit fosc, en un cafè teatre, explicant aquests acudits tan bons amb que últimament ens obsequies. Oblida’t ja d’aquestes tonteries de vanitat mal gestionada i aprofita el teu talent. Fes-nos passar bones estones amb aquestes històries que expliques, per favor!

Diu en Carod Rovira que ells defensen l’Esquerra “responsables i seriosa”. I ho va repetir vàries vegades, en contraposició, deia ell, a l’Esquerra de calçotada dels senyors Puigcercós i Vendrell. No defensaré aquí l’Esquerra d’aquests dos senyors ni, evidentment, les soflames calçotaires, que ens van avergonyir prou a tots.

El que passa, Josep Lluís, és que li fots una mica massa de morro, no trobes? A veure, qui se’n va anar a Perpinyà, quan estava de president de la Generalitat en funcions, a entrevistar-se amb uns senyors encaputxats? Això és responsabilitat? És aquesta la responsabilitat amb que ara ens vols marejar.

O, benvolgut Josep Lluís, la teva Esquerra “seriosa” és aquesta dels teus rampells, que et foten una carxofa un diumenge al matí i llences la soflama del 2014, sense encomanar-te a ningú. Sense, evidentment, haver-ho exposat als òrgans de direcció del partit. Sense, evidentment, tenir ni puta idea del que cal fer, ni cap pla, ni res de res. El pla ha anat sorgint després, pel que sembla un any després l’home ens ha presentat un llibre “ruta”. És aquesta, la seriositat? S’ha de reconèixer que va estar fi el Puigcercós quan dilluns, a la reunió de l’executiva, tal com entrava el Carod li pregunta “què ens has d’explicar, Josep Lluís?”. Quina seriositat, Josep Lluís, quina seriositat. Com per anar donant lliçons. És ben bé allò de “consejos vendo que para mi no tengo”.

Metamorfosis segona: Niubò
Vaig tenir ocasió en un post de fa unes setmanes de preguntar al sr. Niubò –preguntar retòricament, s’entén- si de debò tota una sèrie de valors dels que “s’autoinvestia” els havíem de donar per suposats. L’home feia referència a la transparència, a la política exercida amb responsabilitat, etc.

Doncs bé, després d’haver proclamat a tort i dret que un cop proclamat candidat plegaria de la Secretari General de la Conselleria de Vicepresidència, aquesta setmana passada, ben esqüetament, el DOGC recollia que havia sol·licitat i obtingut una “suspensió temporal” de les seves funcions.

Toooma moreno! Acollonant. Del 14 de maig al 14 de juny. Clavat, tu. Però a veure, company… encara et penses que aquí no hi ha ningú que es miri el DOGC? Com se li pot fotre tan de morro??? Estic intentant treure’n l’aigua clara respecte la legalitat d’aquesta suspensió temporal. Jo crec que és un abús, un clar abús impropi en una persona que ostenta el càrrec de Secretari General de la conselleria de vicepresidència.

En tot cas, això demostra que feia molt bé, francament bé, en preguntar-me si de debò ho havíem de donar per suposat. Ja es veu que no.

Metamorfosis tercera: Puigcercós
En Puigcercós ha estat sensacional, aquest cap de setmana. Es veu que avui dilluns sortia un llibre que es diu “Generació.Cat”, un llibre entrevista. Deu ser apassionant, però declino la seva lectura. Tanmateix, pel que han recollit els mitjans (em vaig cansar de sentir-ho a Catalunya Informació), en Puigcercós proclama: “dit d’una altra manera, he dit que sí a la proposta de la majoria de companys i companyes d'ERC de ser el candidat a la presidència de la Generalitat". A veure, Joan, quina majoria? D’on l’has treta? Això és el que diu el llibre. I és clar, diumenge va haver de córrer a dir que bé, s’haurien de fer primàries si algú més s’hi presentava.

Potser aquesta metamorfosis és conseqüència de l’ensurt de les signatures. Pel que sembla n’esperaven recollir unes 4.000, i d’aquesta manera posicionar-se hegemònicament de cara al congrés. Com aquell que diu, matar-lo allà mateix, amb aquesta exhibició de força. Però la cosa, com ja tothom sap, no ha anat ben bé així, i s’ha quedat molt lluny dels seus objectius, d’aquelles 4.000 signatures, malgrat tot el poder i recursos de què indignament han fet ús per a recollir-les. I és clar, això es va quedar al llibre, ningú hi va pensar més. Fins que algú ho ha trobat, ho ha tret i ha calgut metamorfosejar l’expressió.

I és que de tots és sabut que per al tema càlculs electorals la candidatura Puigcercós coixeja bastant. Pocs dies abans de les generals estaven convençuts de treure’n 7. Sense comentaris.

Però la gran metamorfosis impossible s’ha esdevingut quan l’home, en Puigcercós, es fot un embolic parlant dels seus referents. Diu la crònica de El Periódico, diari amic: “Puigcercós explicita que els seus referents internacionals són Václav Havel, Bill Clinton, Tony Blair i Nelson Mandela. Reconeix que el verd Joschka Fischer l'ha "decebut" i, des de certa discrepància, mostra repetidament la seva admiració per Nicolas Sarkozy.
D'ells en destaca que hagin abandonat la "concepció paternalista" i el "multiculturalisme" de l'esquerra de matriu marxista davant l'Estat de benestar i una immigració que "planteja problemes". A Clinton i Blair, a més a més, els reivindica com a líders d'una "esquerra modernitzadora" que abraça un liberalisme clàssic (el distingeix del neoliberalisme) al qual "l'esquerra --particularment l'esquerra republicana-- no pot renunciar".

Osti tu, em punxen i no em treuen sang. O sigui, el líder de les esquerres, el gurú de l’eix social, l’amic del Montilla, l’amic dels qui diuen “l’important és no perdre el tren de la lluita de classes” ara se’ns destapa admirant al Sarkozy, i abraçant un “liberalisme clàssic”.

Acollonant. Senzillament acollonant. Apa, jerkis, on estan tots aquells discursos que Rcat són “de dretes”. Ja ho sap l’Evo Morales, això del liberalisme, ja li has dit a través del teu director de campanya, el gran Pere Aragonès? On estan aquells cartells de “independència i socialisme”?

Però com és possible tanta impostura? O sigui ens les hem hagut de sentir de tots els colors… i ara va aquest home i invoca en Clinton i en Sarkozy. Quina empanada mental, Mare de Déu Senyor. Però… a qui voleu enganyar? Insisteixo: a qui voleu enganyar????

Bartomeu! No et comprometis!!!

2008-05-10T19:09:00.003+02:00

Fa temps vaig sentir explicar una història deliciosa a en Baltasar Porcel. Li servia per il·lustrar l’impacte terrible, terrorífic, de la repressió franquista a les illes. El silenci, la fosca i la por que s’hi va estendre, que tot ho impregnava.

Explicava que als anys 60, a Menorca, amb uns amics, van decidir sortir a pescar amb un pescador de l’illa. El dia acordat, ben de matinada, es van presentar a la casa del pescador. Aquest els va rebre als baixos de la casa, i mentre preparava les coses per a la jornada de pesca, van preguntar-li, “què, tindrem bon temps, avui?”. I llavors, sortint per la balconada del pis de dalt, es va sentir a la dona del pescador que cridava “Bartomeu! No et comprometis!!!”

Aquests dies he recordat aquesta història. I ho he fet mirant en l’entorn blocaire sobiranista. Des de la posada en marxa de Blocs amb estrella, amb l’Arnera, en Dessmond, en Sort, els Marcs, en Joliu, l’Espelt, en Manel, han estat molts els blocaires que s’hi han anat adherint. A hores d’ara ja en som més de 50.

Més de 50 blocaires que han fet un pas endavant i s’han posicionat de manera clara davant una de les fites cabdals per a l’independentisme com és el proper congrés d’ERC. Des de Blocs amb estrella hem defensat que aquest congrés, el que els militants d’ERC decideixin, va molt més enllà de les quatre parets del partit. Per això ens hem implicat i posicionat d’una manera tan clara. Per això hem pres partit de manera inequívoca a favor de la renovació i regeneració que defensen la gent de Reagrupament, amb en Joan Carretero i la Rut Carandell.

El nombre de blocaires adherits ha superat amb escreix les nostres expectatives inicials, com a mínim les meves. Per als promotors de Blocs amb estrella una de les grans satisfaccions ha estat veure com s’hi anaven adherint altres amics blocaires, aquells amb qui d’acord al funcionament obert de la xarxa manteníem un enllaç i participació mútua més intensa. I molts d’altres blocaires que no coinexíem i que han anat adherint-se en un degoteig incessant. I tots plegats, tots aquests més de 50 companys ens hem posicionat, cadascú amb els seus arguments i motivacions de manera explícita.

Ens hem compromès. Hem pres part. Ens hem mullat. Hem escrit, hem dit, hem defensat, hem criticat, hem proposat…

Aquesta iniciativa de Blocs amb estrella, com a portal dels blocs que donem suport a Reagrupament és absolutament innovadora en el nostre panorama polític i cibernètic. No hi ha cap precedent. S’han fet moltes coses (blocs, manifestos, etc.), però com aquest portal, cap. Recentment ha estat copiada per una altra candidatura, la dels senyors Benach i Niubò, amb un resultat, tot sigui dit, força discret, tant per l’escàs nombre de blocaires que s’hi han adherit com pel fet que tots els qui ho han fet tenen un sou que depèn de la seva activitat política a ERC.

Tanmateix, hi ha un fet sorprenent en aquesta campanya: la quantitat de Bartomeus que han quedat en evidència, de blocaires que s’autoproclamen com a sobiranistes i que des de l’inici d’aquesta decisiva campanya d’ERC porten defugint entrar-hi. Han exhibit unes importants dosis d’autisme, i han anat omplint de posts més o menys intrascendents els seus blocs.

Potser es pensen que aquest no posicionament, que no prendre-hi part, els permetrà estar per sobre del bé i del mal. En un estrat superior al del proletariat blocaire que pren part de manera decidida i activa, que es posiciona.

És cert que és humà pensar que allò que nosaltres pensem, que allò que ens passa és el més important i rellevant del món. Però molt em temo que intentar aplicar aquest factor humà al que estem vivint en termes polítics seria un cert exercici d’hipocresia o cinisme insostenible. Perquè la majoria d’aquests bartomeus tenen per costum parlar d’ERC.

No. Tot això que està passant no és la típica coseta intranscendent de la que el millor que es pot fer és romandre al marge. Ens hi estem jugant molt. El que hi ha en joc no és una qüestió de noms. Estem parlant d’estratègies, de visions, de polítiques i de lideratges molt diferents entre ells. També del paper d’ERC pel que fa al lideratge del sobiranisme, fins i tot del seu paper en la política catalana i la seva utilitat en la lluita per la independència. Pel país que tots somiem.

Ah! Els bartomeus!! És evident que els assisteix tot el dret del món a fer el que vulguin. Com reivindicava la dona d’en Bartomeu. El dret a no comprometre’s. Però és ben curiós…