En una presentació del llibre d’en David Bassa Terra Lliure Punt Final, amb pròleg de n’Oriol Junqueras i epíleg de n’Enric Ucelay da Cal, aquest últim va fer una afirmació a la que no paro de donar-hi voltes.
Segons Enric Ucelay, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), la Crida a la Solidaritat i Terra Lliure són els tres elements més interessants dels anys 80 en el terreny independentista, i que millor expliquen l’actual sobiranisme. I demanava que s’estudiessin amb profunditat.
Com que vaig ser actiu en dues d’aquestes organitzacions, la Crida a la Solidaritat i, sobretot, la FNEC, la reflexió m’ha semblat molt interessant. I hi he anat pensant, i en aquest post, que serà inevitablement llarg, us traslladaré les meves vivències i reflexions. Malgrat el que ara escriuré, espero que, a través de l’amic Oriol Junqueras, en poguem anar treient més punta, s'ho val.
D’entrada, una primera pregunta: per què són per a aquest prestigiós catedràtic d’història de la UPF tres elements decisius? M’atreveixo a formular una hipòtesi: són tres organitzacions que, inconexes entre elles, van representar, als anys 80, tres projectes molt interessants, que van liderar, en els seus àmbits, el nacionalisme català. Hi ha altres possibles explicacions metodològiques; fa poc, parlant-ho amb un bon amic, em deia que en la tradició marxista del nostre país sempre s’havia parlat de tres nivells de lluita: el partit polític, el sindicat i l’organització armada. I em comentava que potser en l’arrel d’aquesta afirmació hi podríem trobar una certa extrapolació: la Crida com a substitut del partit que no existia, la FNEC com a força sindical (tot i que d’estudiants) i en el tercer nivell, l’organització armada (tll). Home, és curiós; si més no, és curiós i suggerent. Però en no haver-hi connexió orgànica ni estratègica entre aquests possibles tres nivells, centraré la meva anàlisi en allò que representaven com a projectes.
Potser cal fer dues prèvies, abans d'entrar en el fons de la reflexió. La primera, que aquestes organitzacions van tenir –i algunes, com la FNEC, encara existeixen- una vida llarga, però entenc que l’afirmació se cenyeix als seus moments hegemònics, els anys 80. Segona, que aquesta reflexió apunta trets “generacionals”; aquest havia estat per a mi un argument clau en l’oposició inicial al triparit, i que d’alguna manera he vist “refrendada” amb la lectura –recomanada- del llibre d’en David Madí Democràcia a Sang Freda; tot i que ell en fa una referència al voltant de CDC, se’n pot treure més punta, no endebades en David, com jo, va passar per la Crida a la Solidaritat i la FNEC.
La Crida a la Solidaritat
L’experiència de la Crida a la Solidaritat, en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, s’inicia com a resposta cívica unitària i mobilitzadora davant les agressions de la LOAPA (PSOE-PSC i UCD). Després d’aquella primera mobilització massiva al Camp del Barça (Som una Nació!), la Crida a la Solidaritat es va convertir en el gran referent de l’activisme catalanista: les campanyes de catalanització i de solidaritat se succeïen a un ritme frenètic. Per posar-hi el contrapunt personal, que em sembla oportú, jo vaig començar a col·laborar amb la Crida quan estava a l’institut; per Sant Jordi demanaven la col·laboració de gent que volgués posar paradetes per vendre els seus materials, i amb uns companys vam muntar una d’aquestes tauletes –ens havíem d’espavilar per tot- a la Rambla; va ser el meu primer contacte. Tornant a la seva dimensió política, la capacitat de mobilització en defensa de coses que ara ens semblen bàsiques, com la catalanització, i per tant a favor de la llengua catalana i contra el bilingüisme van ocupar un espai propi, inèdit, en el panorama polític, en la mobilització de centenars d’activistes (van ser memorables les campanyes per la retolació en català de les grans empreses públiques) i, també, en la repressió tan desproporcionada que patien aquestes campanyes. Van ser impressionants també les campanyes de solidaritat amb Etiòpia i Eritrea (que es moren).
La Crida van ser moltes coses, però si hagués de trobar alguna expressió per definar-la seria la de l’activisme en estat pur, la capacitat, a través de l’activisme, d’autocentrament, de convertir la causa de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra nació en un element central del debat polític, en un motor nacional; les campanyes de la Crida ocupaven sempre l’agenda política. Es van cometre errors, i hi van haver fracassos, però La Crida va saber acumular un enorme capital de persones i energies, de sumar. Sempre hi havia la possibilitat de col·laborar, de participar, i ningú preguntava “pel carnet”: els projectes i l’activisme estaven sempre per sobre dels particularismes, allà hi havia gent amb idees diverses, però que assumien el treball plegats com a “marca de la casa”. I amb un funcionament prou obert que es combinava amb els lideratges forts. La Crida va esdevenir un autèntic referent, i jo diria que la seva aventura “acaba” amb la Crida Nacional a ERC, moment en el qual bona part dels activistes que llavors hi estàvem treballant passem a ERC, amb la voluntat de convertir ERC, com no es cansava de repetir l’enyorat Àngel Colom, en el “pal de paller de l’independentisme”. I l’èxit d’aquesta crida, en la que evidentment hi va participar molta altra gent que no era de la Crida, però sota el seu lideratge, és ben a la vista. La llàstima és que, amb el capital acumulat, alguns estiguin fent les barbaritats que estan fent i hagin malmès el somni, i manllevat tot el potencial que tenia.
La Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC)
La FNEC és el projecte polític que més m’estimo, en el que vaig assumir més responsabilitats i on he desenvolupat l’experiència de militància que més positivament m’ha marcat; potser per això em sembla rellevant “personalitzar” l’anàlisi. I fer l’explicació més llarga per intentar explicar la inclusió que en fa n’Enric Ucelay, ja que probablement sigui l’experiència més desconeguda.
Hi vaig arribar perquè quan la Crida Nacional a ERC ja estava a la Facultat de Dret (no recordo si feia primer o segon curs), i a l’entrar en contacte amb gent de la FNEC que era d’ERC, i de Dret, aquests em van animar a implicar-me. I ho vaig fer. I a més a més de seguida em va semblar molt més interessant el que podia fer a la FNEC que el que podia fer a ERC, on em consumia en les batalles entre sectors, i on fer les coses sempre era complicat, i on perdíem el temps, indecentment, discutint el color de l’estelada. En fi, tornem a la FNEC. Havia estat el sindicat nacionalista clau de la Universitat republicana. Va ser refundada a començaments dels 80 per gent de diversa procedència. La gent de CDC era, en aquells moments (quan hi vaig entrar, amb altres companys), la majoritària, però realment era una organització molt oberta, i en la que també hi havia molta gent d’ERC. Convergència hi tenia per tant una gran ascendència, però no controlava el sindicat, i en tenim una prova en el que va passar amb l’elecció del Rector Bricall.
La FNEC ja era un dels sindicats més importants a la Universitat, una Universitat fins alehsores controlada pels elements comunistes i socialistes. La FNEC era un gran projecte nacionalista, que prenia, com a lema d'identificació, unes paraules del poeta JV Foix en el congrés de refundació: “els estudiants, ultra estudiar, han d’esdevenir activistes d’allò que representa la revitalització cívica, cultural i política del nostre país”. Ho feiem. La FNEC va tenir un congrés clau per al que va ser el seu gran salt i hegemonia a la Universitat: el tercer congrés, on la majoria del sindicat, que ja havia crescut força, va imposar una candidatura plural a la candidatura –val a dir que per exclusió- de la gent més directament vinculada a Convergència. Tanmateix, a la Coordinadora Nacional sortint hi havia gent de CDC, d’UDC i d’ERC, però, sobretot, hi havia gent sense carnet. I aquesta va ser la gran clau de l’explosió de la FNEC a la Universitat, que es va saber obrir a tot de gent que hi arribava sense militància prèvia a partits. La FNEC no responia a una estratègia de partit, sinó a una força interna aglutinadora de gent molt plural a qui ens unia el nacionalisme.
La FNEC va esdevenir el sindicat hegemònic a la UB, la UAB i la UPC, i a gairebé totes les facultats. El seu projecte era clarament nacionalista, i implicat amb la Universitat però sense un estudiantilisme buit; compromesos amb el país, i amb les nostres universitats i facultats. Amb una clara voluntat de créixer (fer gent de la FNEC contínuament), de guanyar (a totes les eleccions que ens presentàvem) i de donar servei. La voluntat de guanyar em sembla un dels trets més importants d’aquella època. Aquella idea tan clara i arrelada de fugir del testimonialisme –que aleshores es portava molt…-. Sempre volíem guanyar, i sabíem com gestionar la pluralitat del sindicat per fer-ho possible: les llistes electorals es confeccionaven amb gent de totes les sensibilitats que convivien al sindicat, per arribar al màxim nombre de gent, i els programes eren útils, plantejàvem, d’una manera natural, coses d’això que ara en diuen “els problemes que preocupen a la gent”, en aquell moment als estudiants com nosaltres. Però sempre des d’una òptica nacionalment molt compromesa, i fins i tot dura. A les nostres llistes hi tenien llavors cabuda o ens donaven suport des de gent de l’Opus, UDC, CDC, ERC… fins a gent propera a l’MDT, passant per tota mena de militàncies personals. Però, sobretot, i crec que val la pena remarcar-ho, el gruix majoritari de militància era independent, i només estava compromès amb el sindicat pel seu inequívoc component nacionalista.
M’ha semblat útil explicar aquesta “anècdota” de les llistes perquè és un dels grans aprenentatges d’aquella FNEC, l’aprendre a treballar amb la diversitat, amb diferents sensibilitats, per sumar, i per guanyar.
A més a més la FNEC va tenir una molt activa presència “institucional”, a tots els òrgans de govern, i, vist des d’ara, amb una enorme responsabilitat i alhora ambició. És clar, ho abarcàvem TOT en l’espectre nacionalista. Fins al punt que, més enllà de nosaltres, només quedava l’AEIU (Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat) a la UAB i algunes experiències “de Facultat”, amb les que també vam acabar arribant a acords (p.ex. l’EPPI de Física de la UB). No és estrany, si vam ser capaços fins i tot de fer aprovar mocions a la Junta de Govern de la UB per la detenció d’estudiants “pressumptes” membres de Terra Lliure. Realment deixàvem poc espai a altres projectes, he he he. A més a més, teníem una presència física sobre el terreny espectacular: des de ser els primers que vam confeccionar calendaris d’exàmens per a tots els companys de Facultat, fins a muntar, p.ex. la primera mostra de llibres de Dret en català, i, perquè no dir-ho, les especatculars “nits de la benvinguda”, impressionants concerts a l’aire lliure que congregaven milers i milers d’estudiants, i on vam portar per primera vegada a BCN molts dels grups del que seria l’explosió del rock català, i que fins i tot van arribar a retransmetre en directe per la ràdio (RAC105).
Però, amb qui combatia la FNEC alheshores l’hegemonia a la Universitat? Excepte a Dret de la UB, on la segona força era la ultradreta, a la resta de les nostres universitats competíem amb els sociates i iniciativeros (AJEC, AEP, EP, etc.), aquests sí, directament controlats pels seus partits. I no ens podíem ni veure. Era una lluita sense pietat, eren els nostres autèntics enemics, amb els que no compartíem absolutament res, començant perquè eren uns espanyols. Res a parlar, lluita sense treva. Molts d’aquells enemics són ara càrrecs dels socialistes i d’iniciativa. I, vist el que està passant ara mateix al nostre país, és interessant recordar que en Joan Puigcercós estava llavors a l’AEIU, un sindicat marginal, per al qual la FNEC era l’enemic a batre. Nosaltres combatíem als espanyols, i ells, ja aleshores, tenien a la FNEC com a blanc de les seves ires i crítiques…
En definitiva, una experiència, mentre va durar, de voluntat d’ocupar un espai nacionalista transversal i plural, i saber gestionar aquesta pluralitat, amb una voluntat permanent de créixer i de ser la força hegemònica (en representants, presència, etc.), d’incidir (ser realment útils, fer i proposar coses útils, i no aquesta permanent reivindicació de la universitat bolivariana que empastifa els nostres campus actualment) i, finalment, per sobre de tot, amb el convenciment absolut d’estar servint a Catalunya, de treballar per Catalunya.
Aquesta experiència va acumular un capital de joves mobilitzats i amb talent espectacular. Quan refaig mentalment la llista dels que estàvem llavors al peu del canó no tinc cap dubte que formàvem una de les generacions de nacionalistes més compromeses i més interessants des de tots els punts de vista. I la prova està en que la majoria d’aquells companys d’aleshores són en aquests moments magnífics professionals.
Terra Lliure
Només puc parlar des de fora, evidentment, i al seu voltant ja hi ha força coses escrites, com el mateix llibre del David. En aquesta triple proposta entenc que representa, als anys 80, la radicalitat independentista intransigent. D’alguna manera, l’ortodòxia independentista. Un projecte –en el fons més polític que armat- que va aconseguir crear un espai propi i molt interessant en l’entramat que formaven TLl, MDT, organitzacions antirepressives, etc. D’alguna manera la “mítica” de la lluita armada permetia crear un univers polític d’un alt compromís militant i que va aconseguir generar un espai propi amb una alta presència al carrer. Però, per sobre de tot, era l’entorn que parlava sempre i inequívocament d’independència.
L’independentisme, com a formulació política desacomplexada, es fa present a través de TLl i el seu entorn. Però… hi podem trobar alguna altra característica? Crec que sí, com a qualsevol organització que es mou en la clandestinitat, el seu tancament, l’ortodòxia com a pal de paller, i la sospita com a way of life d’activisme polític.
Conclusions?
No sé fins a quin punt és rellevant observar com aquests tres projectes nacionalistes han desaparegut del nostre escenari polític. No només les sigles, també els seus "espais" (val a dir que afortunadament en el cas de TLl).
Estratègicament, hi ha una seqüència interessant de fets i d’evolució política. La Crida parlava d’autodeterminació, però finalment quan es genera la Crida Nacional a ERC, es fa amb la bandera de l’independentisme, per tal de formular un projecte polític independentista. I l’èxit d’aquesta formulació acaba portant a la disolució de Terra Lliure, i la incorporació de molta gent provinent del seu entorn, a ERC.
ERC comença a experimentar un creixement espectacular, i acaba dominant clarament l’agenda política del nacionalisme. Curiosament, però, l’arribada al poder d’ERC es fa amb un alt component sectari i de ressentiment. Resulta sorprenent recordar l’experiència universitària del sr. Puigcercós, ja que les seves energies ja aleshores les dedicava a “combatre” la FNEC, el nacionalisme majoritari i clau per al país des del punt de vista universitari. Mentre la FNEC es dedicava a combatre els espanyols. Quan arriba al poder, el sr. Puigcercós ho fa de la mà dels espanyols.
Quin és per a mi el gran fracàs? Que l’experiència de la FNEC no hagi esdevingut l’hegemònica al nacionalisme. Això té dues conseqüències greus. D’una banda, perquè implica manllevar tota l’experiència de treball en comú, de treball amb la diversitat del nacionalisme des de postulats inequívocament sobiranistes i des de la més irreductible voluntat de créixer i de guanyar, de ser hegemònics. Però, per una altra banda, també, i em sembla que és duríssima i amarga aquesta experiència, de manllevar un enorme capital humà, una generació difícilment repetible de patriotes preparats, que clarament estàvem cridats a un major protagonisme polític.
Això no ha passat per molts motius (entre d'altres perquè molts vam desistir de fer vida de partit i ens vam dedicar a obrir-nos un futur com a professionals), però tinc claríssim que un dels principals és el sectarisme dels partits, i especialment d’ERC, on el poder el va assumir no la gent més preparada, sinó la gent més sectària, que l’únic mèrit que podien exhibir era el de dedicar més hores que ningú al partit i els seus “trapicheos”. Aquesta és la generació política del tripartit, els nostres enemics polítics a la universitat eren llavors ja part del partit, dels sociates i d’iniciativa, amb qui Puigcercós ja estava “unit” aleshores perquè tenien en la FNEC el seu objectiu a batre. Ja li anava bé aleshores, i es manté en l'actualitat, el testimonialisme, la irrellevància política, i actuar de crossa dels sociates. No sé quina mena de fantasmes personals espanta amb aquesta actitud política.
No tinc dubtes en relació al fort compenent generacional de què parla en David Madí al seu llibre, i que explica també el projecte de la Casa Gran del Catalanisme. Després del fenomen Pujol, crec que hi havia una generació preparada per assumir el relleu i portar el país al territori dels nostres somnis, i aquesta era la generació FNEC dels anys 80, per això crec que la destaca el Dr. Ucelay. El somni s’ha estroncat. La fractura ha manllevat la possibilitat de fer realitat els somnis. I ERC s’ha emportat la pitjor part, perquè malgrat l’increment constant de poder que experimenta… ha esdevingut la gran responsable del col·lapse polític del país. I, encara més, ha quedat en evidència total en el moment d’exercir el poder, tant per la seva aliança amb l’espanyolisme, com per la seva incapacitat per tractar amb el talent, la gent preparada, de manera que la seva gestió ha esdevingut un autèntic motiu de vergonya. El cert, però, és que només queden "restes" d'aquell traç generacional a CDC, tal i com descriu en Madí. I és una pena que no en quedin a ERC, presonera dels pitjors vicis d'aquells 80 (l'ortodòxia pseudomarxista i clandestinoide -els fidels com a argument-) i de cap de les virtuts (voluntat hegemònica, treball en comú, irreductibilitat, preparació).
Es poden treure moltes lliçons de tot això, és un debat suggerent, i que fins i tot pot explicar algunes de les coses que estan passant actualment. Potser aniria bé que, com reclamava n'Enric Ucelay, s'estudiés aquestes tres organitzacions. I, per al nostre país, que es recuperés l'esperit de la Crida i la FNEC. Curiosament, en l'única opció que té ERC de tornar a ser alguna cosa important per a Catalunya, la que representa Reagrupament, dos dels seus líders, l'Albert Pereira i la Rut Carandell... van ser companys de la FNEC de Dret...
Aquests dies, arran les jornades de la catosfera, se n’ha parlat molt, de tot això dels blocs.
